El claqué del futur

A l’agost Edinburgh es transforma. Passa de ser una ciutat més aviat freda que guarda l’escalfor a dins els pubs per convertir-se en un nucli ple de vida al carrer. I tot gràcies al Fringe. El festival de teatre més important del món que multiplica per dos la gent a la ciutat. Edinburgh passa de ser capital d’Escòcia a ser capital de l’art, ja que no només hi ha teatre sinó també màgia, monòlegs, dansa, música i un llarg etcétera. 

Gràcies al Fringe l’espectador pot gaudir dels més consolidats artistes del món anglosaxó, però també descobrir petites meravelles desconegudes, que van creixent durant el mes d’agost gràcies al boca-orella. Una d’elles són els Rhythmic Circus. Simplement sensacional. 

Un escenari. 500 persones. Una banda de funky i quatre joves, al capdavant. Tres nois i una noia. Comença l’espectacle i la força que desprenen des del primer moment és brutal. Cada cop de peu es converteix en una explosió. I sí, dic cop de peu, perquè l’espectacle és de claqué. Un tipus de dansa que pensava que estava mort però després de veure aquests nois sembla que té una llarga vida. 

Rhythmic Circus barreja el claqué de sempre amb el claqué de mai. La dansa que coneixem tots amb una banda de música funky. Els dos per separat serien normals. Els dos junts són sensacionals, sorprenents i encantadors. Els aficionats al claqué estan d’enhorabona, la seva dansa no morirà, encara. Són el futur. 

Sota el nom de Feet don’t fail me now aquests joves aconsegueixen fer moure l’espectador (el típic cop de peu del funky) mentre aprecia meravellat la rapidesa amb la que mouen els peus els quatre joves del davant. Ballen de meravella. Tenen talent. Imnotitzen l’espectador des del primer moment, ja sigui ballant els quatre a la vegada o de forma individual. I no cansen. Perquè ells descansen. Després de cada ball la banda pren protagonisme i deixa que els ballarins es quedin entre bambalines. Moment per la percussió, el saxo, el piano i, sobretot, el beatbox. S’acaba l’espectacle i tot el públic està dret, movent-se, aplaudint, ballant. És la seva gran victòria. Ningú abandona l’auditori amb cara trista, tothom té ganes de més, tot i que l’espectacle és a les dues del migdia. Algú s’hauria d’encarregar que l’any que ve comencin el show un xic més tard. 

Els Rhythmic Circus són una de les grates sorpreses que m’emporto d’aquest Fringe. Gent jove, amb talent, que sua, treballa, improvitza, es mou, meravella i fa moure l’espectador. Han fet evolucionar una dansa que pensava que estava mig morta. Ells són el claqué. El nou claqué. Ells són el futur.