L’edifici de la Casa d’Àsia és impressionant. La seva façana és el reflex de la Barcelona del segle XIX, quan els arquitectes modernistes treballaven al seu gust. Darrera la careta, a l’interior de l’edifici, hi trobem elements arquitectònics autòctons però barrejats amb pinzellades d’art xinès, potser japonès o hindi. Un mestissatge que fa difícil ubicar-lo en un espai-temps artístic en concret. Una barreja que el fan únic i singular a la que si ha de sumar els ja clàssics cacauets amb mel i les copes de cava de rigor que ofereixen al visitant.
En aquest edifici de finestres i columnes que parlen del passat sense dir ni una paraula, s’hi va celebrar ahir una conferència sobre el present i el futur. En concret, del panorama digital xinès. Un context que potser no coneixem del tot i que Isaac Mao (@isaac) es va encarregar de descubrir al llarg de dues hores. Va valer la pena.
Mao és un dels bloggers més antics del seu país, enginyer informàtic per l’Universitat de Xangai, és també considerat com una de les persones més influents en el “Mapa de la Dècada 2006-2016” de l’Institut del Futur.
Una bona carta de presentació per aprofundir en el que ja sabem: a la Xina es censura i internet és el futur. Sí, però a partir d’aquí es pot ampliar la sentència. Mao va parlar dels 7 grans gegants del poderós país asiàtic, de l’enorme transcendència i necessitat d’internet que tenen per seguir creixent. Això fa doncs, que la hipotètica situació d’una tallada de la xarxa, com ha passat a Egipte, sigui inviable. Els set gegants no s’ho poden permetre.
Però qui controla internet al país? Se’ns dubte el govern. I ho fa de dues formes. Filtren que no surti res a fora i filtren que no entri res perillós de l’exterior. El poderós buscador Baidu s'encarrega d'això. Conseqüències? 4000 blogs tancats o bloquejats i milions d’internautes que “salten la muralla”, expressió que utilitza Mao per referir-se a la resistència dels usuaris, i que sembla d’allò més encertada en el país de la Gran Muralla.
Però aquesta dèria per evitar les relacions socials entre usuaris, per evitar-ne el contacte; aquesta obsessió per censurar tot el que pot ser perillós pel govern se’ls hi torna en contra. D’una banda, perquè no deixa operar a les grans empreses tal i com voldrien. Mao va posar l’exemple de la xifra 64, o sigui: 4 de juny. Data dels fets de Tiannamen. Quan va sortir la versió d'un programa informàtic 6.4 ningú va poder accedir a les seves prestacions ni a tot el que comportava el nou model. Simplement perquè aquesta xifra és prohibida a la Xina.
Aquesta censura també fa que la gent tingui cada cop més ganes de “saltar la muralla”. “Si tu em borres els meus comentaris jo buscaré la manera de tornar-los a escriure” venir a dir Mao. Es calcula que el país elimina el 95% dels missatges escrits en diferents blogs o forums. Una xifra que esgarrifa. Aquesta actitud porta a la gent a buscar xarxes socials fora dels clàssics blogs. A moure’s. A compartir informació. A utilizar l’RSS per seguir als usuaris de referència. A piratejar pàgines. A inventar-se un nou llenguatge per saltar-se les prohibicions i les paraules censurades. La informació és transversal, no va de dalt a baix. Aquesta és precisament la filosofia del “sharisme” del que Mao n’és un dels gurus. Una referència.
El mateix conferenciant avisava que al final la censura serà inútil perquè els usuaris aniran sempre per davant.
En un temps on les coses es mouen a la velocitat d’un tweet, on als països àrabs (curiosament els que crèiem més retardats en qüestions tecnològiques) demostren que poden a fer trontollar estructures de poder amb un teclat i molt valor; costa pensar que la Xina finalment pugui contenir a tota una massa de milions d’internautes que no estan disposats a seguir tal com estan ara. Saben què hi ha fora i no es conformen amb el que se’ls hi ofereix aquí. Podrà el gran gegant asiàtic reprimir aquesta generació de pirates xinesos 2.0?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada