Tíbet. Flames que no il·luminen

El Potala, antiga residència del Dalai Lama a Lhasa

2 de Novembre. 12:50. La monja Palden Choetso, incendia el seu cos davant les autoritats xineses. Coneguda com Choesang, crida a la llibertat del Tíbet mentre és presa de les flames. L'informació arriba a la resta del món el dia 3, gràcies a l'Associació Italiana Tíbet. Ara el seu cos es troba al Monestir de Nytso, però la policia xinesa intenta retirar el cos d'allà segons informa Itàlia Tibet.

El que va fer aquesta monja formava part de la protesta que es va fer el passat 2 de novembre, declarat dia de les manifestacions mundials per la llibertat del Tíbet. Fins i tot a Barcelona n'hi va haver. Ella però, era del Monestir de Graden Wheeling, prop de la regió del Kan Tawo. És precisament fora del que és l'actual Tíbet on hi han més protestes. La majoria són al voltant del Monestir de Kirti (Kirti Gompa), a Sichuan, una regió històricament Tibetana però que el govern xinès va donar autonomia propia en el seu moment, per dividir el Tíbet i fer-lo més petit. 

Però Palden no és la primera persona que arriba a aquests extrems. Ni serà l'última. Des del mes de març, onze monjos i monges han fet el que Choesang. Immolar-se. Cremar el seu cos i reclamar la llibertat pel seu poble. També denuncien actes de tortura i la falta de drets humans que pateix el país desde fa anys. A Kathmandú, Nepal, on hi ha molts tibetans exiliats, també el dia 2, una dona va intentar immolar-se però els assistents a les protestes ho van evitar.

Monjos budistes

Treient-se la vida, aquests monjos i monges, demostren que no tenen res a perdre. Expressen la seva desesperació. I més, si tenim en compte que el suïcidi va en contra els preceptes del budisme. Una religió que té com a pilars la compasió i la paciència. La no-violència. Precisament, és aquest terme pel que aposta el Dalai Lama en qüestions polítiques. El líder espiritual parla d'enteniment i de diàleg per aconseguir la llibertat del Tíbet, i fins i tot, ja ha renunciat en els seus discursos a l'independència. Es conforma amb tenir autonomia i poder tornar així al seu país. 

Però el dia a dia al Tíbet és diferent al dia a dia del Dalai Lama, que ja no viu al Potala sinó a l'India. Són 60 anys ja d'ocupació. Ho celebraven aquest estiu els xinesos amb gran pompositat i enmig d'unes fortes mesures de seguretat. La frontera estava tancada. Cap estranger va poder estar present a la “celebració”. En la visita a Lhasa, vam poder veure les “restes de la festa”.

El dia a dia del tibetà està ple de repressió. Soldats armats amunt i avall per tota la ciutat. Vigilant els estrangers. Vigilant els autòctons. Als carrers, a les teulades. La presència i la repressió xinesa és constant, la bandera xinesa ha d'estar onejant a cada casa, els tibetans tenen prohibida la vida nòmada que històricament havia regit les seves vides, tenir la bandera tibetana està penat, com també la foto del Dalai Lama. Se'ls retira el passaport. Des del 2008 hi ha policia secreta per tot arreu i tothom és sospitós. I els estrangers més. La falta de llibertat és palpable i total. Tíbet és el més semblant a Gaza, són dues gàbies gegants.

Amb una vida així, el més normal és que al final les tesis del Dalai Lama no et semblin les millors. Després de 60 anys de no-violència hi ha ja un sector dels tibetans que creuen que s'ha de canviar d'estratègia o el poble morirà ofegat, o aplastat. 

 Llac sagrat Mansarovar

I tot això regat amb una mica d'ignorància i desídia mundial. Un poble oprimit i gent que s'immola. Hi ha masses interessos econòmics enmig d'una crisi mundial, com per buscar les pesigolles a la Xina. El principal mercat del món. La fàbrica del planeta. Ni Estats Units ni la Unió Europea ajuda, ni ajudarà al Tíbet com ho ha fet amb el poble libi. No mentre la Xina sigui propietaria del deute dels països. No mentre les exportacions i les importacions al gegant asiàtic puguin créixer i beneficiar als països i les seves empreses.

Però el Tíbet no és l'únic problema de la Xina. Al gegant asiàtic ha tingut problemes per controlar diferents ètnies, com els uigurs o els mongols. Podrà la Xina controlar una població de més de mil milions d'habitants? Podrà la Xina reprimir totes les seves demandes? Podrà la Xina silenciar tots els països del món? Farem alguna cosa nosaltres? Són preguntes que només el temps contestarà. Mentrestant al Tíbet la gent es va immolant, perquè no té res a perdre. Cremen, però són flames que no il·luminen. Segurament en la següent vida tindran el seu premi, mentre la Xina (i els seus amics) pateixen per tota l'eternitat.