Libération dona sempre lliçons

Si per alguna cosa s'ha definit el diari Libération durant anys ha estat per les seves impactants portades acompanyades sempre d'una imatge. “Va treure una arma i va disparar dues vegades” d'aquesta manera obria avui el rotatiu francès definint les hores amargues i dures que havien passat a la redacció, i a tota la ciutat, quan un homearmat va recórrer els carrers de París fins arribar a la Rue Béranger on va disparar un jove fotògraf de 23 anys. 
 
Portades contundents i missatges directes, sempre amb fotografia. A Libération sempre ha estat així però la d'avui havia de ser diferent. Sempre trencant esquemes. Sempre cridant l'atenció. Ja ho va fer dijous passat sortint sense fotografies per reclamar i ressaltar la importància de les imatges en la comunicació. Avui a la portada, cap fotografia. Només un missatge, negre sobre blanc. I això que l'imatge del dia a tots els diaris ha estat la del franctirador que va irrompre a la seva redacció. I això que Libérations sempre ha sortit al carrer amb una fotografia al davant. Avui no. Avui era un dia diferent.

Un enemic de la premsa. Un enemic de la llibertat. Així defineix el franctirador el diari a la seva web, on insisteixen que seguiran informant, pel bé de la llibertat i el periodisme. I sí, seguiran fent-ho, com també seguiran trencant i innovant. I adverteixen que no canviaran. I no, no fa falta, ni ho volem. Sempre seran una referència tot i els ensurts. Ahir Liberatión, tot i patir l'ensurt del franctirador el rotatiu francès ens va donar una lliçó a tots. Una més. Avui també d'enteresa. 

Moltes preguntes i una missió impossible

En un món de la comunicació en crisi on tot són desaparicions de mitjans i retallades de personal, l’aparició d’un mitjà nou sempre és benvinguda. I si al darrera hi té un gran mitjà amb cert prestigi, doncs millor que millor. Aquest és el cas del Hufftington Post, que avui estrenava la seva versió en castellà. Sota la direcció de Montserrat Domínguez, i amb Prisa al darrera, ens arriba aquest portal amb el suposat segell de tenir una nova concepció de la comunicació. El Hufftington Post va néixer a Chicago el 2005, curiosament com a arma dels conservadors per fer fora a Bill Clinton. Ara però, és un tòtem pels progressistes de tot el món. 

La gràcia del HuffPo és que hi podia participar tothom, estava fora dels grans conglomerats comunicatius i donava notícies curioses fora de l’agenda dels altres mitjans. El Huffington per tant, era diferent. Quelcom fresc. 

Avui arribava per tant, el mitjà per els hispano parlants. L’expectació dins el món de la comunicació era gran. Una mica, salvant les distàncies, de l’esperança que va aixecar en el seu moment a Catalunya el diari ARA. El Hufftington és un projecte amb una bona marca al darrera, consolidada als Estats Units; però en el nou portal també hi ha PRISA, i per tant, de frescor, res de res. L’imperi de Polanco i companyia fa anys que domina, o intenta dominar el mercat comunicatiu. Així que ja de sortida, el Huffington no té l’independència que se li suposa. I coneixent els números de Prisa els últims anys, sembla que és la última carta del conglomerat per no acabar d’enfonsar-se. Veurem si ho aconsegueix, però el Hufftington ja neix sobre arenes movedisses. 

La frescura que aportava el diari americà és que els seus continguts els donava gent del carrer, i ho feien absolutament de forma gratuïta i per amor a l’informació i/o a l’opinió. Aquest fet li va comportar fortes critiques ja que és el de sempre: pot qualsevol persona informar d’un fet o donar la seva opinió sobre algun tema? Jo personalment no opino de temes sanitaris perquè no sóc metge. És només un exemple. Les condicions laborals són acceptables? Un altre pregunta que els treballadors dels mitjans (i tothom) ens hauríem de plantejar. 

L’altra punt negre que ha arrossegat ja des del primer dia ha estat el seu disseny. En un món comunicatiu on cada cop és més important l’imatge que la lletra, el diari ha estrenat la seva portada amb un muntatge digne de ser comentat. De fet, ha estat un dels temes més criticats a Twitter. La seva portada era d’un disseny més que lamentable, possiblement creat amb Paint. Un insult als dissenyadors gràfics. Han estat els nervis del primer dia o serà la seva línia habitual?

El problema que també tindrà aquest diari virtual des del seu naixement és per a qui ha nascut. En un mercat tan competitiu com l’espanyol, el Hufftington tindrà una audiència fidel? Potser arrossegarà als lectors de Público, però ja sabem com li va anar al diari de Mediapro. Amb el HuffPo hi haurà menys despesa al ser només digital, però d’on sortiran els ingressos?

Nou portal i noves esperances però al darrera els de sempre. Prisa i companyia. Hi escriuen Rubalcaba, Álex de la Iglesia o Fernando López Aguilar. També González Pons. Serà independent, fresc i  proper al ciutadà com ho ha estat el Huffington americà? El temps ho dirà però em sembla que aquests adjectius al panorama comunicatiu espanyol són difícils d’agregar a un mitjà. Si li afegim un disseny horrorós, el projecte esdevé missió impossible.

Punto i Pelota

Em fa molta gràcia Punto Pelota, un programa que ha convertit el safareig en el dia a dia del món del futbol. Tant se val si el que es comenta és veritat o no, ells ho transformen en quelcom trascendental. Ho multipliquen per mil. Allà tots fan el seu paper, un mira per telèfon les seves “informacions”, l’altre crida histèric “defensant” la seva posició, mentre l’altre crida encara més defensant la mateixa posició. Punto Pelota és, se’ns dubte, el "Sálvame" del futbol espanyol. 

Fins ara el programa havia caminat per la línia vermella. Totalment parcials, no dubtaven en fer preguntes inadequades, fora de lloc; tampoc dubtaven en treure declaracions de context, defensar coses indefensables o manipular imatges. També en vendre fum...però això ho fa tothom. Punto Pelota és la tertúlia radiofònica de sempre portada a la televisió i remenada amb una mica de crits, parcialitat, sensacionalisme i mala praxis. Per això, ha funcionat, i molts l'han imitat, salvant les distàncies. Des del "Futboleros" de MarcaTV fins a l'"Efectivament" a la televisió pública catalana. 

Aquesta mala praxis però, va arribar aquesta setmana a la seva quota més alta. Ajudats pel president de L’Hospitalet, Miguel García, al programa intentaven esbrinar, a la Gala del Futbol Català, si la renovació de Guardiola estava tancada, aprofitant la confiança que té el directiu amb els alts càrrecs blaugranes. Mai ho va fer amb càmera oculta. Però el cert és que Miguel García es va prestar a jugar a un joc saltant-se totes les normes. Tant ell, com el canal i el periodista que li van proposar jugar. Per sort, no en va treure cap informació. Segurament només protagonisme, que ja era el que ell volia.

Evidentment, el Barça molest decideix prohibir l’entrada d’aquest canal al saber el que havia intentat fer. Així mateix, el Col•legi de Periodisme va sancionar les males pràctiques de Punto Pelota, posicionant-se a favor del club blaugrana.

Tot i que molts han assenyalat Miguel García com a gran culpable, en aquest cas s’hi ajunten masses “culpables”. Les ganes de “gresca” i el sensacionalisme del programa disposat a tot, contagiat per la brutal competència que hi ha entre mitjans. A això cal sumar-hi el “tot s’hi val” del periodista de Punto Pelota a Catalunya, Quim Domènech, ja abans no gaire respectat pels seus companys de professió, i també Miguel García, que sense televisió a L’Hospitalet, ni Copa del Rei, tenia ganes de tornar a sortir a la gran pantalla i que se’n parlés d’ell.

Defensar que un mitjà de comunicació no entri a un lloc a informar és tirar-me pedres contra el meu propi teulat. Va contra la llibertat d’expressió i a més, dones a Punto Pelota una excusa perfecte per posicionar-se, un cop més, com a víctima. Però crec que el Barça fa bé en no deixar-los informar sobre el que passa al club. Cadascú a casa seva hi deixa entrar a qui vol. Els blaugrana han deixat entrar a tothom, o quasi tothom, però hi ha una línia imaginaria que marca els límits i trobo bé que el Barça consideri que aquest cop s’ha traspassat. Això servirà d’escarment a molts, o a tots. Serà un fre al mal camí que està agafant el periodisme esportiu, a la mala drecera que està prenent el món de la comunicació, a la mala praxis d’alguns periodistes. Senyors, no s’hi val tot. Així de clar, Punto i Pelota.

Callar a Madrid, Brussel·les o Berlin

Ha tornat a passar: un personatge públic ha estat enxampat dient alguna cosa que no havia de dir, en un moment en que es pensa que no l’estan gravant. Error. Ha passat aquesta setmana amb el jugador del Barça, Xavi i també amb Mariano Rajoy.

Els dos casos són diferents. En el cas del migcampista del Barça, ell està en un plató i no estan en directe, per tant, la conversa és aliena a la seva condició de jugador de futbol. Xavi parla tranquilament amb els periodistes a l’espera de que acabi la publicitat. Aquestes imatges, juntament amb l’entrevista en si, arriben a la redacció del diari El Mundo, d’una forma o d’una altra (s’està investigant com) i el rotatiu de Madrid no dubte en fer-ne ús. Èticament és reprovable. I de fet, molts mitjans van decidir no fer-se ressò de les paraules de Xavi dient després del partit del Madrid que els blancs “no sabien perdre”. 

El cas de Rajoy és diferent. El líder de l’executiu espanyol va ser enxampat reconeixent al president de Finlàndia, Jyrki Katainen, que la nova reforma laboral que li demana Europa, “li costaria una vaga general”.

Escoltava aquest matí en una tertúlia de ràdio que debatien si èticament era correcte treure a la llum la frase que va dir Mariano Rajoy. No m’explico encara com alguns defensaven que eren paraules que s’havien de quedar en la quotidianitat i no sortir als mitjans de comunicació. Personalment entenc, que s’han de fer públiques.

Per començar, el gallec és president del govern espanyol, des d’ara i fins que acabi la legislatura. Ho és des del primer dia i fins l’últim. Des que es lleva fins que se’n va a dormir. Inclús ho és mentre dorm. Per això, cobra un sou públic, i com a tal, no ha d’oblidar mai qui és i què diu. I més, si ho diu en un espai públic.

Es pot dir que la conversa és una xerrada personal just abans de començar una reunió, i que per tant, aquesta no és rellevant. Però sí que ho és. Perquè amb les seves paraules Rajoy dona a entendre que està preocupat per com puguin reaccionar les forces sindicals del país, un cop apliqui les mesures que li obliguen des de Brusel•les. L’opinió del president del govern, és d’interès general.

Alguns defensaven que Rajoy no té perquè saber que les càmeres que graven els “muts” (imatges de recurs sense so que es posen per il•lustrar un àudio) de les reunions oficials sí que enregistren so. I cert, no té perquè saber-ho. El que sí ha de saber Rajoy, i un president de govern, és que els aparells enregistren imatge i so, encara que s’estableixi que de cara a la població es treurà l’àudio. Espero que la persona que més mana a l’Estat Espanyol, sàpiga aquesta realitat tan obvia. No cal ser comunicador,  periodista o tècnic d’imatge i so.

El problema de tot això és que la relació política i mitjans de comunicació s’ha convertit en una guerra. Sóc partidari que es facin públiques aquestes imatges per les raons que abans he citat, i sobretot, perquè s’aconsegueixen fent trampes. I aquí, en aquest joc entre política i mitjans de comunicació, qui va començar a fer trampes van ser els partits polítics. Sí, els mateixos que no deixen entrar als mítings amb càmeres per enviar ells les imatges que més els hi convé. Els mateixos que no deixen fer preguntes als periodistes en les rodes de premsa. Els mateixos que filtren notícies a segons quins mitjans afins. Els mateixos que concedeixen entrevistes a ràdios i televisions amigues del partit mentre que a altres no. Sí, els mateixos que envien a periodistes no afins de mitjans públics a l’ostracisme, i posen els seus a primera fila. Els mateixos que concedeixen subvencions a uns i a altres no.

Fa molts anys que dura aquesta guerra, i el periodisme ja està prou ferit de mort com perquè a sobre posi l’altre galta. Ens arriben a través dels mitjans uns polítics maquillats en tots els sentits. Són gent amb perfils manipulats. Per culpa dels seus gabinets de premsa, als ciutadans ens arriben persones amb màscara. Així que, per una vegada que ens arriba el Rajoy en una conversa normal (on no llegeix), benvinguda sigui. I sí és fent trampa, endavant. Cap problema. Si ell utilitza els mitjans, els mitjans el poden utilitzar a ell. Senyor Rajoy, el pròxim dia no digui res! Calladet! Com quan està amb la senyora Merkel.