Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madrid. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Madrid. Mostrar tots els missatges

dissabte, 16 de gener del 2016

Quan Déu perdona però el poble i els bancs no


El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos, Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible, eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.

Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió. Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal. Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat. Això era Duran, un català folklòric.

Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava. 


I deixa el partit assegurant que Unió podrà revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...


Jordi Caixàs

dilluns, 9 de març del 2015

Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.


Esperanza Aguirre voldria canviar el món. Fer-lo a la seva mida. De fet, ella encara creu que ho pot fer, i tota sola. Tot i que va afirmar per activa i per passiva que es retirava de la primera línia de la política, aquesta setmana hem sabut que es presentarà d’alcaldessa de Madrid i ja ha començat a fer campanya. I què millor per agitar les masses que l'esport. En un article al diari El Mundo, molt afí a les seves idees, Aguirre ha dit que el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao haurien de deixar de participar en la Copa del Rei, ja que les seves aficions no respecten l’himne d’Espanya. 

I sí, catalans i bascos xiularan l’himne d’Espanya quan entri el rei Felip VI. Li agradi o no. I després un d’ells guanyarà la competició, i uns contents i els altres tristos cap a casa. I tot és perfectament compatible. D’això se’n diu llibertat d’expressió, un dret que Aguirre voldria eliminat de la seva Espanya mil·lenària. Molesta. De fet, ella és més de tapar-se les orelles i escoltar. Així entén la llibertat d’expressió. Així, i utilitzant els diaris de Madrid, és clar.

La solució a no haver d’escoltar xiulets? Que no juguin els dos equips o fer la final en un camp buit, segons ella. A mode de Sarkozy. Les solucions de la dreta més rància. Quan hi ha quelcom que no ens agrada, no mirem, no escoltem. I problema resolt, deuen pensar. I qui dia passa, any empeny. De fet, aquesta actitud d’Aguirre és l’actitud castellana de sempre. La de superioritat, la d’autoritat, la de menyspreu. “El ordeno y mando”. Han estat molt ben acostumats, com el fill únic que sempre ho ha tingut tot i s’ha fet el que ell ha dit. I això, aquesta actitud, no canvia d’un dia per l’altre i de fet, sembla que no canviarà mai. Ve de massa lluny, d’aquella Espanya “donde no se ponia nunca el Sol”. Aguirre és la màxima representant d’aquest castellanisme que intenta conquerir tota Espanya. Que nega una altra Espanya.

Ni un gra d’autocrítica. Molt castellà, també. El que ha de fer Esperanza Aguirre és preguntar-se per què la gent xiula. El que ha de fer la “lideresa” és preguntar-se perquè passen aquestes coses. Si no vol que Barça i Athletic Club arribin a la final, la juguin al Bernabéu i xiulin l’himne, doncs que arribin a la final uns altres equips i s’acabarà el problema. Almenys per ella. El problema seguirà allà, però semblarà que no. Tot molt castellà, també. 

I és que Aguirre no se’n dona compte (o no vol) que es xiula, s’ha xiulat i es xiularà, Espanya. Es xiularà perquè és un nyap on Catalunya no hi té lloc i potser tampoc Euskadi, que també xiularà. Es xiula contra la intol·lerància i la prepotència castellana. I es xiularà al Bernabéu o en algun altre camp, és igual el lloc, importa el fet. A dins o a fora. Amb l’estadi ple o buit. Perquè Catalunya fa tres anys que xiula ben fort i té molt d’aire acumulat, com una olla a pressió. Xiula la gent. Xiula el pobre i xiula algun ric. Xiula la classe mitjana. Xiula l’empresari. Xiula el sector cultural. Xiula l’escola pública. Xiula la fàbrica. Xiula el petit comerç, les botigues i els quioscos. Xiula el català emprenyat i també xiula l’optimista. Xiula l’immigrant i xiula el de sempre. Xiula el metge i la sanitat. Xiula la universitat. Xiula la llengua. Xiulen els aturats. Xiula tothom. Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

I més que seguirem xiulant, Esperanza. A la final i on faci falta. No estem sols.  

dissabte, 21 de febrer del 2015

Roma, la ciutat de les ciutats


Gent, cotxes, crits, pedres, columnes, botigues i esglésies. Estic a Roma. La capital d’Itàlia, i durant molt de temps, la capital del món, em rep com si fos un més dels milions de turistes que la visiten cada any per veure les meravelles que guarda aquesta ciutat. Eterna, elegant i bella; Roma és la dama del caos controlat. A l’aeroport ni em miren el carnet, el bus per anar al centre no funciona el Wi-fi, i en Massimiliano, el noi que m’ha d’obrir la porta de casa seva, arriba tard. I penso que no funciona res, i per tant, ja sóc a Itàlia. Com a casa. 

Deso les coses i em decideixo a deixar-me perdre per la ciutat dels cotxes i les vespes. La ciutat de les columnes i els turistes que miren els seus mapes. La Via Nazzionale em porta al Monument a Emmanuele II, el pare de la pàtria italiana. Metres de marbre dominen la plaça amb una flama al mig que mai s’apaga. La tomba al soldat desconegut. I la tricolore. Moltes banderes d’Itàlia. Moltes banderes. Roma podria ser Madrid. 

Però si per alguna cosa és coneguda Roma és pel seu passat. El de l’imperi. Decideixo deixar el Colisseu i el fòrum per demà. Em deixo perdre per les ruïnes del passat gloriós romà. El Teatro Marcello em fascina, il Portico de Ottavia em meravella, l’Area Sacra em trasllada. Un passeig que es converteix en un viatge al passat. Faig fotos com si no hi hagués demà. Faig fotos a tot allò que no és pas d’ahir. La ciutat em m'imnotitza tant que me n'oblido de dinar. Cada racó amaga un tresor. Roma és molt París.

He quedat amb la Maria, una guia catalana, a la Piazza di Spagna. Així que pujo per la Via del Corso. Em desvio pels carrerons. Val la pena. He de veure la Fontana di Trevi que es deixa veure darrera dels turistes i les bastides. Estan reformant-la. Estic de mala sort. Tot i això tiro una moneda perquè no sigui dit que no he seguit la tradició que dona a l’Ajuntament de Roma 3.000 euros cada any. Un bon pessic. En acabat em deixo portar pel vent que no bufa a la capital italiana. I a cada pas que faig, Roma es va tornant més barroca. A cada pas que faig, Roma és més Praga.

La via de la Propaganda em deixa a la Piazza di Spagna. I sí, el carrer fa honor al seu nom, perquè em decepciona. Me l’esperava més gran, que dirien a "Oh Europa!". Molta gent, poca font, moltes escales, i a dalt d’aquestes, l’Esglesia de Trinitai di Monti, també en reformes, tot i que per dins atura la respiració. La moneda a la Fontana no ha tingut efecte i per més inri es posa a ploure i de cop els pakistanesos passen de vendre pals per fer selfies a paraigües. Ràpids com el vent. Com si els tinguessin preparats en alguna de les clavegueres de la plaça. No ho descartem. Jo a la meva, miro els balcons de Roma que es deixen fotografiar sense complexes amb la cúpula de la Basílica de Sant Pere de fons. Bonic skyline. Roma no té res envejar a Nova York.

Amb la Maria parlem de Catalunya, de Roma, de les nostres vides i de projectes. Entre ella i jo, dos cappuchinos. Faltaria més. Consells, riures, recomanacions i anècdotes tot i que ens acabem de conèixer, tot un plaer i una bona introducció a la ciutat. Acabo per saber que els catalans de Roma es veuen poc i no miren el Barça junts, em sorprèn. La Via Corso és ara el camí de tornada, no sense fer una parada al Temple d’Adrià. O el que queda d’ell. Només de pensar com era l’original ja se’m posa la pell de gallina a l’hora que veig infinitat de xinesos disparen les seves càmeres. Bonic contrast. Com a decorat, pakistanesos llançant amunt, ben amunt, els seus arsenals lumínics. Roma també és Barcelona.

Es fa fosc i toca retirada. Torno a "casa" però no em puc perdonar no passar per davant del Colisseu. Il·luminat de nit potser és més gran, més colós. Més Colisseu. Xocant i jo xocat, torno cansat d’aquesta petita introducció a Roma. Passejades, fotografies, edificis, cafès i visites. Hores i hores per una ciutat que va ser el centre del món i que encara ara és el centre de moltes coses. Una ciutat que em recorda a varies de les que he visitat. Barcelona, Nova York, Praga, Madrid o París, totes tenen un lloc a Roma. Quan arribo a la Via Panisperna, a fora plou. I penso que a Roma s'hi troben totes les ciutats, també Edinburgh.

diumenge, 11 de gener del 2015

Cal guanyar aquesta guerra a la francesa


Jo no moriria per la meva religió. I molt menys mataria. Pel que hem vist aquesta setmana a França, hi ha gent que pot fer les dues coses. Caricaturistes de Charlie Hebdo morint per una idea, la de la llibertat d’expressió. Terroristes matant en nom del seu Profeta. I així anem. Simplement, em posiciono amb els radicals de la llibertat, del dibuix i de la ploma. Amb els radicals de l’humor, sigui àcid o no. Em faci gràcia o no.

Perquè aquests dies m’he anat mirant les portades i els dibuixos de la revista Charlie Hebdo. I no, no em fan gràcia. Bé, algunes sí, però en general no. Criticaven no només les postures radicals de l’Islam sinó que també el catolicisme, el president de la República, la monarquia espanyola, etc. A ningú se li va ocórrer amenaçar els dibuixants de la revista. Només als radicals de l’Islam que es neguen a veure al Profeta dibuixat. Això és blasfèmia.

Aquests dies ens hem afanyat a dir que aquests terroristes que maten en nom d’Al·là no representen l’Islam. Cert. Molt cert. Però també és veritat que els radicals del budisme o de l’hinduisme no es dediquen a matar gent pel món. Tenim un problema. I gros. Tenim gent disposada a matar gent per només un dibuix. Gent disposada a morir perquè la gent no pugui fer el seu dia a dia. I els tenim a casa. No només occident ha d’intentar parar aquesta gent i les seves idees sinó també els propis musulmans.

Mentrestant, a Kobane, el poble kurd ho fa. Lluita contra l’Estat Islàmic. I Síria fa anys que viuen una guerra civil mentre els països occidentals miren cap a una altra banda. Si volem que no arribin a casa nostra cal derrotar-los al seu territori, ajudar tots aquells que estan resistint a Iraq o Síria. Els ignorem. I tenim por. I volem seguretat. I això pot fer que la dreta europea creixi i en nom de fer un país més segur restringeixi les llibertats de la gent. Curiosa contradicció. Uns volen restringir-nos la llibertat, els altres també. 

Perquè això no és terrorisme. Almenys, no només és terrorisme, sinó una guerra ideològica. Un xoc d’idees. Les nostres, amb tot el bo i el dolent que tinguin, i les d’aquesta gent que en nom del Profeta es dedica a imposar-les a cop de pistola. Cert, nosaltres també ho hem intentat allà i ells han rebut. Potser ara ens toca rebre la nostra pròpia medicina. 

Ara, les seves idees truquen a la porta de casa nostra i comencen a espantar-nos. Jo patiria visqués a Londres, Madrid o Nova York. El perill d’atemptats ha tornat i la lluita no és contra cap exèrcit sinó que és contra propis conciutadans, que a través d’un missatge al mòbil poden arribar a matar desenes de persones. Què fem? Prohibim el Whatsapp? Resposta, no. Aquesta guerra, al ser ideològica, només es guanya amb idees. Fent pedagogia. Amb educació, racionalitat i justícia social. Amb llibertat, igualtat i fraternitat. Aquesta guerra es guanya a la francesa. Vive la France.

dissabte, 22 de novembre del 2014

Jo no vull això


És una imatge commovedora i que pertorba. Ella, Carmen Martínez Ayuso, plorant. Desesperada. Impotent. Als seus 85 anys és desnonada de casa seva, al barri de Vallecas, en la que ha viscut les últimes cinc dècades. Tot per avalar al seu fill que ara deu, a un particular, 77.000 euros. El nou “propietari” ha rebutjat un lloguer social per Carmen i avui ja ha dormit a casa de la novia del seu fill.

La fotografia s’ha escampat com la pólvora per les xarxes socials que s’han fet ressò de la violència amb la que va actuar la policia amb la gent de la PAH del famós barri obrer de Madrid. L’imatge de desesperació ha anat apareixent a Facebook, Twitter i diferents televisions i diaris. Tot això, per res. Avui la Carmen no dormirà a casa seva. I jo em pregunto si alguns avui podran dormir.

Jo no vull això. No vull un estat que actua contra les persones. Ni vull una policia que està al servei dels bancs i no de la gent. Ni vull uns bancs o uns particulars que no tenen escrúpols i no accepten un lloguer social per una dona de 86 anys. No vull un estat on no s’accepti una condonació d’una hipoteca. No vull que hagin de ser les plataformes ciutadanes les que hagin de defensar les persones indefenses. No vull un estat on hi hagi gent que vegi la fotografia de la Carmen i pensi: "Normal, si no paga, aquest és el preu!". Jo no vull això.

Jo no vull això. Un estat on els beneficis se’ls quedin les empreses i els bancs i les despeses les acabem pagant tots. I a sobre, aquests bancs rescatats es dediquin a fer fora la gent de casa seva. No vull un estat on la gent s’hagi arribat a suïcidar perquè els fan fora de casa seva. No vull un estat on els bancs escanyin la gent i, a part de fer-los fora de les seves parets i de la seva intimitat, obliguin al ciutadà a seguir pagant. No vull un estat on els partits polítics votin en contra d’acabar amb aquests actes, i aquesta supèrbia. Jo no vull això.


Per això, i per moltes altres coses més, vull la independència. Independència per canviar-ho tot. I quan dic tot, és tot. Jo no vull això.

dilluns, 12 de novembre del 2012

A Madrid tenen por


A Catalunya tenim pressa i a Madrid tenen por. Ahir el país, (o millor dit, l'estat) s'aixecava amb la cara de la Duquesa de Alba (així, en castellà) a la portada de l'ABC. Un primer pla arriscat. Un dels diaris de la dreta de Madrid (si és que n'hi ha d'esquerres) es feia ressó de l'entrevista que li havia fet a una de les persones més famoses i riques del país, afirmant que “lo que pasa en Cataluña es muy poco patriota”. La xarxa bullia.

A Madrid tenen por. I no només per aquesta portada. Estan perduts, i no saben què fer, els quatre diaris intenten situar-se, (alguns resituar-se) per aconseguir un espai en el que no hi caben tots. És l'espai de la classe mitjana de dretes madrilenya, més que no pas l'espanyola. I és clar, el discurs és el que és. I cada vegada es pitjor. Portades surrealistes i missatges apocalíptics, mentides i més mentides. Tot val. Sempre sense mirar ni escoltar Catalunya. Els rotatius fets a Madrid han oblidat que alguns catalans també compren els seus diaris. Això és la guerra.

A Madrid tenen por. No només els polítics que diuen barbaritats i s'han quedat sense arguments per justificar la sangria cultural i l'expoli fiscal que pateix Catalunya. No només el ciutadà mitjà que odia tot el que vingui de Catalunya i està hipnotitzat per la premsa més aferrada al règim sinó també, els vividors. El món de la faràndula. Perquè la duquesa de Alba és faràndula i la màxima expressió del que pot arribar a ser un vividor.

A Madrid tenen por. Perquè està ple de funcionaris i vividors (i sovint els dos conceptes barrejats). Vividors com la Duquesa, que és la persona més subvencionada de l'Unió Europea gràcies als seus terrenys escampats per Espanya.  Vividors com ella que no han fet res ni faran res en la seva vida. I al voltant d'ella en xuclen uns quants. I els que no sabem. Vividors com ella que han podrit l'estat fins al punt d'arribar al punt on ha arribat ara. Madrid és el pinyol podrit d'una poma ja rossegada. I la Duquesa part d'aquest funcionariat vividor que forma part de l'Espanya més rància atrapada a l'època nostàlgica dels Àustries. És la màxima expressió d'allò que estudiàvem a Història, medieval i moderna: els latifundis (i els minifundis).

A Madrid tenen por. Perquè la mamella ja no dona per més i alguns s'hauran d'arremangar. Entre ells, la senyora Cayetana Fritz James-Stuart, que amb les seves paraules feia bullir la xarxa. Els diaris que tenen por, la pretenen utilitzar com una veu autoritzada que avisi a la població sobre els perills que arriben de Catalunya. Perquè a Espanya, la Duquesa és la Duquesa (fixeu-vos que al titular del link que us paso, posa "Alecciona"). Però a l'altre Espanya aquesta Duquesa fa riure.

A Madrid tenen por i la portada de l'ABC en té molta culpa. Por és el que fan alguns diaris. Por és el que fa el rostre de la Duquesa de Alba. Por és el que tinc jo al pensar que, tard o d'hora, es pot repetir el quadre de Goya amb Cayetana: La Maja Vestida a la portada de l'ABC. Por no, pànic, al pensar que La Maja pot sortir desnuda, un dia d'aquests. Esgotades les vendes. A Madrid tenen por. I a Catalunya, si és per això, també.

dilluns, 17 de setembre del 2012

La Thatcher vol ser Cruyff


Esperanza Aguirre plega i ningú la creu. La presidenta de la Comunitat de Madrid anunciava avui, visiblement emocionada, que deixa el càrrec i es retira de la primera línia política, per motius familiars. Però la seva vida, sobretot en els despatxos, ens fa pensar que darrera d'aquesta decisió, i davant el moment pel que passa Espanya, hi ha alguna cosa amagada. La Thatcher espanyola no fa les coses perquè sí. Tots els seus moviments compten, els fa amb alguna raó, sempre hi ha alguna cosa per amagar. Aguirre és de tot menys innocent. I aquest cop, per tant, tothom aposta per un nou moviment.

Ràpidament han sorgit els rumors. Alguns diuen que no està d'acord amb l'actitud de Rajoy amb el prolema català i amb l'excarceració de Bolinaga. Apareixeran noves versions a partir d'ara. Així que les tres opcions pel futur de la “lideresa” podrien ser:

Primera: Simplement el retirar-se de la política de primera línia. O sigui, creure'ns-la. Amb seixanta anys, Aguirre va superar un càncer de mama fa molt poc i també un accident d'helicòpter amb Rajoy. Moltes emocions. La vida política d'alt nivell comporta un gran desgast, moltes hores de feina, trucades, controlar els mitjans, reunions, mítings, congressos, conspiracions...així que la comtessa de Murillo ha decidit acabar amb això. Tornar a la seva vida “normal”, la de funcionaria de l'Estat. La mort d'un familiar proper i el naixement dels seus néts haurien fet reflexionar la “lideresa” i com ella ha dit “tengo ganas de vivir”. Així que ens la creurem.

Segona: Seria la de no creure'ns-la. O sigui, que Aguirre fa aquest gest per, en realitat, aspirar a algun altre càrrec. Després de 42 anys en política la presidenta de Madrid es prepararia per fer el salt a la presidència del govern. De sobres és conegut que Rajoy i Aguirre no es traguen, i que aquesta ja va intentar que el gallec saltés de la cadira en el congrés del PP a València. No se'n va sortir. Ara, amb una Espanya ofegada, on Catalunya i Euskadi apreten, i Alemanya ordena, l'opció d'una dreta patriòtica i més populista guanyaria enters, i vots, a llocs com Valladolid, Burgos, i una llarga llista de ciutats i pobles de les Espanyes. Aguirre seria qui representaria aquesta opció. I per tant, no deixaria la primera línia política sinó que s'hi posaria de ple. Als 60 anys.

L'última seria l'opció Cruyff. O sigui, mantenir-se a l'ombra. Fer veure que no hi ets però hi ets. Seria fer aquella política que no surt als diaris ni a les televisions. Aquella amb la que s'arriba a dalt de tot i es controla més que mai, tot, allunyat de les càmeres. La “lideresa”, potser falta de motivació o obligada per qüestions de salut o personals, es dedicaria a fer només política de partit. A conspiar. I aquí també estaria en perill la cadira de Mariano Rajoy. O és que algú es creu que Esperanza Aguirre pot deixar la política d'un dia per l'altre? De treballar 14, 13 o 12 hores a no fer res? A Esperanza li agrada el poder, que li facin la pilota, dir mentides, somriures falsos, la vida madrilenya. La seva particular “movida madrilenya”.

Només ella, i segurament uns quants més, sabran què farà Esperanza Aguirre. Si ho deixa definitivament, si aspira a algun càrrec superior, o si fa política a l'ombra. Jo crec que la Thatcher vol ser la Johan Cruyff del PP, més que res, perquè crec que no pot viure sense política, com l'holandès no pot viure sense el Barça. Encara que sigui per criticar i destruir, estaran allà. Una al PP, l'altra a Can Barça. Només el temps dirà.

El que sí sé és que amb aquesta retirada, o aquest parèntesi, qui en surt malparat és l'independentisme. Com Thatcher va fer Escòcia, Aguirre ha encès més que ningú la flama catalanista i independentista dels catalans. Més viu que mai, aquest moviment sobiranista necessita referents que ens segueixin encenent la sang quan tota aquesta eufòria de l'11 de Setembre s'hagi rebaixat. Necessitem rostres i frases conegudes que ens recordin qui és l'enemic. Esperanza tu eres, i ets l'enemic. Encara no has marxat i ja vull que tornis.

divendres, 25 de maig del 2012

La Copa d'Esperanza i Sergio Ramos



Esperanza Aguirre és una bona política. I no ho dic perquè comulgui amb les seves idees, sinó perquè és feina dels polítics improvisar, mentir, enganyar i fer populisme. I la presidenta de la Comunitat de Madrid tot això ho fa a la perfecció. Tot menys improvisar, ja que totes les seves paraules estan mesurades amb peu de rei (mai més ben dit). 

Des de que Athletic Club i Barça es classificaven per jugar la final de la Copa del Rei, entitats cíviques es van moure per reclamar l’oficialitat de les seleccions autonòmiques. De retruc, o paral·lelament a aquestes demandes, va créixer a la xarxa una xiulada massiva al rei d’Espanya i el seu himne, com ja va passar en la final de l’any 2009. 

Davant aquesta possibilitat Aguirre va deixar anar el seu populisme, que tant li funciona a Madrid, dient que, en cas que això passés, suspendria el partit i faria que es jugués a un altre lloc i a porta tancada. Visca el populisme. 

Primer de tot, un jutge ja va dictaminar l’any 2009 que xiular l’himne no és delicte, i després, seria d’una gran dificultat desallotjar a 60.000 persones d’un estadi. Totes elles amb ganes de veure futbol i totes elles vingudes de diferents racons d’Espanya i havent gastat forces diners. Materialment i logísticament impossible. 

Però és igual. D’aquesta manera, la presidenta de la Comunitat de Madrid deixava en darrera la opacitat dels comptes de l’administració que lidera, uns comptes amb un forat que ningú s’atreveix a mesurar. També deixava en darrera el fracàs de Bankia i les seves lluites per col·locar al capdamunt de Caja Madrid als seus amics. Ningú s’ha embolcallat tant amb una bandera (la d’Espanya) en aquesta final com Esperanza Aguirre. La més nacionalista de tota la final. 

Avui 60.000 persones xiularan tant com puguin l’himne d’Espanya i no xiularan al Rei perquè no assistirà a la final que porta el seu nom. S’ho haurà de tragar el Príncep. Vascos i catalans estaran més orgullosos que mai del seu equip i dels seus orígens. Del seu país. Al Calderón es farà tot el que sigui perquè no se sentin les protestes contra l’Estat Espanyol, les seves administracions, la seva estructura i la seva manera de fer. L’himne serà més curt, estarà a una potència semblant a les cançons d’un concert d’U2 o la televisió ho amagarà. Però tothom n’estarà pendent. 

A tot això Esperanza Aguirre no hi serà. Amb la seva absència desprestigia la final de la Copa que ha definit com la Copa de tots els espanyols. Potser ella no és espanyola, o potser no és com els altres espanyols. En canvi, si que hi seran aficionats del Barça i de l’Athletic Club. Es preguntava la "lideresa": “Us imagineu que a França, Estats Units o Gran Bretanya es xiulés l'himne?” No. Però això, encara, és Espanya, i està tant trencada, partida, destrossada i desprestigiada com la mateixa Copa del Rei...la de Sergio Ramos.

P.D.: Esparanza la pregunta adequada és: Per què xiulen l'himne i el rei aquesta gent?

diumenge, 13 de maig del 2012

Bankia o el nacionalisme madrileny



A Madrid i els seus “mentideros” tothom en parla. Bankia pot desaparèixer i amb ella una forma de fer i de veure un país. L’enfonsament d’aquesta entitat ja no és una metáfora del que està passant arreu d’Espanya, sinó la fi de les formes de fer de Madrid. De l’això es fa així perquè jo ho dic. A la capital, la forma de fer política i de fer negocis sol estar barrejada, ara no funcionen ni una cosa ni l'altra.

Bankia és, o hauria de ser, la fi de la suma d’uns errors històrics en les entitats bancaries españoles. El castell s’enfonsa. Bàsicament perquè els diferents castells han estat governats, no per gent que arriba a dalt per mèrits propis, sinó per gent posada a dit. Posada per interessos politics, i d’això a Madrid en saben molt. Ho sap ben bé Esperanza Aguirre o Gallardón que ara callen però en el seu moment movien les cordes per controlar Caja Madrid, l’embrió del que és ara Bankia. 

I amb aquests inèptes al capdavant el forat es va anar fent gran. I es va anar tirant la pilota cap endavant i aquesta anava creixent. Ja em puc imaginar a alguns homes amb corbata al Restaurant “Txistu” de Madrid dient “tranquilo que esto nos lo arregla Mariano cuando llegue al poder”. I sí, Mariano ho haurà d’arreglar (però aquest cop amb un despatx d’advocats enviat des de Brusel·les que vigilarà què es fa amb Bankia). I és que en Mariano li deu algun favor a Rodrigo Rato, que no va fer oposició dins el PP quan Aznar va posar el dit sobre el Registrador de la propietat gallec. Rato va agafar les maletes i se’n va anar a l’FMI, sense dir res. El silenci també es paga. Primer amb un bon sou per dirigir Bankia, i després amb una bona indemnització per marxar-hi. “Hoy por ti, mañana por mi”.  

És així com s’han anat movent els fils de Madrid, i amb ella els fils d’Espanya. Aquest amiguisme ve, més que mai representat en la figura de Florentino Pérez. És el florentinisme. Ell representa, més que ningú, aquesta manera de fer. No només guanya diners, sinó que té poder i contactes, tants com per aconseguir de Caja Madrid uns 68 milions d’euros en un moment en que les caixes no tenien diners per donar-te crèdits ni a tu, ni a mi, ni a milers d’espanyols que volien salvar la seva empresa. Florentino era, i encara és, un home admirat i a la vegada temut a Madrid. Un home fet a si mateix. Fora de l'Estat Espanyol però, només parlen d’ell per posar-lo d’exemple del que està passant al país. Florentino és nom de deute privat. En parla el New YorkTimes, i en parlaran més diaris. 

I el problema que tenen a Madrid és que ara ja no es tracta d’un enfonsament d’una caixa provincial, es tracta d’una de les grans entitats bancàries, més central i centralista que mai. Molts desitjarien que fos La Caixa, i així poder criticar el nacionalisme català de retruc, però aquí el que es podria criticar és el nacionalisme madrileny. Aquesta xuleria de llotja del Bernabéu. Aquesta manera de fer les coses perquè les dic jo. Aquest, “hazme caso”. Aquest dinar a l’Asador Donostiarra. Aquella gomina. Aquella supèrbia. És aquest nacionalisme madrileny el que està enfonsant l’estat espanyol. Ja ho diuen alguns que els nacionalismes divideixen, sí, i el de Madrid divideix més que mai. Divideix diners i ens divideix a l'hora d'entendre el país i el futur. Una altra raó per no ser espanyols. Bankia, Florentino, Rato, Rajoy, Aguirre, l'Asador Donostiarra i Cristiano. Visca Madrid!

dilluns, 9 d’abril del 2012

La lluita de la setmana



M’ha agradat: veure el sol…
No m’ha agradat: …que nevés dos dies sent mes d’Abril.

M’ha agradat: Fer el guiri fent un tour turístic i tenir de guia una gran persona...
No m’ha agradat: ...conèixer tant poc de la ciutat on visc. 

M’ha agradat: El MIC a Palamós. Sempre dona vida al poble...
No m’ha agradat: ...que aquest any me l’he perdut per primer cop.

M’ha agradat: El Black Medicine, el Brass Monkey o el Royal Oak...
No m’ha agradat: ...el pitjor kebab amb temps.

M’ha agradat: Aquest article...
No m’ha agradat: ...ni l’ABC, ni Espanya.

M'ha agradat: Veure com treballen als altres països per setmana santa...
No m'ha agradat: ...veure com es treballa a Espanya per setmana santa. 

M’ha agradat: Que a Madrid es caguin a sobre i estiguin ja a 4 puntets...
No m’ha agradat: ...no poder ser al Camp Nou al Barça – Madrid. Ho trobaré a faltar.

M’ha agradat: Conèixer gent fascinant que no coneixia...
No m’ha agradat: ...que a vegades la gent no es deixa conèixer o fa falta molt temps per conèixer una persona.

M’ha agradat: Victoria Street...
No m’ha agradat: ...Princess Street. Tot en obres. 

M’ha agradat: Recordar Bòsnia...
No m’ha agradat: ...que alguns records siguin durs.

M’ha agradat: Les males notícies que arriben d’Espanya...
No m’ha agradat: ...el PP. Retalla en Sanitat i Educació, dues competències transferides a les autonomies.

M’ha agradat: The Ilusionist...
No m’ha agradat: ...que sigui trista. 

dimarts, 28 de febrer del 2012

La lluita de la setmana


M’ha agradat: Que es faci el World Mobile Congress a Barcelona…
No m’ha agradat: …que se’n parli tant.

M’ha agradat: El golàs de Messi al Calderón i com no, Valdés…
No m’ha agradat: …queda clar que el Madrid ha de guanyar aquesta lliga per decret. 

M'ha agradat: Que encara quedi gent disposada a arriscar la vida per explicar el que passa pel món...
No m'ha agradat: ...que gent així com Marie Colvin i Remi Olchlik ja no podran explicar més veritats. 

M'ha agradat: El Carnaval de Palamós...
No m'ha agradat: ...que les visites de la d'Edimburgh siguin curtes i/o incompatibles. 

M’ha agradat: Que s’absolgui a Garzón per investigar els crims del franquisme…
No m’ha agradat: …que ja no importi perquè està sancionat per 11 anys.

M’ha agradat: Que el Barça decideixi no deixar entrar a Intereconomia a les seves instal•lacions…
No m’ha agradat: …que això és tirar-me pedres sobre la meva teulada.

M’ha agradat: Que Marc Gasol jugués l’All Stars… 
No m’ha agradat: …el concurs d’esmaixades.

M’ha agradat: Que el Liverpool guanyés la Carling Cup... 
No m’ha agradat: ...que sempre haguem de patir tant.

M’ha agradat: Veure com els russos planten cara a Putin...
No m’ha agradat: ...que Putin ja ha posat en marxa la maquinària.

M’ha agradat: Aquest article sobre els secrets de les cartes dels menús...
No m’ha agradat: ...reconèixer que sóc una víctima del màrqueting.

M’ha agradat: L’entrevista a l’Albert Bosch...
No m’ha agradat: ...que el món no estigui ple de gent com ell.

M’ha agradat: Que es vagin fent passos als Balcans...
No m’ha agradat: ...que els passos siguin molt petits.

dijous, 23 de febrer del 2012

Jugar amb foc


Senyor Mr. Adelson: No vull l'EuroVegas a Catalunya! Que se'l quedin a Madrid, si volen. El nostre és un país amb més personalitat que el desert de Nevada o el centre d'Espanya. Nosaltres tenim els castellers, les millors costes del món. I els Pirineus. Tenim mar i muntanya. I una gran capital, com és Barcelona, on no hi paren de venir turistes que admiren la seva bellesa. I mil coses més que aquí no puc enumerar. Així que no ens fa falta el seu projecte.

Em pot dir que donarà molts llocs de treball, i aquest és un moment complicat. Sí, però hem passat moments complicats sense perdre el nord. I els hem superat. No fan falta fitxes de joc i sí que fa falta que algun polític mogui fitxa, i no precisament per jugar a la ruleta. El seu projecte seria la solució ràpida i fàcil. El pedaç al país. Qui ens assegura que triomfarà i funcionarà d'aquí 30 anys? Pot arribar a ser la Marina d'Or catalana. O Terra Mítica...

Un complex com el seu pel nostre país seria una (altra) derrota. Perdre una mica ( o molta) personalitat. Acostar-nos a la Comunitat Valenciana i allunyar-nos de l'Europa real. No parlem d'atraure un turisme familiar i de cert nivell adquisitiu? Doncs l'EuroVegas no entra dins aquests paràmetres. Ja tenim massa turistes que venen a emborratxar-se, a cridar, a dormir en pisos il·legals, a cridar tota la nit i a despertar tot el veïnat. No ens en fan falta més. Ens en sobren.

Una altra cosa que no m'agrada és que vostè vol una llei per vostè solet. El seu és un joc on no hi podia faltar la carta amagada, l'as a la màniga. Vol que es pugui fumar als bars del seu complex. També hi vol el lliure accés, això vol dir que menors i ludòpates tindrien les portes obertes. Per mi el que té la porta oberta és vostè, però per no tornar. Vol enriquir-se a base de sectors de la societat inofensius o amb problemes i a sobre saltar-se les lleis de casa nostra? Això és fer-nos jugar amb l'atzar i hipotecar-nos el futur. Potser no a curt termini, però sí a anys vista. Això és anar de farol. Per molt que estiguem a prop d'Àfrica, i el continent ho estigui passant fatal, això encara és Europa, i ens hem guanyat uns drets lluitant molts anys que no volem perdre amb tres dies. Així que no torni. Ep! I que sigui jueu no hi té res a veure...que ja em veig a venir què em dirà Pilar Rahola!

Per mi aquest complex ja pot anar cap a Madrid. La senyora Esperanza li posarà una catifa vermella. Ella està disposada a tot, inclòs a saltar-se les lleis locals, autonòmiques i estatals. Amb la “lideresa” cap problema per muntar el que sigui, però vigili que ella no és de les que posen les cartes sobre la taula. Ella és de les que a vegades sembla que passin. Però bé, ja s'ho trobarà. Fàcim cas i vagi a Madrid, encara vindrem algun dia a veure com és tot això que vol construir. I pensi que allà estaran més a prop del poder, i si posa l'EuroVegas a Barcelona, a la llarga, aquests diners haurien de passar per Madrid, així que s'estalvia el camí que separa les dues capitals. Allà sempre s'ho queden tot. Què s'hi juga?

dimarts, 31 de gener del 2012

Callar a Madrid, Brussel·les o Berlin



Ha tornat a passar: un personatge públic ha estat enxampat dient alguna cosa que no havia de dir, en un moment en que es pensa que no l’estan gravant. Error. Ha passat aquesta setmana amb el jugador del Barça, Xavi i també amb Mariano Rajoy.

Els dos casos són diferents
. En el cas del migcampista del Barça, ell està en un plató i no estan en directe, per tant, la conversa és aliena a la seva condició de jugador de futbol. Xavi parla tranquilament amb els periodistes a l’espera de que acabi la publicitat. Aquestes imatges, juntament amb l’entrevista en si, arriben a la redacció del diari El Mundo, d’una forma o d’una altra (s’està investigant com) i el rotatiu de Madrid no dubte en fer-ne ús. Èticament és reprovable. I de fet, molts mitjans van decidir no fer-se ressò de les paraules de Xavi dient després del partit del Madrid que els blancs “no sabien perdre”. 

El cas de Rajoy és diferent. El líder de l’executiu espanyol va ser enxampat reconeixent al president de Finlàndia, Jyrki Katainen, que la nova reforma laboral que li demana Europa, “li costaria una vaga general”.

Escoltava aquest matí en una tertúlia de ràdio que debatien si èticament era correcte treure a la llum la frase que va dir Mariano Rajoy. No m’explico encara com alguns defensaven que eren paraules que s’havien de quedar en la quotidianitat i no sortir als mitjans de comunicació. Personalment entenc, que s’han de fer públiques.

Per començar, el gallec és president del govern espanyol, des d’ara i fins que acabi la legislatura. Ho és des del primer dia i fins l’últim. Des que es lleva fins que se’n va a dormir. Inclús ho és mentre dorm. Per això, cobra un sou públic, i com a tal, no ha d’oblidar mai qui és i què diu. I més, si ho diu en un espai públic.

Es pot dir que la conversa és una xerrada personal just abans de començar una reunió, i que per tant, aquesta no és rellevant. Però sí que ho és. Perquè amb les seves paraules Rajoy dona a entendre que està preocupat per com puguin reaccionar les forces sindicals del país, un cop apliqui les mesures que li obliguen des de Brusel•les. L’opinió del president del govern, és d’interès general.

Alguns defensaven que Rajoy no té perquè saber que les càmeres que graven els “muts” (imatges de recurs sense so que es posen per il•lustrar un àudio) de les reunions oficials sí que enregistren so. I cert, no té perquè saber-ho. El que sí ha de saber Rajoy, i un president de govern, és que els aparells enregistren imatge i so, encara que s’estableixi que de cara a la població es treurà l’àudio. Espero que la persona que més mana a l’Estat Espanyol, sàpiga aquesta realitat tan obvia. No cal ser comunicador,  periodista o tècnic d’imatge i so.

El problema de tot això és que la relació política i mitjans de comunicació s’ha convertit en una guerra. Sóc partidari que es facin públiques aquestes imatges per les raons que abans he citat, i sobretot, perquè s’aconsegueixen fent trampes. I aquí, en aquest joc entre política i mitjans de comunicació, qui va començar a fer trampes van ser els partits polítics. Sí, els mateixos que no deixen entrar als mítings amb càmeres per enviar ells les imatges que més els hi convé. Els mateixos que no deixen fer preguntes als periodistes en les rodes de premsa. Els mateixos que filtren notícies a segons quins mitjans afins. Els mateixos que concedeixen entrevistes a ràdios i televisions amigues del partit mentre que a altres no. Sí, els mateixos que envien a periodistes no afins de mitjans públics a l’ostracisme, i posen els seus a primera fila. Els mateixos que concedeixen subvencions a uns i a altres no.

Fa molts anys que dura aquesta guerra, i el periodisme ja està prou ferit de mort com perquè a sobre posi l’altre galta. Ens arriben a través dels mitjans uns polítics maquillats en tots els sentits. Són gent amb perfils manipulats. Per culpa dels seus gabinets de premsa, als ciutadans ens arriben persones amb màscara. Així que, per una vegada que ens arriba el Rajoy en una conversa normal (on no llegeix), benvinguda sigui. I sí és fent trampa, endavant. Cap problema. Si ell utilitza els mitjans, els mitjans el poden utilitzar a ell. Senyor Rajoy, el pròxim dia no digui res! Calladet! Com quan està amb la senyora Merkel.