Quan Déu perdona però el poble i els bancs no

El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos, Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible, eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.

Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió. Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal. Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat. Això era Duran, un català folklòric.

Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava. 

I deixa el partit assegurant que Unió podrà revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...


Jordi Caixàs