La merda se'ns menja

Paradise Now és la realitat. El dia a dia d'una Gaza asfixiada. D'una Palestina ocupada i controlada. La vida real de moltes persones sense cap tipus d'esperança, sense cap tipus d'objectiu més enllà de venjar-se o destruir l'enemic: Israel. Aquesta situació i desesperació és la llavor de la que treuen els seus fruits les organitzacions extremistes islàmiques. Paradise now explica això, la vida de qualsevol habitant de Gaza.


Els protagonistes són Khaled i Saïd, dos amics de l’ infància als que una organització ha escollit perquè s'immolin en un autobús de Tel Aviv. És fàcil convenç-se’ls. Al•là estarà de la seva part, ells són dèbils i tenen traumes que apagar. L'operació està tota mil•limetrada. Primer explotarà un, 15 minuts més tard, quan hi hagi gent, metges i policia ajudant les víctimes; esclatarà l'altre. Crueltat màxima. Odi pur.

L'acció no surt tal com l'havia planejat l'organització i els dos amics se separen. Sols, hauran de decidir què fer i enfrontar-se a sí mateixos i les seves pors.

La pel•lícula mostra les debilitats de les persones sense aspiracions. Atrapades en una presó gegant, disposades a donar-ho tot per sortir d'aquest forat negre. Apareixen dubtes entre els dos amics. La família, els amics, l'amor fa que els pensaments d'immolar-se desapareguin i apareguin. Dubtes.

Però són precisament aquests, els que fan que aquesta gent sigui l'escollida. Els líders coneixen aquestes debilitats. S'aprofiten dels més fluixos. No van ells a immolar-se. No abandonen ells aquesta vida per reunir-se amb Al•là. Ells segueixen fent els plans mentre mengen el cap a gent que dona la seva ànima per una causa que no fa així un pas endavant, sinó que fa dos passos enrere. Aquesta és la tesi que defensa Hany Abu-Assad, palestina amb passaport holandès que torna a Gaza després d'anys d'exili. No convenç ningú. Masses raons. Masses comptes pendents. Masses traumes. Massa misèria. Masses injustícies. Massa odi. I l'espiral segueix i segueix, emportant-se milers de vides. Moltes d'elles innocents. Algunes ara al paradís, d'altres, segur que a l'infern. Aquí la merda se’ns menja, però a Palestina més.