Victus em va conquistar
des de la primera línia. Des del primer moment. No hi va haver cap
tipus de muralla entre nosaltres dos. Tampoc vaig posar molta
resistència. Sánchez Pinyol és un enginyer de les paraules, les
lletres i les històries. Això ho sabia de fa anys després de
llegir les seves novel·les, però amb aquest treball sobre el setge
que pateix Barcelona el 1714, l'autor català se supera. Com a
escriptor, com a historiador i com a educador.
Perquè sí, Victus el que fa és educar al lector. A través de la vida de Martí Zuviría, enginyer i aspirant a ser persona feliç, que queda atrapat, perquè vol, entremig d'una de les batalles més sagnants de l'Història. Com el capità d'una batalla sobre un mapa, Sánchez Pinyol ens senyala, punt per punt, la veritat d'una de les guerres més manipulades pels nostres temps. Sense entendre 1714 no podem entendre l'abans i el després d'Espanya, i aquest és el problema. N'hi ha que no l'entenen, o no volen entendre-la. I per tant, la seva lectura de l'Estat Espanyol és una altra. I d'aquí les dues (o tres) Espanyes que arrosseguem fins als nostres dies.
Victus hauria de ser obligat a totes les escoles. Des de la Vall d'en Bas a Albacete. Passant per Vigo i acabant a Maó. Totes i cadascuna de les persones d'aquest estat haurien de saber com va anar el setge i què hi havia en joc. Per què, i per qui, lluiten cada un dels bàndols? Què hi ha en joc? Espanya era uniforme? Per què els catalans s'entesten a seguir lluitant quan ho tenen tot perdut? Totes aquestes preguntes les contesta Sánchez Pinyol en la seva obra mestra. Respostes que ajudarien a entendre a més de un, l'Espanya actual.
Tot l'anàlisi històric i polític barrejat amb un gran treball d'enginyeria. Victus destil·la des del primer moment l'investigació i l'obsessió de l'autor per reproduir al mínim detall com era un setge, com es construïen les muralles d'una ciutat. Què feia l'assetjador, què havia de fer l'assetjat. Ho fa a través de la vida de Martí Zuviria, rebotat de tot i que acaba descobrint la seva gran passió, la construcció de muralles. L'enginyeria. Però Zuviria és l'excusa per explicar Espanya, sense casar-se amb ningú. Victus és l'Espanya que guanya, la castellana, però també l'Espanya que perd. Victus és l'Espanya que podria haver estat i queda derruïda. Però Victus és, per sobre de tot, enginyeria literària.
Perquè sí, Victus el que fa és educar al lector. A través de la vida de Martí Zuviría, enginyer i aspirant a ser persona feliç, que queda atrapat, perquè vol, entremig d'una de les batalles més sagnants de l'Història. Com el capità d'una batalla sobre un mapa, Sánchez Pinyol ens senyala, punt per punt, la veritat d'una de les guerres més manipulades pels nostres temps. Sense entendre 1714 no podem entendre l'abans i el després d'Espanya, i aquest és el problema. N'hi ha que no l'entenen, o no volen entendre-la. I per tant, la seva lectura de l'Estat Espanyol és una altra. I d'aquí les dues (o tres) Espanyes que arrosseguem fins als nostres dies.
Victus hauria de ser obligat a totes les escoles. Des de la Vall d'en Bas a Albacete. Passant per Vigo i acabant a Maó. Totes i cadascuna de les persones d'aquest estat haurien de saber com va anar el setge i què hi havia en joc. Per què, i per qui, lluiten cada un dels bàndols? Què hi ha en joc? Espanya era uniforme? Per què els catalans s'entesten a seguir lluitant quan ho tenen tot perdut? Totes aquestes preguntes les contesta Sánchez Pinyol en la seva obra mestra. Respostes que ajudarien a entendre a més de un, l'Espanya actual.
Tot l'anàlisi històric i polític barrejat amb un gran treball d'enginyeria. Victus destil·la des del primer moment l'investigació i l'obsessió de l'autor per reproduir al mínim detall com era un setge, com es construïen les muralles d'una ciutat. Què feia l'assetjador, què havia de fer l'assetjat. Ho fa a través de la vida de Martí Zuviria, rebotat de tot i que acaba descobrint la seva gran passió, la construcció de muralles. L'enginyeria. Però Zuviria és l'excusa per explicar Espanya, sense casar-se amb ningú. Victus és l'Espanya que guanya, la castellana, però també l'Espanya que perd. Victus és l'Espanya que podria haver estat i queda derruïda. Però Victus és, per sobre de tot, enginyeria literària.
Estic totalment d'acord amb les teves paraules. Encara em queden unes 100 i poques pàgines per acabar-lo però penso que hauria de ser de lectura obligatòria!! Una abraçada, Jordi!! I.
ResponElimina