El blau és un color que m’agrada massa com per
identificar-lo amb un partit. I menys el PP. Però sí, Espanya a partir d’avui
és blava, el color corporatiu de la dreta espanyola. Mariano Rajoy serà
president del govern després de tres intents. Els atemptats de l’11-M a Madrid
i les conseqüents mentides del seu propi partit, i el menyspreu a la democràcia,
el van enviar el 2004 a l’oposició quan tots ja el fèiem president. Al segon round,
després d’una legislatura ferotge on va valer tot, Rajoy va invocar la seva “niña”
i també va fracassar. La tercera serà la vençuda. Espanya: aquell país on
arribarà a president un perdedor professional.
I ho serà sense haver fet res. Cap proposta ni cap solució a una crisi que seguirà creixent més enllà del 20-N. Amb Rajoy, o sense, l’estat espanyol estarà a les mans de Brusel·les, i més concretament a les mans de Angela Merkel. Així que aquestes seran les eleccions més inútils que s’hauran fet a un país. Potser per això guanya Rajoy. Amb una trista campanya dedicada a no dir res i a no fer cap relliscada, el candidat del Partit Popular s’ha dedicat a passejar la seva cara arreu d’Espanya. Amb una sola pedra al camí cap a la Moncloa, el cara a cara amb Rubalcaba, que el gallec va superar pels pèls.
I a l’altre banda Rubalcaba. El millor polític que ha tingut Espanya els últims anys, un gran comunicador, un home que destil·la credibilitat i solvència...però dedicat a una causa perduda: justificar els 4 últims anys del govern de Zapatero. Rubalcaba era ja un cadàver polític abans que comencés la campanya electoral. Ni els seus discursos exprés, ni els seus viatges a Andalusia o Catalunya el salvaran. Serà el seu últim servei al partit. Es crema ell per no cremar la resta de la cúpula socialista encara amb cert futur en el món de la política (llegeixis aquí Carme Chacón).
A Catalunya el combat ha tingut més cares. La primera la de Chacón, molta cara la de la candidata del PSOE, que l’últim dia va decidir no presentar-se al debat de 8tv al·legant problemes d’agenda. La petició estava feta al mes de Setembre i tots els caps de llista estaven al seu lloc. La cirereta a una campanya buida de propostes més enllà que la dreta si mana farà retallades. També n’ha fet l’”esquerra”. Amb l’absència al debat, es posava fi a una campanya d’una trista candidata que no s’ha cregut mai el paper de representar el PSC perquè ella és del Partido Socialista Obrero Español. Chacón és massa espanyola per liderar el PSC i catalana per estar al capdavant del PSOE.
La campanya més plàcida l’ha passat Jorge Fernández Díaz, un dinosaure del Partit Popular. No ha hagut de fer res més que callar. No tocar el tema de l’immersió lingüística, ni la retallada de l’Estatut, ni la supressió dels matrimonis homosexuals. Res. No ha dit res. Ha estat tant callat que fins i tot va fer el debat de TV3 sense veu. Fernández Díaz però feia el paper que li tocava. El paper de Rajoy però a Catalunya. D’aquesta manera, un clàssic del partit rebrà el seu premi després d’anys defensant la causa en territori enemic: diuen les travesses que serà President del Congrés. La primera el Rei, la segona Rajoy i la tercera Fernández Díaz. Això s’enfonsa.
A Duran i Lleida l’hem vist darrera unes baquetes de bateria. Es tractava d’oferir un candidat més proper, que se’l tingués tant ben considerat aquí com el tenen a Madrid. Ell va “salvar” Espanya aprovant un pla d’ajustament de Zapatero. Però aquestes també eren les eleccions de Catalunya. I aquí a casa, Durant és menys Duran que a Madrid. Amb algunes relliscades, possiblement intencionades, com les polèmiques declaracions contra els homosexuals, el PER o els immigrants; CiU no aconseguirà segurament ser la força més votada. Però Duran i Lleida seguirà corrent els bars propers a la Carretera de San Jerónimo, com ho ha fet sempre des de 1982.
Els dos candidats dels partits més petits són els que han fet un paper més digne. Segurament perquè les seves idees són les més raonablement fàcils de defensar. O simplement les més raonables. Alfred Bosch ha estat el novell de classe i ha superat la campanya amb prou nivell, més enllà de l’imatge, quelcom que ha de millorar. Professor d’Història, com Oriol Junqueras, arribava de la mà de les consultes sobiranistes, en definitiva, de fora del partit. I així s’ha comportat, com si ho fos. La consigna era: ni una paraula del tripartit. Ni una paraula del passat.
I l’últim Joan Coscubiela, que ha estat també un digne candidat que també “s’estrenava” en política. Aquest professional de la democràcia (primer als sindicats i ara en el món electoral) ha estat més roig que verd al capdavant d’Iniciativa i ha intentat, sobretot, esgarrapar el vot del socialista desencantat. El votant de PSC i no PSOE, que veu Espanya diferent de com la veu la Ministra de Defensa i els seus companys del Baix Llobregat. A falta de saber els resultats tot apunta que Coscubiela estarà a Madrid defensant els drets dels treballadors, que seran retallats, amb ell a la cadira de l’última fila de dalt del Congrés dels Diputats.
En definitiva, campanya pobre. Molt pobre. De baix nivell on s’han anat atacant els uns als altres però amb poques propostes a la cartera, més que res perquè les propostes les faran des de Berlín. I no hi ha una poció màgica per aquesta crisi galopant que afecta Europa. Amb la campanya acabada no hem sentit res del procés de pau a Euskadi, tampoc del problema català i el seu estatut, ni del futur dels matrimonis homosexuals, ni de les mesures futures que farà la dreta espanyola, ni de les retallades socials ni a nivell d’autonomies. Res. No s’ha parlat de res. Ha estat una campanya patètica, per això ha guanyat Rajoy. Un perdedor.
I ho serà sense haver fet res. Cap proposta ni cap solució a una crisi que seguirà creixent més enllà del 20-N. Amb Rajoy, o sense, l’estat espanyol estarà a les mans de Brusel·les, i més concretament a les mans de Angela Merkel. Així que aquestes seran les eleccions més inútils que s’hauran fet a un país. Potser per això guanya Rajoy. Amb una trista campanya dedicada a no dir res i a no fer cap relliscada, el candidat del Partit Popular s’ha dedicat a passejar la seva cara arreu d’Espanya. Amb una sola pedra al camí cap a la Moncloa, el cara a cara amb Rubalcaba, que el gallec va superar pels pèls.
I a l’altre banda Rubalcaba. El millor polític que ha tingut Espanya els últims anys, un gran comunicador, un home que destil·la credibilitat i solvència...però dedicat a una causa perduda: justificar els 4 últims anys del govern de Zapatero. Rubalcaba era ja un cadàver polític abans que comencés la campanya electoral. Ni els seus discursos exprés, ni els seus viatges a Andalusia o Catalunya el salvaran. Serà el seu últim servei al partit. Es crema ell per no cremar la resta de la cúpula socialista encara amb cert futur en el món de la política (llegeixis aquí Carme Chacón).
A Catalunya el combat ha tingut més cares. La primera la de Chacón, molta cara la de la candidata del PSOE, que l’últim dia va decidir no presentar-se al debat de 8tv al·legant problemes d’agenda. La petició estava feta al mes de Setembre i tots els caps de llista estaven al seu lloc. La cirereta a una campanya buida de propostes més enllà que la dreta si mana farà retallades. També n’ha fet l’”esquerra”. Amb l’absència al debat, es posava fi a una campanya d’una trista candidata que no s’ha cregut mai el paper de representar el PSC perquè ella és del Partido Socialista Obrero Español. Chacón és massa espanyola per liderar el PSC i catalana per estar al capdavant del PSOE.
La campanya més plàcida l’ha passat Jorge Fernández Díaz, un dinosaure del Partit Popular. No ha hagut de fer res més que callar. No tocar el tema de l’immersió lingüística, ni la retallada de l’Estatut, ni la supressió dels matrimonis homosexuals. Res. No ha dit res. Ha estat tant callat que fins i tot va fer el debat de TV3 sense veu. Fernández Díaz però feia el paper que li tocava. El paper de Rajoy però a Catalunya. D’aquesta manera, un clàssic del partit rebrà el seu premi després d’anys defensant la causa en territori enemic: diuen les travesses que serà President del Congrés. La primera el Rei, la segona Rajoy i la tercera Fernández Díaz. Això s’enfonsa.
A Duran i Lleida l’hem vist darrera unes baquetes de bateria. Es tractava d’oferir un candidat més proper, que se’l tingués tant ben considerat aquí com el tenen a Madrid. Ell va “salvar” Espanya aprovant un pla d’ajustament de Zapatero. Però aquestes també eren les eleccions de Catalunya. I aquí a casa, Durant és menys Duran que a Madrid. Amb algunes relliscades, possiblement intencionades, com les polèmiques declaracions contra els homosexuals, el PER o els immigrants; CiU no aconseguirà segurament ser la força més votada. Però Duran i Lleida seguirà corrent els bars propers a la Carretera de San Jerónimo, com ho ha fet sempre des de 1982.
Els dos candidats dels partits més petits són els que han fet un paper més digne. Segurament perquè les seves idees són les més raonablement fàcils de defensar. O simplement les més raonables. Alfred Bosch ha estat el novell de classe i ha superat la campanya amb prou nivell, més enllà de l’imatge, quelcom que ha de millorar. Professor d’Història, com Oriol Junqueras, arribava de la mà de les consultes sobiranistes, en definitiva, de fora del partit. I així s’ha comportat, com si ho fos. La consigna era: ni una paraula del tripartit. Ni una paraula del passat.
I l’últim Joan Coscubiela, que ha estat també un digne candidat que també “s’estrenava” en política. Aquest professional de la democràcia (primer als sindicats i ara en el món electoral) ha estat més roig que verd al capdavant d’Iniciativa i ha intentat, sobretot, esgarrapar el vot del socialista desencantat. El votant de PSC i no PSOE, que veu Espanya diferent de com la veu la Ministra de Defensa i els seus companys del Baix Llobregat. A falta de saber els resultats tot apunta que Coscubiela estarà a Madrid defensant els drets dels treballadors, que seran retallats, amb ell a la cadira de l’última fila de dalt del Congrés dels Diputats.
En definitiva, campanya pobre. Molt pobre. De baix nivell on s’han anat atacant els uns als altres però amb poques propostes a la cartera, més que res perquè les propostes les faran des de Berlín. I no hi ha una poció màgica per aquesta crisi galopant que afecta Europa. Amb la campanya acabada no hem sentit res del procés de pau a Euskadi, tampoc del problema català i el seu estatut, ni del futur dels matrimonis homosexuals, ni de les mesures futures que farà la dreta espanyola, ni de les retallades socials ni a nivell d’autonomies. Res. No s’ha parlat de res. Ha estat una campanya patètica, per això ha guanyat Rajoy. Un perdedor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada