Sagrada Família i estranyes families.

No us asseguro res el dia que s'acosti la meva mort, però de moment no sóc religiós. Si més no, no crec en Déu. Així que es pot dir que no sóc sospitós de res. Ho dic perquè personalment crec que la visita del Papa va ser més positiva que negativa. També he de dir que el Papa representa certes coses amb les que no estic d'acord. Però una cosa no treu l'altre. Però ara no vull parlar del Papa en sí sinó de la seva visita.

Va tenir elements negatius, com qualsevol acte massiu, i la pitjor part se la van endur els veïns i els comerços del costat de la Sagrada Família. Però es pot dir que aquesta visita, que no va patir aldarulls importants (cosa que diu molt dels contraris), va ser positiva.

La estampa de la Sagrada Família la ha vist tothom. El meravellós bosc de columnes que va imaginar Gaudí fa un centenar d'anys, la va poder admirar ahir tot creient, i no creient d'arreu del món, gràcies a una realització de TV3 de matrícula d'honor. Si el temple ja era conegut i visitat per gent de tots els racons del planeta, a partir d'ahir, gràcies a la visita de Ratzinger, les agències de viatges de Tokyo no donaran l'abast. Aquesta se'ns dubte és la part que més ens beneficia i la que ens ha d'interessar. Això ha donat repercussió al poble català.

Més enllà d'això el que em va impactar de la jornada d'ahir és la gent. La quantitat de gent que hi havia als carrers no era ni molt menys la que s'esperava. La xifra va rondar els 200.000, la meitat de les previsions. Però el que més em va impactar era el tipus de gent. 

Clenxes, camises de marca, jerseis al coll i nàutiques. Aquest era l'uniforme per rebre el Papa. Eren gent estranya per mi. Molt estranya. Diferent. Families enteres amb comportaments estranys. I gent jove. Molta gent jove. Preocupament jove. Amb banderes del Vaticà (qui no en té una a casa?) o d'Espanya, poques de Catalunya. I és que m'atreviria a dir que la meitat dels que van veure passar el Papa derrapant per Barcelona eren de fora del Catalunya. Gent de Cantàbria, Burgos o Ciudad Real. Ciutats que imagino amb blanc i negre. D'aquelles que sembla que el temps i les ments es van aturar allà pels anys cinquanta. D'aquelles que no treuen les estàtues i les plaques amb segons quins noms. 

Mirant aquesta gent, i amb la meva bandera de l'arc de Sant Martí a les mans per provocar, i des d'un quart pis del carrer Marina amb Diputació em va venir una gran pregunta: sóc jo que visc a un altre món o són ells?