La Guardia Civil camí a ser la Stasi

Aquesta setmana hem escoltat David Madí i Pilar Rahola dos “tòtems” de la post convergència, en una conversa privada entre ells filtrada per la Guardia Civil. I molts dels comentaris, per no dir tots, en feien mofa i s’indignaven entre el que deia l’escriptora catalana, reclamant més hores a TV3 i el lobbista convergent. Verdadera carnassa pels unionistes que n’han fet fins i tot burla. Però més enllà de criticar el que reclamava Rahola, que poc o molt deu passar en tots els àmbits de la vida, és “el que hay de lo mío”, ens hauríem de parar a pensar en la gravetat del fet, i no en la gravetat de la conversa. 

El fet, és que una conversa privada surt a la llum de la mà de la Guardia Civil. I en comptes de fer-nos riure o utilitzar-ho per debilitar el rival polític, ens hauríem de posar les mans al cap. De fet, en un país normal tothom s’hagués posat les mans al cap. Aquí no. 

Les mans al cap? Per què, preguntareu. Doncs perquè l’operació Volhov (batejada, encara que ho vulguin negar, amb el nom d’una batalla guanyada per la División Azul a Russia) ha ensenyat als ciutadans el que fa temps que sospitàvem: que la Guardia Civil actua com la Stasi, la policia de l’Alemanya comunista que tot ho escoltava (Mireu La Vida de los Otros, si us plau). 

La falta de connexió és evident entre aquestes converses que han sortit a la llum i el que realment s’investiga en aquesta operació de la benemèrita, que ve a ser investigar si hi va haver subvencions il·lícites a la Diputació de Barcelona. De fet, alguns juristes ja s’han queixat d’això, però aquí no passa res. En canvi, hores i hores de converses privades surten a la llum amb una intenció política clara, que no és altra que el desgast de l’independentisme i de passada el seu escarni. Una manera d’ensenyar que no es parlen entre ells. Com si el poble encara no se n’hagués adonat...

L’Estat Espanyol ens té acostumats a “chapuces” però aquesta última guanya per golejada. Una instrucció feta i sustentada sobre punyalades i converses polítiques, barrejant-hi no sé què de 10.000 soldats russos que vindrien a Catalunya. En definitiva, un altre cas que no arribarà enlloc però que portarà a més d’un a la presó i a un llarg camí que acabarà a Europa, per demostrar el que tots sabem: que tot això és una pantomima. I mentrestant es dediquen a punxar telèfons de gent que en cap cas està investigada per res. Simplement, perquè son enemics polítics i l’estat fa i desfà com vol. Fins i tot saltant-se la llei. La seva pròpia llei. 

Total per què? Doncs per aïrar que David Madí i Pilar Rahola conspiren pel control de TV3. Ui si, quin gran descobriment que dos vividor del procés vulguin controlar, o com a mínim tenir més pes, en la televisió catalana. Com si això no passes en cada passadís, de cada ciutat europea de cada país d’Europa, inclosa Espanya. 

I totes aquestes converses han estat revel·lades per la Guardia Civil, el mateix cos que va quedar retratat fa un parell de setmanes quan el Tribunal Suprem va decidir absoldre al Major Trapero, una sentència històrica que venia a dir que tota la instrucció i la forma de treballar de la Guardia Civil quedava desacreditada, inclosa la del seu tinent coronel, Daniel Baena. Sí, sí, el mateix que va quedar en ridícul per aquesta sentència a Trapero, que ni la Fiscalia es va atrevir a recórrer, és el mateix que es veu amb el dret i la impunitat de gravar converses privades i difondre-les. Aviam quin dia serà jutjat aquest personatge. Haurem d’esperar asseguts. 

Les actituds dels cossos policials a l’estat espanyol son del tot antidemocràtiques i molt preocupants. Poden sortir a la llum converses que no tenen a veure amb investigacions policials i aquí no passa res. Es podria dir que son pràctiques més pròpies dels règims comunistes, la Stasi en seria un bon exemple, o de les dictadures feixistes però el més preocupant és que estem al segle XXI. I Espanya està governada pel “Gobierno más progressista de la Historia”. Amb això crec que està tot dit. 

Cassoles per canviar-ho tot

Buides fan sorroll si les piques. I bastant molest. Un soroll metàl·lic que s’escampa i s’escampa i repica a les parets. I t’entra per les orelles i se’t posa al cervell. Si la piques al balcó és perillos, perquè és encomanadís. El conjunt de sorolls de moltes cassoles picant no és molest, sinó és un soroll de protesta. 

Ahir a molts carrers de la ciutat de Barcelona, i de Catalunya en general, es va sentir aquest soroll de protesta. Volem votar. I ho hem demanat de diferents maneras. Ho hem fet tot: ho hem demanat formalment, ens hem manifestat, ens hem agafat les mans i hem travessat el país, hem fet una V de quasi dos milions de persones. Ni un gest de violència. Però, tot i això, la resposta és la mateixa. No a tot. 

Ahir, un petit pas més. Ara toca picar les cassoles buides com en el seu moment sonaven a Argentina per primer cop per protestar contra “el Corralito”. També sonen com varen sonar pel “No a la Guerra”. Ara sonen pel Sí a la democràcia. Pel dret més bàsic que pot tenir un ciutadà en un país occidental, el dret a vot. Sonaven ahir a les deu. No hi ha gana, però hi ha ganes. Ganes de votar. 

La gent no protesta per un plat a taula, almenys no tots, però si seguim així potser sí que ho acabarem fent tots. Espanya ens escanya. No ens dona ni un plat servit, ni ens el deixa cuinar. Amb Espanya la cassola sempre ressona i sempre està buida. Les cassoles sonaven ahir contra la prepotència de l’Estat, contra la falta de democràcia, contra aquesta prepotència castellana, contra aquesta falta de dignitat. Sonaven contra Bàrcenas, les targetes negres. Contra el Matas alliberat, contra la gestió de l’Ébola i contra l’atur. Contra la corrupció. Contra el PP i contra el PSOE. Ull, també contra Pujol. Contra el de sempre. Les cassoles ressonaven com mai per acabar amb el de sempre.

Quan comencen a sonar cassoles buides al carrer, és significatiu. Van sonar a Argentina i van caure diversos governs. Van sonar per la guerra d’Iraq i va caure un govern mentider. Al final, les cassoles ens indiquen que estem al final del camí. Catalunya vol un canvi i les cassoles són la seva veu, com ho seran els seus vots aquest diumenge. Volem marxar. Volem l’independència. Volem que sonin les cassoles arreu. Les cassoles van acabar amb “el Corralito” i amb Aznar i els seus (per una temporada). Volem soroll que molesti. Sorolls de protesta. Volem cassoles. Cassoles per canviar-ho tot. 


@palamospower

Na Carme, aquí, sobrava

Carme Chacón se'n va a fer classes a l'Universitat, i amb ella se'n va una manera de fer a can PSC. La dels 23 diputats votant a Madrid que "Sí". Marxa l'últim reducte de Zapaterismo que ens va prometre l'estatut nou i ens el va retallar de tot arreu. Perquè sí, Chacón és Zapatero, i aquest ja fa temps que va marxar i sembla que no té ganes de tornar. I na Carme hauria de fer el mateix que el seu admirat i quedar-se a Miami fent classes en el que ella anomena unaUniversitat. No ens fas falta, Carme/Carmen. Has caducat. Ni ha uns quants que no et volem.

Per començar qualsevol demòcrata, ja que ella va votar contra el dret a decidir del poble de Catalunya, el dret més elemental que pot tenir un ciutadà. Chacón sempre ha votat el pitjor pels catalans. Sempre a les ordres de la “Calle Ferraz” sense adonar-se que Madrid està molt lluny, i que actuant així, no deixava de ser una espanyola a Barcelona i una catalana a la capital. I de fet, de catalana ja en tenia poc, vivia i treballava fora del país, i té por que el seu fill hagi de triar entre ser català o espanyol. En fi. Ja veieu el nivell.

O sigui que també estaran contents els politòlegs, que imagino que estan desitjant gent amb un perfil polític més elevat que na Carme/Carmen perquè la seva política ha estat la del sí a Madrid sense llegir gaire el que passava a casa. I així li va anar. Va perdre unes eleccions. Una derrota estrepitosa criticant les retallades de Mas quan ella, com a Ministra, havia aprovat partides milionàries per armes inútils, destinades a exèrcits inútils, per unes guerres inútils. La cadena d'inutilitats començava per ella i no tenia fi. Però ella d'això no se'n recorda. La política té poca memòria, i més si has estat al poder.

N'estarà content, també, el senyor Navarro. Potser a mitges. Per un cantó es treu una personalitat potent dins el PSC i bastant crític amb la direcció. Per l'altre, na Carme sempre l'hagués recolzat per resistir l'envestida d'aquell sector catalanista que ve de Girona i que reclama un xic de democràcia. Navarro, com el PSC, com Rubalcaba, com Chacón, no té rumb, i té els dies comptats.

I na Carme/Carmen això ho sap. I se'n va, per esperar. Esperar a que es cremi Navarro, a que es cremi Rubalcaba, a que es cremi el PSC, i si pot ser el PSOE; a que es cremi Espanya (aquella que tan estima). Que es cremi tothom i després ja vindrà ella a salvar la pàtria. No m'agraden els salvapàtries. Però la política és molt cruel i més a Espanya. Serà difícil que tornis i algú et faci cas Carme/Carmen, perquè sàpigues que d'aquí un any, ningú t'estarà esperant, perquè ningú a trobarà a faltar. Al contrari, aquí ja sobraves.

Aquell estat on guanya un perdedor

 

El blau és un color que m’agrada massa com per identificar-lo amb un partit. I menys el PP. Però sí, Espanya a partir d’avui és blava, el color corporatiu de la dreta espanyola. Mariano Rajoy serà president del govern després de tres intents. Els atemptats de l’11-M a Madrid i les conseqüents mentides del seu propi partit, i el menyspreu a la democràcia, el van enviar el 2004 a l’oposició quan tots ja el fèiem president. Al segon round, després d’una legislatura ferotge on va valer tot, Rajoy va invocar la seva “niña” i també va fracassar. La tercera serà la vençuda. Espanya: aquell país on arribarà a president un perdedor professional. 

I ho serà sense haver fet res. Cap proposta ni cap solució a una crisi que seguirà creixent més enllà del 20-N. Amb Rajoy, o sense, l’estat espanyol estarà a les mans de Brusel·les, i més concretament a les mans de Angela Merkel. Així que aquestes seran les eleccions més inútils que s’hauran fet a un país. Potser per això guanya Rajoy. Amb una trista campanya dedicada a no dir res i a no fer cap relliscada, el candidat del Partit Popular s’ha dedicat a passejar la seva cara arreu d’Espanya. Amb una sola pedra al camí cap a la Moncloa, el cara a cara amb Rubalcaba, que el gallec va superar pels pèls.

I a l’altre banda Rubalcaba. El millor polític que ha tingut Espanya els últims anys, un gran comunicador, un home que destil·la credibilitat i solvència...però dedicat a una causa perduda: justificar els 4 últims anys del govern de Zapatero. Rubalcaba era ja un cadàver polític abans que comencés la campanya electoral. Ni els seus discursos exprés, ni els seus viatges a Andalusia o Catalunya el salvaran. Serà el seu últim servei al partit. Es crema ell per no cremar la resta de la cúpula socialista encara amb cert futur en el món de la política (llegeixis aquí Carme Chacón). 

A Catalunya el combat ha tingut més cares. La primera la de Chacón, molta cara la de la candidata del PSOE, que l’últim dia va decidir no presentar-se al debat de 8tv al·legant problemes d’agenda. La petició estava feta al mes de Setembre i tots els caps de llista estaven al seu lloc. La cirereta a una campanya buida de propostes més enllà que la dreta si mana farà retallades. També n’ha fet l’”esquerra”. Amb l’absència al debat, es posava fi a una campanya d’una trista candidata que no s’ha cregut mai el paper de representar el PSC perquè ella és del Partido Socialista Obrero Español. Chacón és massa espanyola per liderar el PSC i catalana per estar al capdavant del PSOE. 

La campanya més plàcida l’ha passat Jorge Fernández Díaz, un dinosaure del Partit Popular. No ha hagut de fer res més que callar. No tocar el tema de l’immersió lingüística, ni la retallada de l’Estatut, ni la supressió dels matrimonis homosexuals. Res. No ha dit res. Ha estat tant callat que fins i tot va fer el debat de TV3 sense veu. Fernández Díaz però feia el paper que li tocava. El paper de Rajoy però a Catalunya. D’aquesta manera, un clàssic del partit rebrà el seu premi després d’anys defensant la causa en territori enemic: diuen les travesses que serà President del Congrés. La primera el Rei, la segona Rajoy i la tercera Fernández Díaz. Això s’enfonsa. 

A Duran i Lleida l’hem vist darrera unes baquetes de bateria. Es tractava d’oferir un candidat més proper, que se’l tingués tant ben considerat aquí com el tenen a Madrid. Ell va “salvar” Espanya aprovant un pla d’ajustament de Zapatero. Però aquestes també eren les eleccions de Catalunya. I aquí a casa, Durant és menys Duran que a Madrid. Amb algunes relliscades, possiblement intencionades, com les polèmiques declaracions contra els homosexuals, el PER o els immigrants; CiU no aconseguirà segurament ser la força més votada. Però Duran i Lleida seguirà corrent els bars propers a la Carretera de San Jerónimo, com ho ha fet sempre des de 1982. 

Els dos candidats dels partits més petits són els que han fet un paper més digne. Segurament perquè les seves idees són les més raonablement fàcils de defensar. O simplement les més raonables. Alfred Bosch ha estat el novell de classe i ha superat la campanya amb prou nivell, més enllà de l’imatge, quelcom que ha de millorar. Professor d’Història, com Oriol Junqueras, arribava de la mà de les consultes sobiranistes, en definitiva, de fora del partit. I així s’ha comportat, com si ho fos. La consigna era: ni una paraula del tripartit. Ni una paraula del passat. 

I l’últim Joan Coscubiela, que ha estat també un digne candidat que també “s’estrenava” en política. Aquest professional de la democràcia (primer als sindicats i ara en el món electoral) ha estat més roig que verd al capdavant d’Iniciativa i ha intentat, sobretot, esgarrapar el vot del socialista desencantat. El votant de PSC i no PSOE, que veu Espanya diferent de com la veu la Ministra de Defensa i els seus companys del Baix Llobregat. A falta de saber els resultats tot apunta que Coscubiela estarà a Madrid defensant els drets dels treballadors, que seran retallats, amb ell a la cadira de l’última fila de dalt del Congrés dels Diputats. 

En definitiva, campanya pobre. Molt pobre. De baix nivell on s’han anat atacant els uns als altres però amb poques propostes a la cartera, més que res perquè les propostes les faran des de Berlín. I no hi ha una poció màgica per aquesta crisi galopant que afecta Europa. Amb la campanya acabada no hem sentit res del procés de pau a Euskadi, tampoc del problema català i el seu estatut, ni del futur dels matrimonis homosexuals, ni de les mesures futures que farà la dreta espanyola, ni de les retallades socials ni a nivell d’autonomies. Res. No s’ha parlat de res. Ha estat una campanya patètica, per això ha guanyat Rajoy. Un perdedor.

El dia després

Abans tothom guanyava després d’unes eleccions. Ara no. Ara els partits reconeixen que han perdut, i això ja es pot considerar un gran pas. Ahir els perdedors van ser el PSOE a nivell espanyol, i a Catalunya se’ns dubte PSC i ERC. Els guanyadors, PP, CiU, les CUP i la sensació del moment: PxC. 

Les eleccions d’ahir demostren una cosa, el PSOE, és un partit a la deriva. I encara més el PSC. Tant a Ferraz com a Nicaragua, falta un líder, un guia que els digui què volen ser de grans. A Madrid cal que demostrin que són d’esquerres, mentre que a Barcelona han de demostrar a la gent que la C de Catalunya de les seves sigles té alguna base. Votar no al Congrés dels diputats a uns 1400 milions d’euros no ajuda. El PSC, no només perd Barcelona i Girona, sinó que també perd la diputació de Barcelona, un fet fa uns anys impensable. Només els hi queda L’Hospitalet com a principal feu socialista i ja és la ciutat més gran d’Espanya governada pel PSOE. 

A Catalunya els socialistes perden Barcelona després de 32 anys, i també Girona. A la capital catalana un Hereu crescut per les primàries no ha pogut amb un Trias que és el guanyador, no per mèrits propis sinó per demèrits del seu rival. L’alcalde de Barcelona estava erosionat. I els seus ciutadans cremats. La ciutat necessitava un canvi i així ha estat, manarà Trias almenys durant 4 anys qui sap si amb el PP, que també ha assaborit una certa pujada amb un discurs cada vegada més a la dreta i tocant la fibra del català emprenyat i de l’espanyol ben “ensenyat”. Un altre dels castigats a la capital catalana ha estat ERC, Portabella paga la factura del tripartit i passa de 4 a 2 regidors i estarà acompanyat (o no) de Joan Laporta que a Barcelona sembla restar més que suma. 

El gran vencedor és CiU. Els nacionalistes catalans han aconseguit sortir de la travessera del desert i ara els hi toca banyar-se en or. Han aconseguit tot el que ha perdut el PSC i han estat per primer cop la força més votada en unes eleccions municipals. Acusats de fer retallades, molts mitjans pronosticaven un desgast a les candidatures de la federació. I ni molt menys ha estat així. S’ha demostrat que la ciutadania silenciosa, la que no talla la Gran Via cada dimecres, entén el que està fent el govern d’Artur Mas. 

Un altre dels que ha guanyat és el PP. Puja a gairebé totes les localitats, amb un discurs que cada cop tira més a la dreta i que sovint beu del de Plataforma. És el discurs de la por. De l'assenyalar un culpable de tot el que passa, quan el culpable potser ha estat ell. Però la formula ha funcionat i Garcia Albiol ha estat l’home més votat a Badalona i també domina a Castelldefels. El vencedor no és Rajoy com pintaven alguns diaris de Madrid, ell encara no ha guanyat res. 

La sorpresa al nostre país la tenim amb les CUP, que es consoliden com a força d’esquerres i com la gran alternativa a ERC, castigada pel tripartit. El que el 2007 eren 16.000 vots, ara han estat 62.000. Unes xifres sorprenents i espectaculars que han quedat eclipsades per l’element mediàtic de les eleccions municipals: Plataforma per Catalunya. 

El partit de Josep Anglada passa de disset regidors a 67. De 12.100 vots a 65.700. Xifres alarmants que han provocat el rebuig de molta gent de peu de carrer, de molts analistes i de molts polítics. Ens agradi o no, PxC estarà present no només a Vic o Olot sinó a ciutats emblemàtiques de Catalunya com Mataró, Igualada o El Vendrell; així que els haurem de tenir en compte i no mirar cap una altra banda com hem fet aquests últims 4 anys. Caldrà parlar, i seriosament, d’immigració. Canviar el sistema per deixar-los sense arguments. Contràriament PxC no pararà de créixer i potser a les pròximes eleccions ja tinguin el seu primer alcalde. 

D’Espanya no en parlo, perquè és una, i blava; així que comentaré per sobre, Euskadi, on més d’un ha quedat retratat. Bildu és la segona força més votada, la primera amb més regidors i ha guanyat a Guipúzcoa i la seva capital, Donosti. Alguns (el PP) ja s’han afanyat a dir que la il·legalització els ha beneficiat. No es pot ser més manipulador. Mesquí. Feixista. Mentider.

Per últim, casa meva: Palamós. Seguirà manant Teresa Ferrés perquè simplement ho ha fet bé. O mínimament bé. El poble segueix brut i cada vegada hi ha gent de comportament censurable, però això passa amb ella però ja passava abans d’ella. Merescuda victòria. De fet, aquí sí que es compleix el tòpic. Tots han guanyat. CiU ha guanyat regidors i tindrà més pes que aquesta última legislatura, cert era que no es podia caure més baix. I com a mínim ara, el seu líder era conegut. També guanya ERC, una candidatura de gent coneguda que ha sabut comunicar com ningú. Una opció moderna que, al meu entendre s’ha enredat amb temes que potser no preocupen tant a la gent com d’altres. Tot i així, han fet coses i el poble li ha sabut recompensar amb un regidor més. Pronòstic: Estaran al govern. 

La resta de partits no podien aspirar a més. Un regidor per l’Entesa i un pel PP. Dos partits de simpatitzants fidels que no varien el seu vot tot i el canvi de cares.

A tot això, dubto que ningú s’hagi sentit influït per les diferents acampades que hi ha arreu d’Espanya. Acampades que lluiten contra la deixadesa política, contra la corrupció política, contra la hipocresia política. N'hi seguirà havent els pròxims 4 anys, no en dubto. El que començo a dubtar és si tindrem, d’aquí 4 anys, una democràcia tal com la tenim ara. Confio que no i que dormir al carrer, cridar, pensar, protestar i proposar, serveixi d’alguna cosa. El poble no només hauria de parlar cada 4 anys. Ho hauria de fer cada dia. En això estem.

Retrassats d'altura

Vergonya. Indignació. Pena. Desastre. Digueu-li com volgueu però el que ha viscut aquest cap de setmana l'Estat Espanyol no té nom. La "vaga" de controladors aeris ha paralitzat un país sencer per culpa d'un col·lectiu de dues mil persones. Tot just dues mil persones que han obligat al Govern a aprovar un decret llei a corre cuita. Declarar l'estat d'alarma per primera vegada en democràcia, i militaritzar els aeroports. Només així, gairebé a punta de pistola, es van tirar enrere. Això sí, aquesta colla de nens mimats i consentits, fills de papà, i que cobren un sou base de 224.000 dòlars/euros ha aconseguit que un ministre hagi de fer una roda de premsa a les dues del matí, posant-se a l'altura de la banda terrorista Al-Qaeda.

Ja a l'estiu els controladors aeris, que recorde-m'ho són el gremi que treballa menys hores i cobra més, van tenir contra les cordes al govern, i l'estira i arronsa finalment es va solucionar. Aquest divendres però, la cosa va canviar. AENA tindrà un 49% de capital privat i per tant, les condicions laborals no poden ser les mateixes. Així que al voltant de les cinc de la tarda la gran majoria de controladors aeris abandona la seva feina, per malaltia, i deixa al país com aquell qui diu aïllat. 

Per començar això no era una vaga. Per fer vaga es demanen permisos i segons quins col·lectius han de fer uns serveis mínims. El que va fer aquest col·lectiu és il·legal i per tant, espero que el càstig sigui exemplar,  igual que quan algú altre es salta la llei a la torera.

Es comenta pels mentideros de Madrid que el PP ja coneixia l'existència de la "vaga" d'aquest divendres. Evidentment la dreta espanyola, per desgastar al PSOE, el que faci falta. D'això se'n diu sentit d'estat, allò que ells tan prediquen. A més, precisament són ells els que van donar tot tipus de privilegis a aquest col·lectiu quan manaven, un gremi que naturalment mai es va manifestar com sí ho ha fet ara contra un govern que vol posar les coses al seu lloc. 

ZP i els seus volen acabar amb aquesta singularitat dels controladors aeris. Que ho diré una i mil cops, són els que treballen menys i cobren més. Però és que a més, es dediquen a pressionar perquè no es facin més places de controlador i per tant, ells puguin anar fent hores extra a preu d'or. Sí, sí, centenars de persones cada any es treuen el títol per ser controlador però el mateix gremi els hi nega l'entrada. Els hi nega el seu futur.

Senyors controladors, deixant a milers de families, persones, equips i empreses tirades als aeroports poden guanyar molts diners però han perdut el suport social sigui o no, raonable la vostra causa. Els que hem viatjat en avió sabem que vostès són els experts en retrassos, per no dir que són retrassats. Senyors controladors, la majoria dels ciutadans d'aquest país, i jo el primer, faria una cosa amb tots vostès: acomiadar-los a tots.