Contra Catalunya es viu millor

Ja està, ja ha vingut. I tal com va arribar va marxar. Rajoy va estar aquest cap de setmana a Barcelona i tot segueix igual. Res s’ha mogut. El president del govern espanyol va aterrar a Catalunya, no per explicar-se millor als catalans, tal com ell mateix havia dit uns dies abans des d’Austràlia, sinó per dir que no es mou ni una mica. Ni un gest. L’enrocament del president del govern espanyol desespera a més d’un, que voldria algun moviment estratègic que apagui l’independentisme galopant que hi ha Catalunya. Però no, Rajoy fa la seva feina.

I la seva feina és escampar el missatge. El seu missatge. O sigui, seguir defensant que Catalunya és Espanya per la gràcia de Déu, que fer un referèndum és il·legal i que la majoria de la població catalana es vol quedar com està. I qui dia passa any empeny. I tot això ben alt i clar des de l’atrium del World Trade Centre de Barcelona.

Sí, Rajoy va venir a Barcelona però no a explicar-se als catalans sinó a explicar als seus que no es mou. Perquè el discurs el va fer davant de membres del Partit Popular, no davant la gent. Rajoy ni va trepitjar el carrer. Rajoy no va preguntar al poble. Rajoy va venir a sentir-se i a sentir-se aplaudit. Rajoy va venir a consolar el Partit Popular català que dia sí, dia també, deia que el 9N no se celebraria. I sí, va ser una festa. Rajoy va venir en qualitat de president del partit i no de president del govern.

I amb ell la plana major de la dreta espanyola. Diversos ministres, Esperanza Aguirre, alguns alcaldes i Sánchez Camacho. Junts i units per no dir res. Un mateix sostre, una visita per fer palès la falta de discurs i l’immobilisme d’un partit que aconseguirà el que ni s’imagina, destruir Espanya. I al capdavant, Mariano Rajoy. Mancat de carisma, credibilitat i capacitat per reconduir la situació.

Per més que l’aplaudeixin els seus a Barcelona. Catalunya és un bastió perdut pel PP, i Rajoy ho sap. Les seves paraules anaven encaminades no a ser escoltades a Catalunya sinó a la resta de l’estat. Els altaveus estaven a Madrid, no a Barcelona. Rajoy crida ben alt des de Catalunya perquè l’escoltin a Valladolid, Sevilla, València o Badajoz. 

Anar contra Catalunya dona vots i això és el que necessita el Partit Popular. Renunciar a 300 mil votants al Principat per guanyar-ne (o no perdren) a Espanya. Interessos de partit. El partit que s’autonomena més patriota. La seva pàtria s’aguanta per un fil. Mancada de tot. D’esperit i d’esperança. De discurs i de política. I en aquests casos, ja se sap, busca un enemic. I el PP fa temps que l’ha trobat, l’utilitza i funciona. Té la fórmula per seguir guanyant eleccions i a la vegada per destruir Espanya. Rajoy al final resultarà ser un gran estadista. Ho té claríssim. Contra Catalunya es viu millor.

Rajoy no entén res

La imatge parla per si sola. Bé, el vídeo. Rajoy arriba a la cimera del G-20 celebrada a Brisbane, on la majoria de dirigents ja estan asseguts. El sèquit del president espanyol el segueix camí a ocupar aquesta cadira tan preuada enmig dels homes més poderosos del món. Mariano observa i mira. Veu que la seva cadira està propera a la del l'inquilí de la Casa Blanca i aprofita per fer el que havia vingut a fer: la foto amb Obama. 

El president dels Estats Units conversa amb el primer ministre del Regne Unit, David Cameron. Rajoy se li acosta pel darrera i sorprèn a l'home més poderós del món. Un toc a l'espatlla i Obama es gira i s'aixeca. Desconec amb quin idioma parlen però la conversa no traspassa les dues frases de cortesia. Simple educació. Rajoy ja té el que vol i Obama torna a seure's i a conversar amb Cameron. 

Sobta que el president del govern espanyol ignora el del Regne Unit, tot i estar-hi al darrera quan saluda a Obama. No sorpren tan veure com Cameron, al veure Rajoy, segueix anant per feina. Normal. La relació entre ells no deu ser molt fluida tot i compartir diversos punts de vista en tant que conservadors i liberals. Però Gibraltar hi està pel mig. I una cosa molt pitjor, la democràcia. Ai l'as! Cameron és el que va acceptar que Escòcia fes un referèndum. Cameron és aquell dirigent que, una i altra vegada, insisteix perquè Espanya accepti una consulta pactada amb Catalunya. Cameron és el líder d'aquell estat la premsa del qual es passa setmana sí, setmana també, criticant les polítiques de Rajoy. Cameron és l'home que va guanyar un referèndum tot i posar durant una setmana el Regne Unit en posició d'escac. 

Rajoy no saluda a Cameron. Cameron no saluda a Rajoy. Dos mandataris posats en entredit per la seva població. Tan iguals però tan diferents. 

El president espanyol després de tenir la foto amb Obama seu a la seva cadira. Abans però saluda al dirigent que l'anglès té a la seva dreta. Intercanvia quatre paraules amb el dirigent que té al costat, provablament no sap ni qui és. Rajoy no parla anglès, ni francès. No pot parlar amb ningú, ni ningú pot parlar amb ell més enllà de les quatre paraules de cortesia i el típic somriure. Rajoy està sol. Abandonat. No entén res. Res de res. I parlo de la cimera del G-20, però podria parlar d'altres coses. 

Uh! Oh! No tinc por!

Ens posen la por al cos. Que si Al Qaeda, que si Rússia, que si Isis, que si mil i una amenaces poden acabar amb el nostre nivell de vida i amb els nostres "valors". Són anomenats pels mitjans com a grups "terroristes" o països de l'eix del mal. I tant uns com els altres estan contents de posar-nos aquesta por al cos. Uns, els grups armats, perquè tot i no atemptar posen la por al cos a l'altra banda del món amb un sol vídeo. D'altres, els polítics, perquè poden justificar les seves guerres i els seus contractes multimilionaris amb empreses d'armament dirigides pels seus amics. Bonic acord entre dues parts "enemigues". 

Tot i això, si hi ha un tema que encara ens fa més por que qualsevol amenaça "terrorista" és una amenaça sanitaria. "Ben gestionada" pels governs i pels mitjans afins pot ser letal. L'Ebola és un exemple a estudiar. Pàgines als diaris, minuts de ràdio i infinitat d'imatges a la televisió. Sensació de pànic, inseguretat i amb dues setmanes sensació que estem en mans de les acutacions dels polítics. Dependència de l'estat per aconseguir aturar això. 

Ens fa més por l'Ebola que Al Qaeda. Per què? Perquè l'Ebola ha arribat a casa nostra i no la podem aturar amb quatre bombes. I això ens espanta. I tenim por. A infectar-nos. A morir. I veiem imatges. Llegim sobre el tema. I ja és una por més que cal sumar-la a la llarga llista que tenim de pors col·lectives. 

Corria el 2009 quan ens van dir que la grip aviar mataria milions de persones i seria la fi del món. Vam comprar màscares, vam aprendre a rentar-nos les mans i, fins i tot, varem deixar de fregar monuments mítics per evitar un contagi. No va ser la fi del món. Ni va matar milions de persones ni milers, pero nosaltres vam patir de valent. Després es va veure (o almenys alguns) que tot això havia estat un muntantge, molt ben muntat, per part d'alguns lobbies. Les farmacèutiques ja es fregaven les mans. Els encanta la nostra por. Es van fer d'or amb nosaltres, una vegada més. Elles controlen el nostre món i se'n beneficien de la nostra por. El poble no negocia amb les seves pors. La por és un negoci. 

A casa nostra ens volen posar un altre tipus de por per si no en teniem prou. Si marxeu d'Espanya us quedareu vagant per l'espai exterior. Si marxeu d'Espanya us morireu de gana. Si marxeu d'Espanya us quedareu sense l'Euro. Si marxeu d'Espanya les empreses catalanes no podran exportar res. Si marxeu d'Espanya els bancs també marxaran. Si marxeu d'Espanya el Barça no jugarà la Lliga espanyola. Por. A petites dosis. Por a través de declaracions. 

Avui el Barça juga contra el Madrid i l'audiència serà de 400 milions de persones. Algú amb quatre dits de front creu que aquest negoci s'acabarà perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que la gent deixarà de visitar Barcelona perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que els bancs deixaran de tenir diners perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que no seguirem llevant-nos ben d'hora perquè Catalunya s'independitza? Algú creu que deixarem de pencar fort i tenir idees perquè Catalunya s'independitza? 

Deixeu d'intentar posar-nos la por al cos que no cola. Estic cansat de viure amb por. Estic cansat que us aprofiteu de la meva por i la de la resta de persones. Estic cansat de vosaltres, els comerciants de la por vestits amb corbata. Estic cansat dels trobadors que escampen la por a través d'internet, premsa, ràdio i televisió. A mi em feu por vosaltres. Em fa por Rajoy, Bárcenas, Obama, Putin, Barroso i tota la vostra colla d'amics. Em fa por com ens intenteu fer por. Com gestioneu el món. Però això el vull canviar. Vull el meu país petit. Connectat al món però desconectat de tot això. Independencia per canviar-ho tot. I no, no em fa por. 

Com diria aquell: Uh! Oh! No tinc por!  

Rajoy és un narco

Ahir tornava a veure a Mariano Rajoy a través d'una pantalla donant explicacions del que passa a Espanya, i una colla de periodistes en una sala de premsa pendents del que deia el president del govern. No s'admetien preguntes. És la segona vegada que el màxim mandatari del govern apareix a través d'una televisió explicant la versió de la situació espanyola i sense admetre cap pregunta. Vergonyós. És la segona vegada que els periodistes de Madrid accepten aquesta ridícula fotografia que els ciutadans de l'Estat Espanyol hem de veure. És la segona vegada que accepten no fer preguntes i apuntar el que diu Rajoy.

Obviament, unes quantes qüestions em van venir al cap: a on ha arribat el periodisme? Fins quan ens deixarem trepitjar? Tant poder tenen els partits polítics sobre els mitjans? Tant dependents són els diaris/televisions/ràdios de la informació política?

La sensació és que el periodisme ha mort. A Espanya ha desaparegut el verdader periodisme. La nostra situació és molt pitjor que en altres països on alguns professionals encara mantenen la dignitat, encara que els hi costi la vida.

Em va venir al cap El Blog del Narco. Mèxic, un país desestructurat i controlat pels grans càrtels viu en una situació intoxicada. A diversos estats del país fer periodisme i denunciar el que fan les grans màfies que controlen la droga, i el que no és la droga, et pot costar molt car. Et pot costar la vida. “No es pot fer periodisme a Veracruz” es queixava fa gairebé un any Darío Fritz, un conegut periodista argentí que va treballar al país azteca. Mentrestant, el govern del país mira cap una altra banda. 

D'aquesta situació va sorgir aquest bloc. De la dignitat. De les ganes d'explicar el que cada dia afecta milers i milers de mexicans. De les ganes de denunciar com, dia a dia, a Mèxic, diferents grups se salten la llei a la torera. De les ganes de donar veu a aquelles persones que tenen por. De les ganes d'explicar al món el que està passant a la seva regió. De les ganes de fer periodisme. Han rebut atacs cibernètics per part dels càrtels i van estar 3 setmanes sense poder penjar informació però tornen estar vius. Internet pot rebre bales però és immortal. 

El bloc del Narco, ensenya allò que no surt als mitjans de comunicació, tots comprats, o propietat dels mateixos senyors de la droga. El bloc penja les notícies que cada dia van sorgint relacionades amb aquestes màfies: extorsions, assassinats, robatoris. Ho fan a través de notes i també de vídeos on es pot veure què fan els narcotraficants i els seus homes. O sigui, execucions.

I tot això, a un preu molt alt. Desenes de periodistes han desaparegut a Mèxic per denunciar el que està fent el narco al país. Es calcula que del 2006 al 2011, durant el mandat de Calderón, van desaparèixer 48 periodistes. Explicar la veritat surt car a Mèxic, tot i això, encara hi ha periodistes que s'arrisquen. Encara hi ha periodistes que denuncien. Encara hi ha periodistes. Fins quan? No ho sabem. Però encara aguanten.

A Espanya, sense pistoles, sense execucions, sense narcotraficants, sense persecucions, ens rendim a les grans multinacionals; ens rendim als grans grups mediàtics. Ens rendim als anunciants i ens rendim als partits polítics. No diem res i ens humilien. Ens rendim a les rodes de premsa sense preguntes i a les aparicions del president del govern a través d'una pantalla. Ni una reacció dels periodistes al lloc dels fets. A twitter moltes. Ens tenen espantats. Ens fan fora a quantitats desorbitades amb l'excusa de la crisi. Ningú del sector reacciona fins que l'afecta a ell. Som Trending Topic a Twitter a cada ERO, però res més. Resistència de hashtag, una resistència totalment inútil. #totssomX. I després els laments. Patètic. 

Sense pistoles però amb el destí i les seves feines a les mans dels que manen els periodistes estem acollonits. Fins quan? Dependrà de nosaltres. I dels narcotraficants que tenim per polítics. Rajoy és un narco. A la seva manera és un d'ells. I nosaltres callats, al nostre racó.

Bankia o el nacionalisme madrileny

A Madrid i els seus “mentideros” tothom en parla. Bankia pot desaparèixer i amb ella una forma de fer i de veure un país. L’enfonsament d’aquesta entitat ja no és una metáfora del que està passant arreu d’Espanya, sinó la fi de les formes de fer de Madrid. De l’això es fa així perquè jo ho dic. A la capital, la forma de fer política i de fer negocis sol estar barrejada, ara no funcionen ni una cosa ni l'altra.

Bankia és, o hauria de ser, la fi de la suma d’uns errors històrics en les entitats bancaries españoles. El castell s’enfonsa. Bàsicament perquè els diferents castells han estat governats, no per gent que arriba a dalt per mèrits propis, sinó per gent posada a dit. Posada per interessos politics, i d’això a Madrid en saben molt. Ho sap ben bé Esperanza Aguirre o Gallardón que ara callen però en el seu moment movien les cordes per controlar Caja Madrid, l’embrió del que és ara Bankia. 

I amb aquests inèptes al capdavant el forat es va anar fent gran. I es va anar tirant la pilota cap endavant i aquesta anava creixent. Ja em puc imaginar a alguns homes amb corbata al Restaurant “Txistu” de Madrid dient “tranquilo que esto nos lo arregla Mariano cuando llegue al poder”. I sí, Mariano ho haurà d’arreglar (però aquest cop amb un despatx d’advocats enviat des de Brusel·les que vigilarà què es fa amb Bankia). I és que en Mariano li deu algun favor a Rodrigo Rato, que no va fer oposició dins el PP quan Aznar va posar el dit sobre el Registrador de la propietat gallec. Rato va agafar les maletes i se’n va anar a l’FMI, sense dir res. El silenci també es paga. Primer amb un bon sou per dirigir Bankia, i després amb una bona indemnització per marxar-hi. “Hoy por ti, mañana por mi”.  

És així com s’han anat movent els fils de Madrid, i amb ella els fils d’Espanya. Aquest amiguisme ve, més que mai representat en la figura de Florentino Pérez. És el florentinisme. Ell representa, més que ningú, aquesta manera de fer. No només guanya diners, sinó que té poder i contactes, tants com per aconseguir de Caja Madrid uns 68 milions d’euros en un moment en que les caixes no tenien diners per donar-te crèdits ni a tu, ni a mi, ni a milers d’espanyols que volien salvar la seva empresa. Florentino era, i encara és, un home admirat i a la vegada temut a Madrid. Un home fet a si mateix. Fora de l'Estat Espanyol però, només parlen d’ell per posar-lo d’exemple del que està passant al país. Florentino és nom de deute privat. En parla el New YorkTimes, i en parlaran més diaris. 

I el problema que tenen a Madrid és que ara ja no es tracta d’un enfonsament d’una caixa provincial, es tracta d’una de les grans entitats bancàries, més central i centralista que mai. Molts desitjarien que fos La Caixa, i així poder criticar el nacionalisme català de retruc, però aquí el que es podria criticar és el nacionalisme madrileny. Aquesta xuleria de llotja del Bernabéu. Aquesta manera de fer les coses perquè les dic jo. Aquest, “hazme caso”. Aquest dinar a l’Asador Donostiarra. Aquella gomina. Aquella supèrbia. És aquest nacionalisme madrileny el que està enfonsant l’estat espanyol. Ja ho diuen alguns que els nacionalismes divideixen, sí, i el de Madrid divideix més que mai. Divideix diners i ens divideix a l'hora d'entendre el país i el futur. Una altra raó per no ser espanyols. Bankia, Florentino, Rato, Rajoy, Aguirre, l'Asador Donostiarra i Cristiano. Visca Madrid!

La lluita de la setmana

M’ha agradat: La relliscada de Rajoy…
No m’ha agradat: …el que s’ha fet a Xavi Hernández.

M’ha agradat: Com sempre la Revista Panenka, el número 04…
No m’ha agradat: …que no es facin revistes com aquesta pel context econòmic  i laboral del món de la comunicació. 

M’ha agradat: Que el Barça eliminés al Madrid en Copa, i evidentment viureu-ho en directe...
No m’ha agradat: ...que ens hagi deixat el periodista de La Sexta Dani Montesinos, l’endemà, després d’estar al seu costat a la zona mixta. No m'ha agradat gens.

M’ha agradat: Les rodes de premsa de Guardiola...
No m’ha agradat: ...que s’hi parli tan poc de futbol i del rival.

M’ha agradat: M’ha encantat aquesta conversa entre Juan Marsé i Enric Gónzalez...
No m’ha agradat: ...tornem al de sempre: que el context comunicatiu no permeti peces com aquesta en ràdio o televisió, o mitjans convencionals.

M’ha agradat: Que el Liverpool eliminés al Manchester United en la Cup...
No m’ha agradat: ...que el Palamós perdés el derbi contra el Guíxols.  

M’ha agradat: Apalabrados...
No m’ha agradat: ...pot arribar a ser estressant! Sobretot si no tens cap vocal...!

M’ha agradat: Tornar al Cañete amb bona companyia... 
No m’ha agradat: ...no poder-hi anar sempre. 

M’ha agradat: Que s’acabi denunciant al bisbe de Tarragona. S’ha acabat dir barbaritats... 
No m’ha agradat: ...que desaparegui Spanair. A part de morir una aerolínia s’ha de llegir aquest fet entre línies.

Callar a Madrid, Brussel·les o Berlin

Ha tornat a passar: un personatge públic ha estat enxampat dient alguna cosa que no havia de dir, en un moment en que es pensa que no l’estan gravant. Error. Ha passat aquesta setmana amb el jugador del Barça, Xavi i també amb Mariano Rajoy.

Els dos casos són diferents. En el cas del migcampista del Barça, ell està en un plató i no estan en directe, per tant, la conversa és aliena a la seva condició de jugador de futbol. Xavi parla tranquilament amb els periodistes a l’espera de que acabi la publicitat. Aquestes imatges, juntament amb l’entrevista en si, arriben a la redacció del diari El Mundo, d’una forma o d’una altra (s’està investigant com) i el rotatiu de Madrid no dubte en fer-ne ús. Èticament és reprovable. I de fet, molts mitjans van decidir no fer-se ressò de les paraules de Xavi dient després del partit del Madrid que els blancs “no sabien perdre”. 

El cas de Rajoy és diferent. El líder de l’executiu espanyol va ser enxampat reconeixent al president de Finlàndia, Jyrki Katainen, que la nova reforma laboral que li demana Europa, “li costaria una vaga general”.

Escoltava aquest matí en una tertúlia de ràdio que debatien si èticament era correcte treure a la llum la frase que va dir Mariano Rajoy. No m’explico encara com alguns defensaven que eren paraules que s’havien de quedar en la quotidianitat i no sortir als mitjans de comunicació. Personalment entenc, que s’han de fer públiques.

Per començar, el gallec és president del govern espanyol, des d’ara i fins que acabi la legislatura. Ho és des del primer dia i fins l’últim. Des que es lleva fins que se’n va a dormir. Inclús ho és mentre dorm. Per això, cobra un sou públic, i com a tal, no ha d’oblidar mai qui és i què diu. I més, si ho diu en un espai públic.

Es pot dir que la conversa és una xerrada personal just abans de començar una reunió, i que per tant, aquesta no és rellevant. Però sí que ho és. Perquè amb les seves paraules Rajoy dona a entendre que està preocupat per com puguin reaccionar les forces sindicals del país, un cop apliqui les mesures que li obliguen des de Brusel•les. L’opinió del president del govern, és d’interès general.

Alguns defensaven que Rajoy no té perquè saber que les càmeres que graven els “muts” (imatges de recurs sense so que es posen per il•lustrar un àudio) de les reunions oficials sí que enregistren so. I cert, no té perquè saber-ho. El que sí ha de saber Rajoy, i un president de govern, és que els aparells enregistren imatge i so, encara que s’estableixi que de cara a la població es treurà l’àudio. Espero que la persona que més mana a l’Estat Espanyol, sàpiga aquesta realitat tan obvia. No cal ser comunicador,  periodista o tècnic d’imatge i so.

El problema de tot això és que la relació política i mitjans de comunicació s’ha convertit en una guerra. Sóc partidari que es facin públiques aquestes imatges per les raons que abans he citat, i sobretot, perquè s’aconsegueixen fent trampes. I aquí, en aquest joc entre política i mitjans de comunicació, qui va començar a fer trampes van ser els partits polítics. Sí, els mateixos que no deixen entrar als mítings amb càmeres per enviar ells les imatges que més els hi convé. Els mateixos que no deixen fer preguntes als periodistes en les rodes de premsa. Els mateixos que filtren notícies a segons quins mitjans afins. Els mateixos que concedeixen entrevistes a ràdios i televisions amigues del partit mentre que a altres no. Sí, els mateixos que envien a periodistes no afins de mitjans públics a l’ostracisme, i posen els seus a primera fila. Els mateixos que concedeixen subvencions a uns i a altres no.

Fa molts anys que dura aquesta guerra, i el periodisme ja està prou ferit de mort com perquè a sobre posi l’altre galta. Ens arriben a través dels mitjans uns polítics maquillats en tots els sentits. Són gent amb perfils manipulats. Per culpa dels seus gabinets de premsa, als ciutadans ens arriben persones amb màscara. Així que, per una vegada que ens arriba el Rajoy en una conversa normal (on no llegeix), benvinguda sigui. I sí és fent trampa, endavant. Cap problema. Si ell utilitza els mitjans, els mitjans el poden utilitzar a ell. Senyor Rajoy, el pròxim dia no digui res! Calladet! Com quan està amb la senyora Merkel.

Massa PP i massa pipí

S’ha acabat l’estat de les autonomies. Una frase que hem dit força els catalans aquests últims anys però que ahir es confirmava: el govern espanyol anunciava que a partir del març s’aprovarà una llei per tutelar els comptes de les comunitats autònomes. Ho anunciava el ministre d’economia, De Guindos, al Financial Times. Ni tant sols ha tingut la decència d’anunciar-ho als diaris estatals.

Amb aquesta nova llei doncs, des de Madrid ens podran censurar o vetar els pressupostos que faci qualsevol govern autonòmic. Sigui del color que sigui. Sigui de la comunitat que sigui. Tot podrà passar per les tisores d’un senyor de la capital que decidirà el que està bé i el que no, i per tant, es treu poder al regionalisme espanyol, a la diversitat i a l’autogovern. 

Tot són ordres de Brusel·les. O de Berlin. Tot són accions per allò que diuen de “acontentar els mercats”. Jo no sé què pensar perquè estic convençut que si no ens ho digués la Merkel, Rajoy i els seus haguessin fet el mateix. Tot per perjudicar Catalunya. Tot per treure’ns més autogovern. Veurem quines comunitats protesten a part de la nostra i qui demostra tenir un fort sentiment regionalista que passi per davant el sentiment espanyolista. Seran poques.

Qui segur que no dirà res seran Euskadi i Navarra, perquè d’aquesta nova llei en quedaran al marge. Com sempre. Sí, els nostres “amics” del nord, una vegada més vivint al seu món i més ara que el procés de pau ha de caminar sense cap pedra al camí. Fa anys que aquestes dues comunitats són la Luxemburg de l’estat espanyol. Les nenes mimades, tot i que aquí se suposa que tots som iguals. 

En fi, aquesta llei el que fa és acabar de dir amb fets, allò que prediquen amb paraules: que les comunitats autònomes són les culpables del forat econòmic d’Espanya. Com si no hi hagués forat al govern estatal. Com si les comunitats no haguessin de fer-se càrrec de competències (algunes més que altres) com sanitat o educació.

I ve a dir una altra cosa: que les retallades de Catalunya són el mateix que l’Aeroport de Castelló. Que l’estrènyer el cinturó al Principat és el mateix que els AVE mal parits per les comunitats autònomes. Que les necessitats catalanes en educació són el mateix que les despeses que comporta el PER.

I tot això ens ho diu un govern del tot morós. Un govern que deu a Catalunya uns 759 milions d’euros i que ja ha dit que no ens els pagarà. 

Catalunya és molt més que un pressupost. Molt més que una comunitat autònoma. Catalunya no és el resultat del “cafè per a todos”, que van fer en el seu moment i que tan amarg els hi està sortint tot i tirar-hi sucre constantment. No. Catalunya estava aquí molt abans que ells i físicament no marxarem. Mentalment fa anys que molts ja no formem part d’aquest estat que sobreviu de pedaços i de l’anar trampejant. D’aquest estat sense ànima que va intenta unir-se anant contra Catalunya. 

Més enllà de si és constitucional o no, (perquè això ja no importa i s’ha demostrat que amb un cap de setmana es pot canviar la lletra petita) ara caldrà veure com reaccionen els polítics d’aquest país (Catalunya). Tant els del govern com els de l’oposició. Cal donar la talla sempre però en aquests moments que passem, i que s’acosten, encara més. Diu la dita que: el que no mata ens farà més forts però mentrestant, i fa molts anys, la frase feta és: Se’ns pixen a la boca i diu que plou. Hauríem de començar a dir prou des del Parlament de Catalunya fins l’últim carrer del país. Veurem què passa però si hi hagués Mohammed Jordi tot aniria diferent, tindria el meu vot assegurat. Amb pocs mesos ja crec que hi ha massa PP i també massa pipí.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: La marxa de Zapatero...

No m'ha agradat: ...l'arribada de Rajoy. 

M'ha agradat: Que Catalunya demostri que no és espanyola...

No m'ha agradat: ...que Espanya demostra que és més anticatalana. 

M'ha agradat: La cara de Carme Chacón el diumenge al vespre...

No m'ha agradat: ...la cara d'Esperanza Aguirre el diumenge al vespre...

M'ha agradat: Els 7 diputats d'Amaiur...

No m'ha agradat: ...constatar que poc democràtica que és/era la Llei de Partits. 

M'ha agradat: Que 8tv decidís no fer el debat el divendres a la nit...

No m'ha agradat: ...que en Cuní acabés sent protagonista.

M'ha agradat: Alguns titulars de la premsa de Madrid...
No m'ha agradat: ...que aquests aniran molt "crescudets". Sí, més.

M'ha agradat: Tornar a veure futbol al Camp Nou quasi 3 setmanes després...

No m'ha agradat: ...el villarato que es va veure a Mestalla. 

M'ha agradat: L'article d'Elvira Lindo parlant del "seu" Nova York...

No m'ha agradat: ...El País els diumenges. Necessites tota la setmana. 

M'ha agradat: Tenir el nou disc de Coldplay (per fi)...

No m'ha agradat: ...no poder-lo haver escoltat amb deteniment.

M'ha agradat: La victòria del Liverpool a Stamford Bridge...
No m'ha agradat: ...veure Torres de blau, encara fa mal. 

M'ha agradat: Que pari de ploure...

No m'ha agradat: ...les dues setmanes seguides a l'anglesa, plovent cada dia.

M'ha agradat: Que comencin a sortir els bolets...

No m'ha agradat: ...coneixer que hi ha gent que és capaç de recollir-ne a les ciutats i menjar-se'ls. 

M'ha agradat: La Maleta mexicana al MNAC...

No m'ha agradat: ...que hi hagi vint mil persones visitant l'exposició.

M'ha agradat: Que Egipte no es quedi a mitja revolució...

No m'ha agradat: ...els militars, d'Egipte i de qualsevol lloc del món.

Aquell estat on guanya un perdedor

 

El blau és un color que m’agrada massa com per identificar-lo amb un partit. I menys el PP. Però sí, Espanya a partir d’avui és blava, el color corporatiu de la dreta espanyola. Mariano Rajoy serà president del govern després de tres intents. Els atemptats de l’11-M a Madrid i les conseqüents mentides del seu propi partit, i el menyspreu a la democràcia, el van enviar el 2004 a l’oposició quan tots ja el fèiem president. Al segon round, després d’una legislatura ferotge on va valer tot, Rajoy va invocar la seva “niña” i també va fracassar. La tercera serà la vençuda. Espanya: aquell país on arribarà a president un perdedor professional. 

I ho serà sense haver fet res. Cap proposta ni cap solució a una crisi que seguirà creixent més enllà del 20-N. Amb Rajoy, o sense, l’estat espanyol estarà a les mans de Brusel·les, i més concretament a les mans de Angela Merkel. Així que aquestes seran les eleccions més inútils que s’hauran fet a un país. Potser per això guanya Rajoy. Amb una trista campanya dedicada a no dir res i a no fer cap relliscada, el candidat del Partit Popular s’ha dedicat a passejar la seva cara arreu d’Espanya. Amb una sola pedra al camí cap a la Moncloa, el cara a cara amb Rubalcaba, que el gallec va superar pels pèls.

I a l’altre banda Rubalcaba. El millor polític que ha tingut Espanya els últims anys, un gran comunicador, un home que destil·la credibilitat i solvència...però dedicat a una causa perduda: justificar els 4 últims anys del govern de Zapatero. Rubalcaba era ja un cadàver polític abans que comencés la campanya electoral. Ni els seus discursos exprés, ni els seus viatges a Andalusia o Catalunya el salvaran. Serà el seu últim servei al partit. Es crema ell per no cremar la resta de la cúpula socialista encara amb cert futur en el món de la política (llegeixis aquí Carme Chacón). 

A Catalunya el combat ha tingut més cares. La primera la de Chacón, molta cara la de la candidata del PSOE, que l’últim dia va decidir no presentar-se al debat de 8tv al·legant problemes d’agenda. La petició estava feta al mes de Setembre i tots els caps de llista estaven al seu lloc. La cirereta a una campanya buida de propostes més enllà que la dreta si mana farà retallades. També n’ha fet l’”esquerra”. Amb l’absència al debat, es posava fi a una campanya d’una trista candidata que no s’ha cregut mai el paper de representar el PSC perquè ella és del Partido Socialista Obrero Español. Chacón és massa espanyola per liderar el PSC i catalana per estar al capdavant del PSOE. 

La campanya més plàcida l’ha passat Jorge Fernández Díaz, un dinosaure del Partit Popular. No ha hagut de fer res més que callar. No tocar el tema de l’immersió lingüística, ni la retallada de l’Estatut, ni la supressió dels matrimonis homosexuals. Res. No ha dit res. Ha estat tant callat que fins i tot va fer el debat de TV3 sense veu. Fernández Díaz però feia el paper que li tocava. El paper de Rajoy però a Catalunya. D’aquesta manera, un clàssic del partit rebrà el seu premi després d’anys defensant la causa en territori enemic: diuen les travesses que serà President del Congrés. La primera el Rei, la segona Rajoy i la tercera Fernández Díaz. Això s’enfonsa. 

A Duran i Lleida l’hem vist darrera unes baquetes de bateria. Es tractava d’oferir un candidat més proper, que se’l tingués tant ben considerat aquí com el tenen a Madrid. Ell va “salvar” Espanya aprovant un pla d’ajustament de Zapatero. Però aquestes també eren les eleccions de Catalunya. I aquí a casa, Durant és menys Duran que a Madrid. Amb algunes relliscades, possiblement intencionades, com les polèmiques declaracions contra els homosexuals, el PER o els immigrants; CiU no aconseguirà segurament ser la força més votada. Però Duran i Lleida seguirà corrent els bars propers a la Carretera de San Jerónimo, com ho ha fet sempre des de 1982. 

Els dos candidats dels partits més petits són els que han fet un paper més digne. Segurament perquè les seves idees són les més raonablement fàcils de defensar. O simplement les més raonables. Alfred Bosch ha estat el novell de classe i ha superat la campanya amb prou nivell, més enllà de l’imatge, quelcom que ha de millorar. Professor d’Història, com Oriol Junqueras, arribava de la mà de les consultes sobiranistes, en definitiva, de fora del partit. I així s’ha comportat, com si ho fos. La consigna era: ni una paraula del tripartit. Ni una paraula del passat. 

I l’últim Joan Coscubiela, que ha estat també un digne candidat que també “s’estrenava” en política. Aquest professional de la democràcia (primer als sindicats i ara en el món electoral) ha estat més roig que verd al capdavant d’Iniciativa i ha intentat, sobretot, esgarrapar el vot del socialista desencantat. El votant de PSC i no PSOE, que veu Espanya diferent de com la veu la Ministra de Defensa i els seus companys del Baix Llobregat. A falta de saber els resultats tot apunta que Coscubiela estarà a Madrid defensant els drets dels treballadors, que seran retallats, amb ell a la cadira de l’última fila de dalt del Congrés dels Diputats. 

En definitiva, campanya pobre. Molt pobre. De baix nivell on s’han anat atacant els uns als altres però amb poques propostes a la cartera, més que res perquè les propostes les faran des de Berlín. I no hi ha una poció màgica per aquesta crisi galopant que afecta Europa. Amb la campanya acabada no hem sentit res del procés de pau a Euskadi, tampoc del problema català i el seu estatut, ni del futur dels matrimonis homosexuals, ni de les mesures futures que farà la dreta espanyola, ni de les retallades socials ni a nivell d’autonomies. Res. No s’ha parlat de res. Ha estat una campanya patètica, per això ha guanyat Rajoy. Un perdedor.