Deixeu-nos perdre el nostre Little Miss Sunshine

En un món on tothom sembla obligat a entrar en el coaching, a emetre missatges positius, a estar feliç, a emprendre i a arriscar-se dia sí, dia també; m’arriba a les mans Little Mis Sunshine. Direu que no té res a veure, però sí. I molt. El missatge de la pel·lícula és justament el contrari del que les xarxes socials, les webs i els mitjans ens bombardegen. És un feliç cant a l'infelicitat. 

El pare de la família Hoover es dedica a predicar als quatre vents els seus famosos 9 esgraons per arribar a la felicitat, a l’èxit. Ell però, és un fracassat. I tota la família ho paga. A casa, tots han sentit a parlar d’aquesta fórmula, que al cap i a la fi, ha d’articular les seves vides. Èxit i fracàs. Però en la vida d’una casa americana, amb un coacher com a cap de família, la segona opció no es contempla. I això acaba per influenciar, i molt, als més petits de la casa. 

Olive, la filla d’uns 8 anys, rep una invitació per participar a Little Miss Sunshine, el concurs de bellesa més important del país. Ella no és la més guapa, ni la més esvelta. De fet, no és la més res. Potser la més innocent. A casa tots ho saben però es deixen portar, decideixen fer-la feliç. Que s’estavelli si fa falta. Però el missatge dels pares, en el fons, sempre és guanyar el concurs. 

Així que amb la il·lusió de la més petita, tota la família farà quilòmetres i quilòmetres per travessar els Estats Units amb una furgoneta. Descobrirem pel camí que tot i els missatges del pare, en el fons, tots són uns infeliços. Tots tenen els seus problemes, i com no, falta comunicació entre ells. Plena de situacions quotidianes i a la vegada surrealistes, la pel·lícula no fa res més que complir el tòpic americà. Bé, no del tot. Acaben fent tots una 

mica el ridícul davant de tot el públic. Però fent això es reconcilien amb sí mateixos. Cadascú a la seva manera i col·lectivament. I l’Olive, marxa tant contenta. Innocent ella, aliena a tot el caos i la família que l’envolta. Amb la seva panxa, el seu somriure i les seves ulleres posades.

En el fons els Hoover són una família normal. Amb alegries i moltes penes. Per molt que el pare s’esforci a fer el paper de pare perfecte, com també fa la mare. Per molt que ensenyi als seus fills què és bo i què és dolent. Per molt que pregoni els seus nou esgraons cap a la felicitat, cadascú fa el que vol, un xic influenciat, però fa el que vol. 

I sí, hi ha moments a la vida per estar feliços però sobretot, també per plorar, per estar cabrejats, enfadats i infeliços. No sempre es pot somriure, almenys no cada dia, cada hora, cada minut. Si us plau, en els temps que corren, deixeu-nos d’enviar missatges d’optimisme als altres. Apliqueu-vos-els a vosaltres, no ens martiritzeu més. Deixeu-nos ser infeliços. Deixeu-nos perdre el nostre Little Miss Sunshine.