La Thatcher vol ser Cruyff

Esperanza Aguirre plega i ningú la creu. La presidenta de la Comunitat de Madrid anunciava avui, visiblement emocionada, que deixa el càrrec i es retira de la primera línia política, per motius familiars. Però la seva vida, sobretot en els despatxos, ens fa pensar que darrera d'aquesta decisió, i davant el moment pel que passa Espanya, hi ha alguna cosa amagada. La Thatcher espanyola no fa les coses perquè sí. Tots els seus moviments compten, els fa amb alguna raó, sempre hi ha alguna cosa per amagar. Aguirre és de tot menys innocent. I aquest cop, per tant, tothom aposta per un nou moviment.

Ràpidament han sorgit els rumors. Alguns diuen que no està d'acord amb l'actitud de Rajoy amb el prolema català i amb l'excarceració de Bolinaga. Apareixeran noves versions a partir d'ara. Així que les tres opcions pel futur de la “lideresa” podrien ser:

Primera: Simplement el retirar-se de la política de primera línia. O sigui, creure'ns-la. Amb seixanta anys, Aguirre va superar un càncer de mama fa molt poc i també un accident d'helicòpter amb Rajoy. Moltes emocions. La vida política d'alt nivell comporta un gran desgast, moltes hores de feina, trucades, controlar els mitjans, reunions, mítings, congressos, conspiracions...així que la comtessa de Murillo ha decidit acabar amb això. Tornar a la seva vida “normal”, la de funcionaria de l'Estat. La mort d'un familiar proper i el naixement dels seus néts haurien fet reflexionar la “lideresa” i com ella ha dit “tengo ganas de vivir”. Així que ens la creurem.

Segona: Seria la de no creure'ns-la. O sigui, que Aguirre fa aquest gest per, en realitat, aspirar a algun altre càrrec. Després de 42 anys en política la presidenta de Madrid es prepararia per fer el salt a la presidència del govern. De sobres és conegut que Rajoy i Aguirre no es traguen, i que aquesta ja va intentar que el gallec saltés de la cadira en el congrés del PP a València. No se'n va sortir. Ara, amb una Espanya ofegada, on Catalunya i Euskadi apreten, i Alemanya ordena, l'opció d'una dreta patriòtica i més populista guanyaria enters, i vots, a llocs com Valladolid, Burgos, i una llarga llista de ciutats i pobles de les Espanyes. Aguirre seria qui representaria aquesta opció. I per tant, no deixaria la primera línia política sinó que s'hi posaria de ple. Als 60 anys.

L'última seria l'opció Cruyff. O sigui, mantenir-se a l'ombra. Fer veure que no hi ets però hi ets. Seria fer aquella política que no surt als diaris ni a les televisions. Aquella amb la que s'arriba a dalt de tot i es controla més que mai, tot, allunyat de les càmeres. La “lideresa”, potser falta de motivació o obligada per qüestions de salut o personals, es dedicaria a fer només política de partit. A conspiar. I aquí també estaria en perill la cadira de Mariano Rajoy. O és que algú es creu que Esperanza Aguirre pot deixar la política d'un dia per l'altre? De treballar 14, 13 o 12 hores a no fer res? A Esperanza li agrada el poder, que li facin la pilota, dir mentides, somriures falsos, la vida madrilenya. La seva particular “movida madrilenya”.

Només ella, i segurament uns quants més, sabran què farà Esperanza Aguirre. Si ho deixa definitivament, si aspira a algun càrrec superior, o si fa política a l'ombra. Jo crec que la Thatcher vol ser la Johan Cruyff del PP, més que res, perquè crec que no pot viure sense política, com l'holandès no pot viure sense el Barça. Encara que sigui per criticar i destruir, estaran allà. Una al PP, l'altra a Can Barça. Només el temps dirà.

El que sí sé és que amb aquesta retirada, o aquest parèntesi, qui en surt malparat és l'independentisme. Com Thatcher va fer Escòcia, Aguirre ha encès més que ningú la flama catalanista i independentista dels catalans. Més viu que mai, aquest moviment sobiranista necessita referents que ens segueixin encenent la sang quan tota aquesta eufòria de l'11 de Setembre s'hagi rebaixat. Necessitem rostres i frases conegudes que ens recordin qui és l'enemic. Esperanza tu eres, i ets l'enemic. Encara no has marxat i ja vull que tornis.