Follow me: La Brasa Torrijos un far de coneixement a Twitter

El desembre de 1965 una vident de nom Jean Dixon va predir a la revista Parade Magazin que “el nou gratacels de 100 plantes que ha començat a construir-se a Chicago caurà abans que finalitzin les obres”. Casi encerta, només ho va poder evitar un enginyer que alarmat va notar com l’edifici on només s’havien construït 20 plantes ja s’enfonsava un metre. Va salvar l’edifici, i plantaria la llavor del que havien de ser els gratacels del futur.

Aquest tipus d’històries curioses sobre arquitectura les explica l’arquitecte, músic i comunicador Pedro Torrijos. Tot, des del seu perfil de Twitter, cada dijous a les 20:30 amb el que ja s’ha convertit amb l’event de la setmana per molts. El moment per obrir la xarxa social i aprendre alguna historia nova i desconeguda per molts. Perquè sí, a Twitter, a part d’insults, hi ha gent que explica coses interessants i de tant en tant es pot aprendre quelcom.

Hay dos cosas seguras en la vida: todos nacemos y todos morimos.
Salvo que estés en la isla Fernando de Noronha o en la isla de Svalbard, porque en una está PROHIBIDO NACER y en la otra está PROHIBIDO MORIR.

Acompañadme a los confines del mundo en #LaBrasaTorrijos de hoy.

🧵⤵️ pic.twitter.com/4m3fhVybXF

— Pedro Torrijos (@Pedro_Torrijos) March 3, 2023

Avui en dia, les seves “brasas” de Twitter ja estan en format paper, gràcies al seu enorme èxit a la xarxa de l’ocell. “Territorios improbables”, es una versió ampliada de les millors històries dels fils que Torrijos explica a Twitter amb el hashtag #LaBrasaTorrijos, un cita setmanal seguida per 250 mil persones. Ara, aquest comunicador ja ha tret “Lugares extraordinarios” amb el que promet sorprendre al lector.

Entre tant insult, informació d’usar i tirar i mala llet a Twitter, Pedro Torrijos i la seva Brasa son un far pels amants de l’arquitectura i les curiositats humanes. Una manera diferent de conèixer històries, no gaire diferent dels trobadors medievals quan la gent no sabia escriure o de les novel·les de butxaca un cop la lectura es va democratitzar. Ell ho fa twit a twit, fil a fil, i vigileu que enganxa. I és clar, talents així s'han d'aprofitar i ara ja col·labora amb la Cadena SER i El País, entre d'altres. Se’ns dubte un oasis a Twitter entre tanta negativitat que val la pena seguir i llegir.

Nom: @PedroTorrijos

Xarxa: Twitter

Seguidors: 250 mil followers

Activitat: Piular en llargs fils històries sobre arquitectura i urbanisme, d'allò més interessants.  

Libération dona sempre lliçons

Si per alguna cosa s'ha definit el diari Libération durant anys ha estat per les seves impactants portades acompanyades sempre d'una imatge. “Va treure una arma i va disparar dues vegades” d'aquesta manera obria avui el rotatiu francès definint les hores amargues i dures que havien passat a la redacció, i a tota la ciutat, quan un homearmat va recórrer els carrers de París fins arribar a la Rue Béranger on va disparar un jove fotògraf de 23 anys. 
 
Portades contundents i missatges directes, sempre amb fotografia. A Libération sempre ha estat així però la d'avui havia de ser diferent. Sempre trencant esquemes. Sempre cridant l'atenció. Ja ho va fer dijous passat sortint sense fotografies per reclamar i ressaltar la importància de les imatges en la comunicació. Avui a la portada, cap fotografia. Només un missatge, negre sobre blanc. I això que l'imatge del dia a tots els diaris ha estat la del franctirador que va irrompre a la seva redacció. I això que Libérations sempre ha sortit al carrer amb una fotografia al davant. Avui no. Avui era un dia diferent.

Un enemic de la premsa. Un enemic de la llibertat. Així defineix el franctirador el diari a la seva web, on insisteixen que seguiran informant, pel bé de la llibertat i el periodisme. I sí, seguiran fent-ho, com també seguiran trencant i innovant. I adverteixen que no canviaran. I no, no fa falta, ni ho volem. Sempre seran una referència tot i els ensurts. Ahir Liberatión, tot i patir l'ensurt del franctirador el rotatiu francès ens va donar una lliçó a tots. Una més. Avui també d'enteresa. 

5 Broken Cameras

Un home aixeca la mà avergonyit. Simplement contesta sense paraules a la pregunta del moderador: “Hi ha algun jueu a la sala?”. Després de veure el que hem vist, l'home només pot dir una cosa “és difícil justificar el que és injustificable”. I sí, ho és.

Acabem de veure el documental “5 Broken Cameras” i ningú ha quedat indiferent. Cares serioses i opinions de tots els gustos, moltes, per no dir totes, en contra d'Israel. De l'estat d'Israel. Impossible estar a favor del que fan a Palestina. Impossible estar a favor del que fan als palestins. A les persones.

Emad Burnat compra una càmera de vídeo quan neix el seu quart fill, Gabriel. Seran les seves càmeres i el seu fill el que centra el seu documental, les seves gravacions; gravacions que són la seva vida. El seu dia a dia. Burnat és el ulls del poble de Bi'lin, constantment assetjat i humiliat per l'exèrcit hebreu. 5 Cameras Broken es divideix en cinc moments, les cinc càmeres que utilitza i les cinc que destrueixen els soldats jueus; i amb elles un fil conductor: el seu fill. Com neix, com creix, què sent en un poble on els murs, el gas lacrimogen i els trets, són el pa de cada dia. La càmera i en Gabriel. El present i el futur. Si destruïu la càmera ni haurà una altra. Si em destruïu a mi hi haurà darrera els meus fills. Aquest és el missatge.

Sense ser periodista, Emad Burnat retrata el conflicte israelita-palestí millor que ningú. Segurament, perquè el viu en primera persona. Evidentment, no és neutral, però qui pot ser-ho després de les imatges que ens ensenya? El dia a dia a Bi'lil és dur, molt dur. La construcció d'un mur els dificulta les vides i a la muntanya del costat s'acosta el mostre d'un assentament. Les oliveres apareixen un matí cremades, esperen 4 hores per creuar una balla, la terra destrossada per les excavadores d'Israel, la superioritat dels soldats, la supèrbia dels colons. Massa difícil viure així, cada dia. Massa complicat créixer així. Quan hi ha nens empresonats, amics disparats i sobretot, familiars que amb una bandera o amb una pedra a la mà són abatuts. Pedres contra trets.

I evidentment, Gabriel no és aliè a tot això. Violència diària que es converteix en normal. Primeres paraules a l'hora de parlar impensables en qualsevol nen d'occident. Assimilació de la mort massa aviat. Preguntes que s'haurien de plantejar més endavant. Oncles que passen els seus dies a les presons israelianes. Descobriment de la realitat quan toca viure en un món paral·lel. I un odi que va creixent sense saber-ho. El destí de Gabriel només pot ser un i està escrit gairebé des de que va néixer, i la culpa no és ni seva, ni de la seva família; sinó d'Israel.

El millor de 5 Broken Cameras però és que no fa ni una menció a la religió. Òbviament, hi ha moviments al voltant de la mesquita, enterraments, però de conflicte religiós no en veiem ni una mica. Això no es tracta de Judaisme contra Islam. Es tracta de monstres contra persones, en això s'ha convertit el conflicte anys i anys després. Una espècie de lluita desigual, sense més raons que la força en contra la desesperació. De res serveixen les actituds no violentes dels palestins. S'imposa la supèrbia. És el David contra el Goliat que tan coneixen els jueus. La lluita desigual. Israel s'ha convertit en Goliat i Palestina en David. I tots sabem com acaba la llegenda...

El cementiri dels vídeos perduts

Internet va molt ràpid, sovint massa. Milers de persones diuen la seva a través de paraules, blogs, imatges, piulades o vídeos. Sovint però, tota aquesta “informació”, per una o altra cosa, viola algunes lleis imposades per ves a saber qui. Més enllà de debatre qui és la policia de la xarxa, existeix cert material que les grans companyies censuren dia darrera dia. 

Google, per exemple, en seria una. La marca de les ulleres constantment elimina els vídeos de Youtube a causa de les reclamacions de qui tenen els drets d’autor sobre aquest material. Se suposa, que penjar certs arxius sense tenir el copyright, és delicte. Però, com diria un bon amic, internet no té racons. Creix constantment i no té límits, així que tard o d’hora es troba tot. S’acaba sabent tot. On va a parar tot el material que es censura? A YouTomb, que vindria a ser el cementiri dels vídeos perduts. On descansen els vídeos que cometen infraccions de copyright. 

A Youtomb no podreu reproduir el vídeo, però sabreu què és “immoral” a la xarxa o quan es va penjar, o qui ho va fer. Però Youtomb es va crear, sobretot, per treure a la llum a totes les pràctiques de censura de Google. En el passat, el buscador més gran del món es podia permetre el luxe d'esborrar qualsevol vídeo, per legal que fos, ara però té una política anti-pirateria. En tot cas segueix amb les lleis de copyright retrògrades i tan discutides per molts col·lectius. Que sapigueu doncs que això de la censura, no va morir amb Franco al llit. També existeix en democràcia.  

Moltes preguntes i una missió impossible

En un món de la comunicació en crisi on tot són desaparicions de mitjans i retallades de personal, l’aparició d’un mitjà nou sempre és benvinguda. I si al darrera hi té un gran mitjà amb cert prestigi, doncs millor que millor. Aquest és el cas del Hufftington Post, que avui estrenava la seva versió en castellà. Sota la direcció de Montserrat Domínguez, i amb Prisa al darrera, ens arriba aquest portal amb el suposat segell de tenir una nova concepció de la comunicació. El Hufftington Post va néixer a Chicago el 2005, curiosament com a arma dels conservadors per fer fora a Bill Clinton. Ara però, és un tòtem pels progressistes de tot el món. 

La gràcia del HuffPo és que hi podia participar tothom, estava fora dels grans conglomerats comunicatius i donava notícies curioses fora de l’agenda dels altres mitjans. El Huffington per tant, era diferent. Quelcom fresc. 

Avui arribava per tant, el mitjà per els hispano parlants. L’expectació dins el món de la comunicació era gran. Una mica, salvant les distàncies, de l’esperança que va aixecar en el seu moment a Catalunya el diari ARA. El Hufftington és un projecte amb una bona marca al darrera, consolidada als Estats Units; però en el nou portal també hi ha PRISA, i per tant, de frescor, res de res. L’imperi de Polanco i companyia fa anys que domina, o intenta dominar el mercat comunicatiu. Així que ja de sortida, el Huffington no té l’independència que se li suposa. I coneixent els números de Prisa els últims anys, sembla que és la última carta del conglomerat per no acabar d’enfonsar-se. Veurem si ho aconsegueix, però el Hufftington ja neix sobre arenes movedisses. 

La frescura que aportava el diari americà és que els seus continguts els donava gent del carrer, i ho feien absolutament de forma gratuïta i per amor a l’informació i/o a l’opinió. Aquest fet li va comportar fortes critiques ja que és el de sempre: pot qualsevol persona informar d’un fet o donar la seva opinió sobre algun tema? Jo personalment no opino de temes sanitaris perquè no sóc metge. És només un exemple. Les condicions laborals són acceptables? Un altre pregunta que els treballadors dels mitjans (i tothom) ens hauríem de plantejar. 

L’altra punt negre que ha arrossegat ja des del primer dia ha estat el seu disseny. En un món comunicatiu on cada cop és més important l’imatge que la lletra, el diari ha estrenat la seva portada amb un muntatge digne de ser comentat. De fet, ha estat un dels temes més criticats a Twitter. La seva portada era d’un disseny més que lamentable, possiblement creat amb Paint. Un insult als dissenyadors gràfics. Han estat els nervis del primer dia o serà la seva línia habitual?

El problema que també tindrà aquest diari virtual des del seu naixement és per a qui ha nascut. En un mercat tan competitiu com l’espanyol, el Hufftington tindrà una audiència fidel? Potser arrossegarà als lectors de Público, però ja sabem com li va anar al diari de Mediapro. Amb el HuffPo hi haurà menys despesa al ser només digital, però d’on sortiran els ingressos?

Nou portal i noves esperances però al darrera els de sempre. Prisa i companyia. Hi escriuen Rubalcaba, Álex de la Iglesia o Fernando López Aguilar. També González Pons. Serà independent, fresc i  proper al ciutadà com ho ha estat el Huffington americà? El temps ho dirà però em sembla que aquests adjectius al panorama comunicatiu espanyol són difícils d’agregar a un mitjà. Si li afegim un disseny horrorós, el projecte esdevé missió impossible.

Punto i Pelota

Em fa molta gràcia Punto Pelota, un programa que ha convertit el safareig en el dia a dia del món del futbol. Tant se val si el que es comenta és veritat o no, ells ho transformen en quelcom trascendental. Ho multipliquen per mil. Allà tots fan el seu paper, un mira per telèfon les seves “informacions”, l’altre crida histèric “defensant” la seva posició, mentre l’altre crida encara més defensant la mateixa posició. Punto Pelota és, se’ns dubte, el "Sálvame" del futbol espanyol. 

Fins ara el programa havia caminat per la línia vermella. Totalment parcials, no dubtaven en fer preguntes inadequades, fora de lloc; tampoc dubtaven en treure declaracions de context, defensar coses indefensables o manipular imatges. També en vendre fum...però això ho fa tothom. Punto Pelota és la tertúlia radiofònica de sempre portada a la televisió i remenada amb una mica de crits, parcialitat, sensacionalisme i mala praxis. Per això, ha funcionat, i molts l'han imitat, salvant les distàncies. Des del "Futboleros" de MarcaTV fins a l'"Efectivament" a la televisió pública catalana. 

Aquesta mala praxis però, va arribar aquesta setmana a la seva quota més alta. Ajudats pel president de L’Hospitalet, Miguel García, al programa intentaven esbrinar, a la Gala del Futbol Català, si la renovació de Guardiola estava tancada, aprofitant la confiança que té el directiu amb els alts càrrecs blaugranes. Mai ho va fer amb càmera oculta. Però el cert és que Miguel García es va prestar a jugar a un joc saltant-se totes les normes. Tant ell, com el canal i el periodista que li van proposar jugar. Per sort, no en va treure cap informació. Segurament només protagonisme, que ja era el que ell volia.

Evidentment, el Barça molest decideix prohibir l’entrada d’aquest canal al saber el que havia intentat fer. Així mateix, el Col•legi de Periodisme va sancionar les males pràctiques de Punto Pelota, posicionant-se a favor del club blaugrana.

Tot i que molts han assenyalat Miguel García com a gran culpable, en aquest cas s’hi ajunten masses “culpables”. Les ganes de “gresca” i el sensacionalisme del programa disposat a tot, contagiat per la brutal competència que hi ha entre mitjans. A això cal sumar-hi el “tot s’hi val” del periodista de Punto Pelota a Catalunya, Quim Domènech, ja abans no gaire respectat pels seus companys de professió, i també Miguel García, que sense televisió a L’Hospitalet, ni Copa del Rei, tenia ganes de tornar a sortir a la gran pantalla i que se’n parlés d’ell.

Defensar que un mitjà de comunicació no entri a un lloc a informar és tirar-me pedres contra el meu propi teulat. Va contra la llibertat d’expressió i a més, dones a Punto Pelota una excusa perfecte per posicionar-se, un cop més, com a víctima. Però crec que el Barça fa bé en no deixar-los informar sobre el que passa al club. Cadascú a casa seva hi deixa entrar a qui vol. Els blaugrana han deixat entrar a tothom, o quasi tothom, però hi ha una línia imaginaria que marca els límits i trobo bé que el Barça consideri que aquest cop s’ha traspassat. Això servirà d’escarment a molts, o a tots. Serà un fre al mal camí que està agafant el periodisme esportiu, a la mala drecera que està prenent el món de la comunicació, a la mala praxis d’alguns periodistes. Senyors, no s’hi val tot. Així de clar, Punto i Pelota.

Núria Marín s'equivoca

Núria Marín s’equivoca. Avui els treballadors de Televisió i Ràdio L’Hospitalet han conegut que l’Ajuntament ha decidit tancar els dos mitjans. I ho han conegut gràcies a Europa Press. Pel que sembla, la segona ciutat més gran de Catalunya, deixarà de tenir els dos mitjans de referència i el consistori apostarà pel diari i el digital. L’excusa és la de sempre: la crisi. Però aquesta no existeix, o no altera l’equilibri pressupostari, quan s’ha de contractar personal de seguretat, xofers, o assessors amb sous astronòmics. 

Núria Marín s’equivoca. Tancant els mitjans i no havent informat als treballadors de la Ràdio i la Televisió. No ha donat la cara. Ha utilitzat primer un altre mitjà de comunicació i després els seus regidors per dir, als més de 70 treballadors, que a partir del Gener no tenen feina. No els ha mirat als ulls. Ha utilitzat, hores més tard, el Twitter i el Facebook, demostrant molt poc tacte. 

Núria Marín s’equivoca. I fa servir la demagògia dient que, el que no pot fer és tancar escoles bressol o llars de jubilats, i per tant, tanca els mitjans de comunicació de la ciutat. No, no són incompatibles. Uns fan una funció i els altres una altra. El problema és que la funció de la Televisió i la Ràdio no es tradueix en diners, que és el que vol i necessita l’Ajuntament. El treball dels mitjans es comptabilitza d’una altra manera. Amb repercussió social per les entitats, en informació propera de la ciutat, en educació als més petits, en integració als nouvinguts, en apropament dels centenars d’equips dels diferents barris. Això no es tradueix en euros. I per tant, no interessa (fins les properes eleccions). 

Núria Marín s’equivoca. I ho fa dient que el tancament dels mitjans és temporal i que més endavant, es reestructurarà i es crearà un nou sistema comunicatiu de la ciutat. Si l’excusa són els diners, no li costarà més car eliminar-los, fer fora a la gent, i d’aquí uns anys tornar a muntar l’estructura i contractar gent que reestructurar-los ara? Ho ha pensat això? 

Núria Marín s’equivoca. Abandonant les posicions d’esquerres que tradicionalment ha mostrat el PSC de l’àrea metropolitana i en concret de L’Hospitalet. S’adhereix a la política de retallades que tant ha criticat a la dreta catalana i espanyola durant aquesta última campanya. El seu partit d’aquesta manera perd la poca ànima i raó de ser que li queda, i per tant vots; i de passada ella podria perdre pes en un partit que s’ha de reestructurar, tirant a l’esquerra. Ella podria ser una de les futures peces clau però, qui s’atrevirà a posar una cara impopular al capdavant d’un partit que aposta pel canvi? 

Núria Marín s’equivoca. Si vol que L’Hospitalet segueixi sent L’Hospitalet i no un barri de Barcelona. Allò que va dir i defensar Celestino Corbacho. Sense mitjans de comunicació la ciutat perd un dels trets diferencials i vertebradors. Un pilar identificador. Una frontera invisible que crea i manté el “nacionalisme hospitalenc” hostil a la gran Barcelona. Ningú parlarà de la ciutat als mitjans nacionals sinó és per males notícies, que n’hi han, i n’hi hauran. Poc o gens parlarà TV3, Antena 3 o Telecinco dels actes culturals de la ciutat o del treball de les associacions. En canvi, si serà notícia la violència a la ciutat, l’atur, les mobilitzacions i el problema migratori. Aquesta serà l’imatge de la ciutat que governa. 

Núria Marín s'equivoca. Com tothom. Però Núria Marín, tancant Televisió i Ràdio L'Hospitalet s'equivoca, i de molt. El poble, les institucions, les associacions, els clubs esportius, les entitats i sobretot els ciutadans i els votants mai s'equivoquen. Tenen memòria i recordaran que Núria Marín s'equivoca.

Belén Esteban guanya Iñaki Gabilondo

Digue-m'ho clar, no és una fusió, Telecinco compra Cuatro. PRISA passa per mals moments econòmics i la venda de la cadena dels Manolos, és imminent. 

Un altre dany col·lateral serà la desaparició de CNN+. Un dels canals amb més qualitat de la graella. Amb una programació que donava informació durant tot el dia. Amb rigor i serietat. Amb entrevistes i reportatges per no tan sols conèixer, sinó per entendre el món. Tot amb la garantia del segell CNN, i el desplegament que això comporta.

Però fer això és massa car i té poc rèdit. Era un canal deficitari. Tot el contrari que Telecinco, la cadena que més beneficis té, gairebé, del món. I tot gràcies a les seves astronòmiques audiències que es miren tot el que ofereixen. O sigui, merda, merda i merda. Teleescombraries 24 hores al dia amb programes que es retroalimenten. Famosos i ignorants cridant i tirant-se els plats pel cap. Sobres d'extrarradi que pretenen ser algú i guanyar-se la vida sense treballar. Escombraries ambulants sense cervell i poc vocabulari.

Però si uns són així els que estan davant la televisió no estan a molta distància. "La gent quan arriba a casa després de la feina el que vol és no pensar" fem servir d'excusa. A mi no em serveix. També hi ha gent que treballa i fa servir la televisió per enriquir la seva ment. Per entretenir-se. Per conèixer i saber. I sempre amb una certa qualitat en el producte. Opcions per fer-ho i canals per gaudir-ho sempre n'hi ha. Però no, a la gran massa li agrada la merda. Merda vestida i revestida. N'haurien de menjar per sopar, així les seves papil·les gustatives s'activarien i per fi, el seu cervell, treballaria. Llavors CNN+ seguiria emeten informació i tots els vividors de telecinco treballarien. El país aniria millor. Creieu-me. De moment però, Belén Esteban ha guanyat a Gabilondo.

En rigorós diferit

No m'ho podia creure. Com qualsevol ciutadà català que es volia informar sobre el caos que vivia l'estat espanyol aquest divendres, vaig decidir posar el 3/24. En principi un canal de referència a Catalunya en quan a informació. La meva sorpresa arriba quan descobreixo que en un moment tant important on el país es queda aïllat, el que emet aquest canal de la televisió pública catalana és en diferit. En descarat diferit. Em moria de vergonya...aliena.

Eren dos quarts d'onze de la nit i, tant el presentador com la reportera de Madrid, parlaven en futur de fets que havien passat feia...gairebé una hora! I ja no només les imatges estaven gravades i desfaçades, sinó també els cartells que les acompanyaven. Parlaven d'Última Hora d'un succès que havia passat feia mitja hora. Patètic.

Tothom a TV3 estava de pont? És que no hi havia ni el que havia de posar els kairons? És que ningú va decidir, davant la magnitut dels fets, treure una mica de sentit periodistic i quedar-se a treballar/informar a la gent? Tots o gairebé tots els treballadors de "la nostra" estaven fora de vacances?. Com a periodista i ciutadà ho vaig trobar lamentable. Evidentment a Televisió Espanyola, mil vegades criticada, això no passava. I també són funcionaris. I també és pública.

Senyora Terribas, ha aconseguit pujar audiències. Ser líder a Catalunya. Provablement ajudada pel futbol, el debat electoral i fins i tot el Papa de Roma. Ha fet molt per aquest canal però informativament TV3 ha donat molts passos enrera en detriment d'altres coses. Una llàstima. El divendres va ser això, que imagino, vam ser pocs els que ens vam adonar; però que els esports duren gairebé més que la informació general en els TN ja no som tan pocs els que ho hem notat. Cal canviar. I molt.

ARA repassarem un diari

Porto uns dies mirant-me el diari ARA. Llegint-me'l. És cert que tot just va sortir el passat diumenge, però crec que en tinc suficient per fer-me una idea i tenir un criteri. Us diré què en penso: No m'agrada. I dient això no dic que sigui un mal diari i perdoneu-me per ser un "mal català".

Aquest nou rotatiu aposta per una altra cosa. Més reflexió, més històries, més reportatges. I menys actualitat. Perquè l'actualitat ja no està al paper, està a la xarxa. Estic d'acord amb aquesta nova filosofia. Twitter, Facebook i milers de portals han substituït els diaris de sempre. Necessitem (o no) la informació a l'instant. Això ja ho posen encertadament al portal web. Així que el paper ha de buscar la reflexió, la opinió. Fer païr la noticia.

Això és el que intenta fer aquest diari, l'ARA. Tot i això el disseny crec que no és l'adequat. Molta lletra. Moltíssima, a totes les pàgines. El rotatiu es fresc al començament, amb bons gràfics, termòmetres i colors al principi. Dona una bona primera lectura, però a mesura que s'avança el lector s'agota. O almenys a mi em passa. Ja que a mesura que es passen les pàgines desapareix la frescura per donar pas a la lletra. Molta lletra. Seria una espècie de PAÍS en català.

Crec que l'aposta és bona. Arriscada. Hi escriuen bones plomes. Bons "personatges" que inclús no escriuen massa del compte. Fan petites càpsules i això està genial. Però també abusen de certes persones que no paren de sortir en diferents mitjans. No direm noms, però hi ha alguns/algunes periodistes/as que surten a molts mitjans, a masses. I la seva vàlua potser no donaria per tant. És una opinió, però crec que si aquest diari pretén ser diferent, també ho haurien de ser les persones que li donen contingut.

S'han aixecat moltes espectatives, com si els catalans anéssim a tenir tots un fill en comú. Com si ens hi anés el futur del país en aquest recull de papers, colors i històries. Com si l'ARA canviés les nostres vides. Potser deu ser això, les espectatives van ser massa altes i m'he acabat decepcionant. Potser acabarà millorant amb el temps però de moment li poso un 5 pelat. Segur que millorarà, n'estic convençut. Però una Vanguardia en català com la que s'està gestant, li pot fer molt mal en un món ja de per sí complicat. ARA toca madurar.

Nadal a dues bandes

Rafael Nadal, a part de ser un tennista que ho ha guanyat tot i és el número 1 del món, és un nom molt comú. N'hi deuen haver mil en els Països Catalans. Per exemple, un altre il·lustre Rafael Nadal és l'ex director de El Periódico. I dic ex, perquè va deixar de ser-ho al febrer d'aquest 2010. 

Al capdavant del rotatiu del Grupo Zeta, Nadal va donar un segell d'identitat al diari. No ho negaré. Allà estan les portades espectaculars que amb la seva marxa s'han esvaït. Ara em ve al cap la de l'endemà de la victòria d'Obama (on hi sortia Martin Luther King) o la del cas Millet (on s'enumerava tots els càrrecs que tenia aquest "senyor" de bona casa). 

També però, els seus anys de "regnat" van ser els més combatius d'aquesta guerra mediàtica contra La Vanguardia. Centenars de batalles per demostrar qui venia més, quin diari era el més llegit, o qui guanyava més beneficis. Les plomes més d'esquerres i progres contra les plomes amb més talent del país. L'esquerra contra el centredreta. Se'ns dubte una guerra fratricida amb Nadal d'una banda i Antich d'una altra, trencada només per la defensa de l'Estatut.

Avui però m'ha sorprès una cosa. Llegeixo un article de Rafael Nadal a...La Vanguardia. Un article que comença amb una anècdota (molt bé) i acaba enumerant 3 punts (o 3 obvietats) per on els que ha de caminar Catalunya. Defensa, a més, que la gent no s'ha de quedar amb dos opcions de vot. Curiós en algú que ha fet una defensa tan aferrissada del PSC.

Tot just ha passat mig any des de que Nadal ja no capitaneja la nau del Grupo Zeta i ja està al vaixell de l'enemic. De l'etern enemic. Una història, molt real, de lo senzill que és trobar feina, o oportunitats, als mitjans de comunicació. També denota que el periodisme, i per tant les idees, van com tot. Un dia dius naps i l'altre cols. Tothom juga a dues bandes, i Nadal no n'és una excepció

Nadal, un peix gros del clan gironí, ja ha trobat feina amb un temps d'espera relativament curt. No fos cas que fos un ni-ni. Ni feina ni diari. I no només a La Vanguardia sinó també al Diari Ara, tan jove i trencador amb tot. Segur que el preu de l'article és igual al que cobra el becari de qualsevol secció del rotatiu a final de trimestre. Si és que cobra. Segur que el becari i d'altres periodistes en atur ho podríem fer bastant millor. Però la oportunitat és per un home de cinquanta i tants anys. Això sí, després tots a queixar-nos. I els mitjans de comunicació són els primers a fer reportatges sobre l'atur dels joves; que l'atur juvenil és escandalós...etc. 

Com diu un proverbi en castellà "hoy por ti, mañana por mi". Però tan escandalós no si us plau.

Neix Dar, la revista solidaria

 

Avui ha nascut una nova revista: Dar. En un món com és l'editorial i del periodisme de paper que passa per hores molt baixes de tant en tant encara hi ha gent que té bones iniciatives i empenta. Sense anar més lluny aquí Catalunya, tenim el projecte del Diari Ara, que avui precisament estrena el seu espot de llançament. Però no vull parlar de l'ARA sinó de la Dar. 

Aquesta revista pretén donar veu a les ONG's. A aquelles iniciatives de diferents organitzacions que treballen per acabar amb els danys col·laterals de les guerres, que treballen per minimitzar els conflictes, que posen el seu gra de sorra per acabar amb la fam al món. En definitiva, és un mitjà per informar de tot allò que està passant al nostre voltant i que sovint no li fem ni el mínim cas. 

Promoguda per Martín Gabilondo, president del Grup V, Dar tan sols costarà 1'5 euros. I es dona el fet que tots els beneficis d'aquesta revista aniran destinats a causes humanitàries. La iniciativa, no es pot negar, que és arriscada i solidaria. Però tractant-se d'una revista nova, que toca temes poc "mediàtics", i que el món editorial passa pel moment que passa, hi haurà beneficis? Quan tardaran a aconseguir-ne? Un grup editorial fa un projecte per no treure'n un rèdit? Se'n beneficiaran la gent desfavorida de l'Àfrica, l'Àsia o Sudàmerica? Veurem que passa. Mentrestant, donar a conèixer la revista des d'aquí i aplaudir la iniciativa.