Invisible: quan la lectura t'ensenya el que és l'empatia

Ja sé que la lectura és una assignatura pendent a les escoles d’aquest país. I fora d’elles també, de fet. Ja sé eue els nens/nenes no llegeixen, que no aguanten concentrats més de 10 minuts, que ho tenen tot en contra per no començar aquest hàbit (xarxes socials, mòbils, videojocs, etc), que “ai pobrets” han de fer activitats practiques. Però el que està clar és que si no els hi creem un hàbit, el de llegir, segur que no ho faran en un futur. I llegir potser no et fa més intel·ligent, però els ajudarà a ser un xic més crítics davant un món disposat a colar-los-hi tot tipus de pèrdua de drets socials, econòmics, culturals i/o lingüístics.

Recordo quan anava a escola que ens feien llegir uns llibres que potser no estaven adequats a la nostra edat. I per tant, ens avorria. Un aplaudiment pels professors i pedagogs que obligaven a llegir certs llibres a certa edat. Ara però, les circumstàncies i la societat no és la mateixa i l’accés a la lectura és més fàcil que mai i paradoxalment, la gent llegeix menys que mai. Tot ha de ser visual, ràpid i mastegat. I així ens va. I el cervell es va acostumant a no treballar. Us recomano agafar un llibre de tant en tant, i si no us agrada, canvieu a un altre. 

Un dels llibres que he llegit últimament és “Invisible”. Una obra d’Eloy Moreno (ull amb aquest autor) que parla d’una de les problemàtiques de la joventut i de les aules i escoles del país: el bullying. I no, no cau en l’història de noi dolent va a pel noi dèbil. No, culpa a tots/totes i tothom.

El llibre comença amb un noi, que diu que és invisible, que desperta a un hospital. No sabem què li ha passat però pel que diu ell ha perdut els poders i torna a ser visible. La resta del llibre descobrirem el per què diu ell que té el poder de la invisibilitat. Spoiler: mai ho ha estat. Però s’hi ha sentit. Primer s’ha sentit l’ase de tots els cops, el blanc d’un nen, després la riota de la classe, més tard el tontet de l’escola i per últim ha sentit com tothom del seu voltant, “amics” inclosos, li han girat l’esquena. S’ha tornat invisible per alguns. Inclosos els adults que l’haurien d’ajudar. Només una professora, que en el passat va patir la mateixa situació, se n’adonarà i l’ajudarà. El salvarà. 

Un relat duríssim del que és el dia a dia del que rep el bullying a l’escola i fora d’ella. Una situació on tots som culpables, des del que abusa d’algú, fins al que no diu res sobre la situació, passant pels pares que no mostren atenció als canvis d’actitud dels seus fills, fins al professor que mira cap a una altra banda al·legant que “tot això són coses de nens”. Difícil que “Invisible” no t’impacti d’alguna manera o una altra per molt lluny que estiguis ja de les aules de les nostres escoles. A més, és un relat fàcil de llegir i dirigit als joves, i també als adults. Perquè en aquest problema tots i totes som culpables.

Eloy Moreno et fa posar-te en la pell de tots els implicats però sobretot de la víctima. I penses que aquesta història està passant a l’escola per on passes cada dia caminant. Aquí i allà. A Catalunya, a Espanya i arreu. Passa ara, ha passat i passarà...si no hi treballem. I hom pensa que potser no es treballa el tema a unes aules ingovernables farcides de nens i nenes protegits per bombolles i de professors, saturats, faltats de vocació i sobrats de vacances. Invisible hauria de ser d’obligada lectura a segons quins cursos de totes les escoles del país perquè no hi ha més remei que acabar amb aquesta xacra que amb l’educació i una paraula que la majoria d’alumnes, degut als sistemes d’educació actual ja no saben: empatia.