En un món de la comunicació en crisi on tot
són desaparicions de mitjans i retallades de personal, l’aparició d’un mitjà
nou sempre és benvinguda. I si al darrera hi té un gran mitjà amb cert
prestigi, doncs millor que millor. Aquest és el cas del Hufftington Post, que
avui estrenava la seva versió en castellà. Sota la direcció de Montserrat Domínguez, i
amb Prisa al darrera, ens arriba aquest portal amb el suposat segell de tenir una nova
concepció de la comunicació. El Hufftington Post va néixer a Chicago el 2005,
curiosament com a arma dels conservadors per fer fora a Bill Clinton. Ara però,
és un tòtem pels progressistes de tot el món.
La gràcia del HuffPo és que hi podia
participar tothom, estava fora dels grans conglomerats comunicatius i donava
notícies curioses fora de l’agenda dels altres mitjans. El Huffington per tant,
era diferent. Quelcom fresc.
Avui arribava per tant, el mitjà per els
hispano parlants. L’expectació dins el món de la comunicació era gran. Una
mica, salvant les distàncies, de l’esperança que va aixecar en el seu moment a
Catalunya el diari ARA. El Hufftington és un projecte amb una bona marca al
darrera, consolidada als Estats Units; però en el nou portal també hi ha PRISA,
i per tant, de frescor, res de res. L’imperi de Polanco i companyia fa anys que
domina, o intenta dominar el mercat comunicatiu. Així que ja de sortida, el
Huffington no té l’independència que se li suposa. I coneixent els números de
Prisa els últims anys, sembla que és la última carta del conglomerat per no
acabar d’enfonsar-se. Veurem si ho aconsegueix, però el Hufftington ja neix
sobre arenes movedisses.
La frescura que aportava el diari americà és
que els seus continguts els donava gent del carrer, i ho feien absolutament de
forma gratuïta i per amor a l’informació i/o a l’opinió. Aquest fet li va
comportar fortes critiques ja que és el de sempre: pot qualsevol persona
informar d’un fet o donar la seva opinió sobre algun tema? Jo personalment no
opino de temes sanitaris perquè no sóc metge. És només un exemple. Les
condicions laborals són acceptables? Un altre pregunta que els treballadors
dels mitjans (i tothom) ens hauríem de plantejar.
L’altra punt negre que ha arrossegat ja des
del primer dia ha estat el seu disseny. En un món comunicatiu on cada cop és
més important l’imatge que la lletra, el diari ha estrenat la seva portada amb
un muntatge digne de ser comentat. De fet, ha estat un dels temes més criticats a Twitter. La seva portada era d’un disseny més que lamentable, possiblement
creat amb Paint. Un insult als dissenyadors gràfics. Han estat els nervis del primer dia o serà la seva línia habitual?
El problema que també tindrà aquest diari virtual
des del seu naixement és per a qui ha nascut. En un mercat tan competitiu com l’espanyol,
el Hufftington tindrà una audiència fidel? Potser arrossegarà als lectors de
Público, però ja sabem com li va anar al diari de Mediapro. Amb el HuffPo hi
haurà menys despesa al ser només digital, però d’on sortiran els ingressos?
Nou portal i noves esperances però al darrera
els de sempre. Prisa i companyia. Hi escriuen Rubalcaba, Álex de la Iglesia o Fernando
López Aguilar. També González Pons. Serà independent, fresc i proper al ciutadà com ho ha estat el
Huffington americà? El temps ho dirà però em sembla que aquests adjectius al
panorama comunicatiu espanyol són difícils d’agregar a un mitjà. Si li afegim
un disseny horrorós, el projecte esdevé missió impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada