A l'Alícia li han dit que
NO. La líder del Partit Popular català s'ha presentat a Madrid amb
una proposta de nou finançament per Catalunya, i la resposta a la
capital ha estat la de sempre: hermetisme davant qualsevol canvi en
el sistema fiscal de l'estat. De fet, hermetisme davant qualsevol
canvi, ja sigui fiscal, educatiu, democràtic, cultural. Tant li fa
què sigui o què pretengui, el més important, sembla que és,
d'allà on vingui. Si ve de Catalunya, la resposta és NO. Sempre NO.
La intenció de Sánchez
Camacho era aconseguir un repartiment fiscal més just per Catalunya
per tal d'evitar l'augment de l'independentisme, per tal de no donar
més raons a tots aquells que fa anys que diuen que no hi ha res a
fer amb Espanya. I ha estat Espanya, en aquest cas el seu govern, qui
ha donat una raó més a l'independentisme. No hi ha res a fer, tan
si ets d'ells com si ets del PP.
Portada als morros. Això
és el que ha rebut l'Alícia que ha entès per fi, què s'hi cou a
Madrid. Avui, la líder del PP català ha començat a ser una mica
més independentista. Ha començat a tastar la medicina que reparteix
el seu propi partit.
El cert és que aquesta
negativa planteja unes quantes reflexions.
La primera, com de gran ha
de ser l'onada sobiranista que la líder del Partit Popular es planti
a Madrid predicant que cal fer alguna cosa per trencar aquesta força.
Cal donar un xic a Catalunya sinó Catalunya se'n va. Sembla que ja
no només ho veu la “minoria” que va sortir al carrer la passada
Diada, sinó que també ho veu la “majoria silenciosa”. Senyors
això és seriós.
La segona, és com
d'espantat està el PP català que veu que ha de fer gestos a
Catalunya i a Madrid per tal que el germà petit, Ciutadans, no se'ls
mengi el poc espai polític que tenen. L'Alícia pensava que manant
els seus es podria guanyar un punt, calmar els ànims, i esclafar
l'unionisme de nova volada. Però no. No hi ha ningú, ni cap
proposta a l'altra banda.
La tercera reflexió ja
quasi que la sabem tots. L'hermetisme espanyol. Espanya diu que NO a
tot. A un pacte fiscal, a una immersió lingüística de resultats
sobradament demostrats, al dret a decidir, a invertir més en
infraestructures, etc. El més important és que si ve de Barcelona
cal dir NO. És igual què es demani, i avui també ha quedat
demostrat, qui ho demani.
La quarta reflexió
estaria al voltant de les reaccions aixecades per aquesta demanda de
Sánchez Camacho. Diferents barons del PP de diverses comunitats han
saltat exaltats sota la bandera del “tots hem de ser iguals i no
acceptarem negociacions bilaterals o regals a Catalunya”. Igualtat
quan interessa. Quan a Catalunya no se li tornen els diners, quan a
Catalunya s'inverteix menys, quan a Catalunya no es torna el que se
li deu; llavors, ja no volen tanta igualtat. Han tardat molt poc els
diferents presidents de les comunitats autònomes a saltar,
escandalitzats, i és que sortir als mitjans per “defensar” el
seu territori davant el monstre català, també dona vots. Correm
tots davant els micròfons. Alguns fins i tot han amenaçat, amb un
referèndum. Quin cinisme...
Alguns a Madrid pensaran
que han aguantat un cop més l'envestida i que l'Estat en surt
reforçat. Cospedal estava radiant amb la seva cara falsa de sempre.
Potser a Espanya, on això és una pilotada cap endavant a una pilota
que al final els hi esclatarà a les mans. Però a Catalunya és
diferent. Avui qui en surt, un xic, reforçada és l'Alícia, en la
seva versió de nena bona, que ha anat a Madrid a intentar-ho. Lara
Bosch, i els seus amics, ja no li podran treure res en cara. Ho ha
intentat. Sánchez Camacho se'n va fent morros cap a l'AVE, l'Alícia
continua vivint en el seu país de les meravelles, però avui, entre
tu i jo, l'Alícia se'ns ha fet un xic més independentista. Un
parell de cops de porta als morros com el d'avui i votarà SÍ.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada