Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris art. Mostrar tots els missatges

dimecres, 29 de juny del 2022

Obres d'art amb Lego



Qui diu que el Lego es només per jugar? Evidentment el mític joc de peces conegut a tot el món, ha entretingut milions de persones durant diverses generacions ara però també pot servir per aprendre art. 

Almenys aquesta és la iniciativa de Marco Sodano, que vol transmetre als nens que a través de les peces de Lego també podem ser artistes...o si més no, conèixer-los. 

El nom Lego prové del danés i significa “joc”. Fundat per Ole Kirk Kirstiansen, es va fundar a principis dels anys 30. Primer fabricant joguines de fusta, i ja als anys 50, experimentant amb totxos de plàsitc petits de colors. Anys més tard, el seu fill, Benjen, va comercialitzar Lego com un sistema de milers de peces i colors que ha arribat fins a dia d'avui.

Ara però, Sodano li dona un altra vida a aquestes mítiques peces que hem vist a totes les cases. L'artista italià reprodueix amb Lego els quadres més famosos de l'història: des de La Gioconda a l'autoretrat de Van Gogh, passant per Vermeer. Tot, com diu ell mateix, "per concienciar els mateixos pares dels nens de com d'important és desenvolupar la ment dels seus fills en una societat on els tenim endollats a un mòbil o aparell perquè no ens molestin" 



Si no sabeu què comprar als vostres fills; si voleu que comencin a tenir un mínim de sensibilitat per l'art o el dibuix. O simplement, si us agraden les creacions de Sodano, ja sabeu què coprar-vos amb la paga doble: autèntiques obres d'art amb Lego. 

dimarts, 28 de juny del 2022

Corbes i ombres al paper


Corbes, girs, ombres i plecs. Només amb això, Polly Verity en té prou per fer art. Amb això i un full de paper, és clar. Amb aquest material i infinitat de petits moviments amb els dits que van mollejant el paper, Verity crea siluetes, somriures, petons o cares enfadades. 

Cada corba, cada ombra, cada gir al paper pot canviar l’expressió del paper completament. I no només fa cares, també extremitats o esquenes sensuals. Porta experimentant amb aquestes formes de paper tridimensional i doblecs des de fa vuit anys, quan el seu avi li va regalar un llibre de papiroflèxia.

















Amb el temps, s’ha especialitzat en treballar patrons geomètrics abstractes i repetitius fets amb trossos de paper (casi) sempre en blanc i sense tallar, per així permetre a l’espectador centrar-se en l’expressió i no em l’aspecte cromàtic de la seva obra. Sempre en un full. Sempre sense talls. Sempre art pur i senzill.  

D’aquesta manera es permet infinitat de formes amb plecs, especialment fotogènics, creats a partir de la llum. Una llum lateral que impacte i dramatitza les formes. Animals, mans, cadenes, geometries infinities i un sense fi de formes que juguen amb la llum i les ombres. Se'ns dubte una experiència pels ulls, senzilla i agradable de veure. 

dilluns, 25 de maig del 2020

Follow me: Un mur d'Instagram ple de nits estrellades de Van Gogh


L’art ens apassiona. Per molta gent és una obsessió i forma part del seu dia a dia. Ens inspira, ens marca, ens motiva. Fa que el nostre cor bategi més fort, o al contrari, ens asserena. En general crea sensacions. Un dels artistes que més ha impactat a la gent durant l’història és Vincent Van Gogh. Personalment, un dels meus preferits, sinó el millor. 

El pintor holandès va fer infinitat de quadres en els pocs anys que es va dedicar a al pintura. Com sap tothom, nn va vendre cap, però avui en dia és una referència a nivell mundial. Navegant per la xarxa podem veure infinitat de comptes dedicades al famós pintor on podem gaudir dels seus quadres, però n’hi ha un que s’ha tornat amb més que un quadre i és un mite: La nit estrellada.


Si sou fans de Van Gogh i us agraden els cels en moviment que va pintar l’holandès, avui us recomano seguir a @amazingstarrynights. Un compte d’Instagram que va fent un recull de gent que dibuixa la famosa nit de Van Gogh en diferents superfícies, ja sigui en mascaretes, en bolsos, sabates, sobre la pell o en forma de cors.


La nit estrellada feta per tots i tothom

Infinitat d’artistes, ja siguin professionals o no, han passat pel seu mur reproduint la nit estrellada amb pintures però també amb mitjons, caramels, fils, boletes o papers. Sobre la Mona Lisa o sent el cel en el famós quadre de "El Petó" de Klimt. Per suposat, també hi ha aparegut un artista que en qüestió de Van Gogh és referència a les xarxes amb els seus dibuixos: @alirezakarimimoghadam. Un compte d’Instagram que també val molt la pena seguir.



A post shared by Amazing Starry Nights ✨🌙💙 (@amazingstarrynights) on

Si us agrada l’art, us agradarà Van Gogh, i si us agrada Van Gogh, us agradarà “La nit estrellada”. I si us agrada “La nit estrellada” us agradarà aquest compte i us en fareu un fart de veure el quadre del geni holandès amb mil i una versions que li donaran un toc de color i art a el vostre mur d’Instagram.

Xarxa: Instagram
Seguidors: 69 mil
Activitat: Sempre fotografies. 

dijous, 9 d’abril del 2020

Quan el poble és art

El confinament ha obligat a tots els sectors a repensar-se. I en aquest sentit, el món de la cultura ha estat un dels primers a fer una passa endavant i ho ha fet aprofitant les xarxes socials. A falta del cara a cara amb l’espectador, Instagram, Twitter, Facebook son ara els escenaris on es reivindiquen centenars d’artistes. La imaginació al poder. Concerts en directe, conferències, o converses amb els seguidors, en serien un bon exemple. Una de les iniciatives que m’ha agradat més durant aquest confinament prové del món de l’art. És el Tussen Kunsten & Quarantaine, traduït de l’holandès, Entre l’art i la quarantena.

Una idea que es va anar fent gran

Aquesta iniciativa, creada la primera setmana de confinament a Holanda, consistia en recrear quadres amb 3 objectes que tinguessis a casa. Va començar de forma modesta. Però el moviment va començar a agafar volada quan s’hi va afegir el Rijksmuseum d’Amsterdam, que va recolzar la iniciativa, així com també a oferir obres en la qual inspirar-se.


A partir d’aquí els holandesos es varen llençar a reproduir els quadres més famosos del seu museu nacional i d’aquí a viralitzar-se. El fenomen es va fer global a través del hashtag #tussenkunstenquarantaine fins a convertir-se en una iniciativa que està triomfant a nivell planetari. Ja són  prop de 21.000 posts amb reproduccions enginyoses fetes des de diferents punts del planeta, a les que hem d'afegir iniciatives paralel·les com #ArtAtHomeChallenge i, aquí a casa nostra, #RepteArtaCasa. També destacar el que fa David Bocker que “envia a casa” a totes les persones que apareixen en quadres famosos. Així podem veure “La Gioconda”, sense la Mona Lisa o “Figura en una finestra” de Salvador Dalí, sense la noia que mira l’horitzó a través de la finestra.




Des de Van Eyck a Mondrian passant per Van Gogh, Picasso, Dalí, Botticeli, Leonardo o Botero. Tots ells i molts més han estat inspiració i entreteniment de milers de persones que han perdut (o invertit) una estona a reproduir algun dels quadres més importants de la historia de l’art. Una iniciativa que ha acostat l’art a les nostres llars i l’ha projectat a través de les xarxes socials. Si ha servit per entretenir-nos, benvingut. Si serveix perquè quan tot això acabi valorem més l’art i acudim als museus, haurà valgut la pena.

La lluita de la setmana



M’ha agradat: Veure com en general la gent s’ha mentalitzat i es queda a casa...
No m’ha agradat: ...que sempre hi ha gent que fot lo que li passa pels cullons.

M’ha agradat: “El Contrato” de Lars Kepler. Novela negra sueca molt recomanable.
No m’ha agradat: ...acabar “El Contrato” de Lars Kepler.

M’ha agradat: Anar al súper i que hi hagi poca gent...
No m’ha agradat: ...que la gent a la que t’acostes una mica s’aparta com si fossis Satanàs en persona.

M’ha agradat: Unorthodox, una sèrie de Netflix molt recomanable...
No m’ha agradat: ...que sigui una historia basada en fets reals.

M'ha agradat: L'iniciativa Tussen Kunst & Quarantaine...
No m'ha agradat: ...El Resistiré que corre per les xarxes. Caspeta...

M’ha agradat: el més nou de The Strokes. Sembla que estan en forma després de tornar-se a ajuntar.
No m’ha agradat: ...escoltar sempre els mateixos grups de música. Necessito alguna recomanació. Idees?

M’ha agradat: Veure que podem viure sense futbol...
No m’ha agradat: ...que en breu els futbolistes tornaran a ser herois en la nostre societat en detriment, una vegada més, de metges o personal sanitari en general.

M’ha agradat: Els artistes adaptant-se a les circumstàncies de confinament. Stay Homas serien un bon exemple...
No m’ha agradat: ...quan tot això passi seguirem baixant-nos música sense pagar o els hi tornarem la companyia d’alguna manera?

M’ha agradat: Les iniciatives solidàries de la gent responen als problemes de la societat...
No m’ha agradat: ...els polítics més ineptes fent més grans els problemes de la societat.

M’ha agradat: Veure el personal sanitari y d’altres gremis donar-ho tot...
No m’ha agradat: ...veure masses militars al carrer i en rodes de premsa. Més metges i menys militars.

M’ha agradat: els nens xinesos que tinc per veïns. Surten dues vegades al dia a jugar a fora i al cap de tres minuts ja es barallen.
No m’ha agradat: no aprenc ni una sola paraula de xinès amb ells.

M’ha agradat: Torna a Netflix, Sunderland ‘Til I die...
No m’ha agradat: ...Freud: Massa llarga, massa boig i massa coca.

M’ha agradat: Al principi treballar des de casa. Es feia curiós...
No m’ha agradat: ...l’enorme farsa que és el teletreball. 

M’ha agradat: Diumenges de vermut a casa...
No m’ha agradat: ...trobar a faltar aeroports i feina.

M’ha agradat: Oriol Mitjà. Sembla que té dos dits de front entre tan d’inepte...
No m’ha agradat: ...l’utilització política que es fa dels científics. 

M’ha agradat: Veure que el coronavirus està canviant la mentalitat de la gent...
No m’ha agradat:...que alguns la canviaran cap a malament.

diumenge, 26 d’agost del 2012

El claqué del futur


A l’agost Edinburgh es transforma. Passa de ser una ciutat més aviat freda que guarda l’escalfor a dins els pubs per convertir-se en un nucli ple de vida al carrer. I tot gràcies al Fringe. El festival de teatre més important del món que multiplica per dos la gent a la ciutat. Edinburgh passa de ser capital d’Escòcia a ser capital de l’art, ja que no només hi ha teatre sinó també màgia, monòlegs, dansa, música i un llarg etcétera. 

Gràcies al Fringe l’espectador pot gaudir dels més consolidats artistes del món anglosaxó, però també descobrir petites meravelles desconegudes, que van creixent durant el mes d’agost gràcies al boca-orella. Una d’elles són els Rhythmic Circus. Simplement sensacional. 

Un escenari. 500 persones. Una banda de funky i quatre joves, al capdavant. Tres nois i una noia. Comença l’espectacle i la força que desprenen des del primer moment és brutal. Cada cop de peu es converteix en una explosió. I sí, dic cop de peu, perquè l’espectacle és de claqué. Un tipus de dansa que pensava que estava mort però després de veure aquests nois sembla que té una llarga vida. 

Rhythmic Circus barreja el claqué de sempre amb el claqué de mai. La dansa que coneixem tots amb una banda de música funky. Els dos per separat serien normals. Els dos junts són sensacionals, sorprenents i encantadors. Els aficionats al claqué estan d’enhorabona, la seva dansa no morirà, encara. Són el futur. 

Sota el nom de Feet don’t fail me now aquests joves aconsegueixen fer moure l’espectador (el típic cop de peu del funky) mentre aprecia meravellat la rapidesa amb la que mouen els peus els quatre joves del davant. Ballen de meravella. Tenen talent. Imnotitzen l’espectador des del primer moment, ja sigui ballant els quatre a la vegada o de forma individual. I no cansen. Perquè ells descansen. Després de cada ball la banda pren protagonisme i deixa que els ballarins es quedin entre bambalines. Moment per la percussió, el saxo, el piano i, sobretot, el beatbox. S’acaba l’espectacle i tot el públic està dret, movent-se, aplaudint, ballant. És la seva gran victòria. Ningú abandona l’auditori amb cara trista, tothom té ganes de més, tot i que l’espectacle és a les dues del migdia. Algú s’hauria d’encarregar que l’any que ve comencin el show un xic més tard. 

Els Rhythmic Circus són una de les grates sorpreses que m’emporto d’aquest Fringe. Gent jove, amb talent, que sua, treballa, improvitza, es mou, meravella i fa moure l’espectador. Han fet evolucionar una dansa que pensava que estava mig morta. Ells són el claqué. El nou claqué. Ells són el futur. 




dimarts, 5 de juny del 2012

Cares de codi o codis de cara



En aquests temps que corren els ciutadans som només un número. Ho som en el document nacional d’identitat, a l’Universitat, a la Seguretat Social o per una empresa de telefonia. Vindríem a ser, en el fons, un codi de barres on de nosaltres se’n pot extreure tota la nostra informació. Ara, un artista de Florida anomenat ha utilitzat aquests conjunts de ratlles blanques i negres per crear persones, rostres. 

Blake recrea les cares d’alguns personatges més famosos de l’història de la cultura i la música pop, utilitzant només codis de barres d’articles específics de la persona. Amb ells en fa les seves cares. L’exemple més clar seria el retrat d’Andy Warhol, on utilitza codis de barres de la famosa Sopa Campbell. Si no és possible fer-ho, fa servir les petites línies negres amb missatge inclòs, com és el cas de Jesucrist. 

Podem passar l'estona veient rostres i, evidentment, els podem ampliar per veure d'on surten els codis o què hi posa. Dins el ventall de personalitats, a part de Warhol o Jesucrist hi tenim a Elvis, Marilyn, Madonna, Charles Manson o Bill Gates. Tots ells persones que van deixar de ser codis de barres fa temps, van marcar un abans i un després i mai van ser un producte menys d’aquest món de codis blancs i negres. D'aquesta manera Blake fa un pas més per abandonar el món dels números i convertir-se en una estrella. El temps dirà. 

dimecres, 23 de maig del 2012

Els cinquanta crits d'Eduard Munch



Anar a veure un museu és anar a fer un acte de fe en favor de l'art i la cultura. I si és art modern, encara més. En principi, aquesta fe t'aportarà unes sensacions, i en el cas dels artistes bons, són molt gratificants, et fan reflexionar i alhora admirar-los. Amb els artistes genials, aquesta sensació es multiplica. Mai deixen indiferent.

A la Scottish National Gallery of Modern Art s’exposen fins al setembre obres d’Eduard Munch. Unes cinquanta litografies per conèixer de més a prop el pintor noruec, són només cinquanta de tots els crits que va dibuixar Munch. Suficients per entrar en l’interior del pintor i descobrir els seus pensaments i les seves pors a través dels seus dibuixos. 

Des de molt petit, Munch va tenir problemes mentals que es van accentuar més tard amb desgràcies familiars. La mort de la seva mare i de la seva germana gran, a la que Edward estava profundament unit, van cicatritzar en la ment de l’autor. Anys més tard moriria un altre dels seus germans i el seu pare, en definitiva, una vida desgraciada que no fa res més que augmentar les pors i l’ansietat del jove Munch, que gràcies a la seva tieta comença a dibuixar i a expressar-se sobre paper. Envoltats dels espectaculars jardins de la Scottish National Gallery of Modern Art d’Edinburgh podem veure això, pintures plenes de pors, ansietat, solitud, cansament, malaltia i obscuritat. Edward Munch en primera persona. “En el meu art he intentat explicar la meva vida i el seu significat. I també he intentat ajudar els altres clarificant les seves vides” va resumir el pintor noruec un cop. 

I així va ser. Les seves pintures no necessiten més o menys llum, ni tampoc molts colors, ni la perfecció, ni tampoc un paisatge al fons (que a vegades hi és però no és important). El missatge de Munch està allunyat de tot això. Por. Ànsia. Solitud. Mort i Malaltia, formen la columna vertebral del seu art que culmina amb el famós quadre “El Crit”. I totes aquestes sensacions les podem veure a cada traç de pinzell o llapis de les seves creacions. Són traços forts, marcats. Poderosos i inquietants. Nerviosos. Desesperats. El que observa en té suficient per fer-se una idea del que li passava pel cap a Munch. O potser no. 

Amb color o sense color, aquestes cinquanta litografies exposades a la Scottish són una bona manera d’acostar-se a finals del segle XIX i principis del XX amb un dels personatges més enigmàtics i inquietants que hi van viure, potser a l’altura de Van Gogh, Tolouse-Lautrec o Gauguin. Un personatge que fa reflexionar, pensar, meditar, inquietar, i algunes vegades, cridar.

diumenge, 13 de maig del 2012

El nostre Sant Graal



Més de 500 anys la contemplen i milers de turistes l’admiren. Situada a un poblet proper a Edinburgh, la Rosslyn Chapel és un dels monuments més visitats d’Escòcia, i un entén el perquè un cop la ha vista i la ha gaudit. 

Ens acostem des del centre d'Edimburg, gastant només uns 20 minuts que ens regalen uns camps amb mil tonalitats de verds. Això és Escòcia, fora de les ciutats. Rosslyn, també conegut pels seus laboratoris d’investigació, és un poble petit, amb poca vida, sinó fos per la seva famosa capella. 

Creada el 1446 per Sir William St. Clair, no va ser fins el 1484 que es va donar per acabada, tot i això havia de ser més grans però els problemes econòmics van fer que el que es projectava com una esglèsia es quedés simplement en una capella. L’edifici ha patit durant la història diferents moments turbulents, com la reforma protestant, que va destruir els altars el 1592. Des de llavors va deixar de ser usada pel culte i va quedar en desús. No és fins el 1800 que la família St.Clair restaura l’edifici i al 1862 torna a utilitzar-se com església. Actualment hi tornen a haver obres en l’exterior de la capella, tot per fer de la Rosslyn una atracció turística de primer nivell a Escòcia, ja que és un dels monuments més visitats del país. 

La culpa de tot la té Dan Brown i el seu famós Codi da Vinci. El llibre situa a la Rosslyn Chapel el Sant Graal. El tresor més ben guardat de l’Història. Allò pel que molts han matat o mort. El famós calze amb el que Jesucrist va beure en el Sant Sopar. Brown fuig de la versió oficial del que representa aquesta copa. Al llibre, l'autor parla d'un Graal que també dona la vida eterna però el personifica en el cos d’una dona: Maria Magdalena. Per Brown, Jesucrist va tenir descendència i aquesta és la verdadera vida eterna. La família. Els fills, un manera de no morir mai. I com es tenen els fills? A través de les dones. El seu Graal no és una copa sinó una dona. Un cant a la feminitat. 

És impossible d’entendre la Capella sense entendre el què t'hi pots trobar, així que invertim uns quants minuts a escoltar les explicacions. Hi ha tota mena de panells interactius que ensenyen què hi ha darrera de cada detall, darrera de cada estàtua, darrera de cada columna. La Rosslyn Chapel té milions d’històries al seu interior que cal saber, cal descobrir i cal admirar. 

Tot i que molt petita, ens impressiona només a l’entrar-hi. Una barreja de mil milions de coses en envaeix, tot en un espai molt reduït. Dominen els blancs. Les voltes i les columnes. Les flors. I els vitralls. A cada mirada hi ha alguna cosa per veure i admirar. Els homes verds, la columna de l’aprenent, el cavaller que porta a la princesa, o l’Àngel amb la creu del Graal de Sant Clair són algunes de les meravelles que cal buscar, entendre i després reflexionar-hi. 

Juguem a ser Indiana Jones, dedicant-nos a anar amunt i avall, mirant això i allò. Ens hi estem una bona estona, tot i que sospitem que no la suficient. Podriem estar anys mirant i remirant i trobariem algun petit tresor en qualsevol forma. Símbols, flors, cares, pecats, cavallers, princeses, mirades, llegendes. Potser hem tingut el Sant Graal als nostres peus, sigui el que sigui. O potser no. Però el que està clar és que la Rosslyn Chapel té infinitat de secrets al seu interior. Entre molts altres, el de fer passar a la gent una estona impressionant, fascinant i inquientant. Segurament aquests moments són els que valen. Són el nostre particular Sant Graal.