IN PEP WE TRUST

Hi ha dies en que un recorda perquè és del Barça. Ahir va ser un d'ells. Recordo de petit la cua de vaca de Romàrio a Alkorta. Fins i tot, tots tenim el cap a Iván Iglésias gràcies a aquell 5 a 0 al Madrid a les acaballes del Dream Team. Resultats així queden a la memòria col·lectiva i el d'ahir no serà una excepció. Perquè l'equip va fer el mateix que el que va fer l'equip de Cruyff. Tocar. Pressionar. Còrrer. Atacar. I aplastar el rival. Tot per un fi. I no és guanyar 3 punts. Perquè es guanya al Madrid per alguna cosa més: fer feliç a la gent. I ahir la gent va ser feliç. Molt feliç. Perquè humiliar als blancs és més que humiliar un equip. Guanyar-lo és revenjar-nos de les petites derrotes diàries. De passar comptes amb el passat i la història. És una manera de recordar els que ja no hi són i veien com sempre perdiem, justa o injustament. Però el d'ahir era un partit d'urgència històrica. De necessitats.  

Necessitavem una victòria així. Una victòria on les xifres fan molt mal. No és el mateix un 5 a 0 que un 8 a 0. No em pregunteu perquè però la maneta sempre cou més. La necessitàvem per tapar moltes boques que parlen i reneguen amb portuguès. Que pensen i actuen per sobre el bé i el mal. Boques que solen anar acompanyades de gomina. Però també la necessitavem per nosaltres, per dir-nos a nosaltres mateixos que el que fem està ben fet. Que anem pel bon camí. Que així podem arribar a la fí del món, si n'hi ha.

El Barça va sortir ahir a mossegar. A guanyar-se cada pam del terreny de joc. Va sortir al que sap fer, atacar i mai va ser hipòcrita amb el seu estil. "Sortirem a atacar" deia Guardiola el dia abans. I així va ser. Perquè aquest equip no sap fer altre cosa que això. Atacar. No està parit per donar la pilota i esperar darrera. Tocar. Tocar i tocar és el que se'ns dona millor. Això ja ho sabiem però ahir a més vam ser més verticals que mai, vam ser més efectius que mai. Possiblement per les comptes pendents. El culpable d'aquest 5 a 0 se'ns dubte és el Barça. Però també el Madrid. I sobretot, l'arrogància del seu entrenador, José Mourinho.

El portuguès va ser qui va perdre la partida. I de molt. El Madrid es va veure ofegat des del minut 1. No fabricava. Li cremava la pilota. Estava presionat des de que Casillas tocava la pilota i el millor de tot és que Mourinho no va trobar la solució. Canviar Ozil no va servir de res. El portuguès feia marxar del camp a qui més la sap tocar del seu equip per treure més múscul. Per evitar un 5 a 0. I no va fer més que aplanar el camí. Mourinho es va amagar. No va sortir de la banqueta com feia abans. No va provocar perquè s'estava desfent al mateix ritme que la grada blaugrana s'encenia i es convertia en una olla a presió que esclatava en forma d'onada humana.

S'ha passat per sobre el Madrid i ara els blaugrana són líders. Comença una nova lliga. I no s'acava la última jornada. S'acava, com l'any passat i fa dos anys al Bernabéu. Guardiola dirà que no, que tots els partits són els més importants. Sí, però no. Perquè tots sabem que la lliga es tornarà a decidir a Chamartín amb un Madrid ferit. Molt ferit.

Però farem cas a Guardiola i tocarem de peus a terra, però començarem demà o demà passat. Farem cas al gurú perquè ens ho ha donat tot. Títols. Bon joc. Autoestima. Orgull. Estil. Plaer. Felicitat. Guardiola ens ha fet eterns. I per tant, demà tocarà començar de zero. Baixar a la realitat després d'acariciar els núvols una nit de dilluns. Farem el que tu diguis i et seguirem fins a Wembley i fins on ens portis. Només em queda dir-te felicitats i gràcies. A tu i a tots els que feu possible el que està passant aquests anys. Perquè sé que algun dia s'acabarà i si ara ho gaudeixo, d'aquí uns anys ho estranyaré. I explicaré als meus fills i als meus néts que una vegada vaig estar al Camp Nou un 5 a 0 una nit de dilluns 29 de Novembre de l'any 2010 i el Barça aquella nit feia 111 anys. Que un cop vaig visitar el Bernabéu i vam repassar l'equip amb un 2 a 0. Que un cop el Barça va sortir del camp de l'etern rival amb un 2 a 6. Seré molt pesat amb aquell any en que ho vam guanyar tot. Els hi diré que un cop vaig conèixer a Josep Guardiola. L'entrenador que ens va fer feliços. La persona que ens va fer eterns.


In PEP we trust.