La lluita de la setmana

M'ha agradat: Un cap de setmana sense lliga...

No m'ha agradat: ...al final, que no hi hagués lliga. 

M'ha agradat: La caiguda de totes les BlackBerry...

No m'ha agradat: ...que al final no pots parlar amb la meitat dels teus contactes.

M'ha agradat: Que Murakami no guanyés el Nobel de Literatura...
No m'ha agradat: ...no haver llegit res de Tomas Transtromer

M'ha agradat: Les reaccions a la mort de Steve Jobs...

No m'ha agradat: ...la pròpia mort del líder d'Apple i la sensació que no coneixerem mai la veritat de com era Jobs. 

M'ha agradat: El debut oficial de Jordi Alba i Víctor Valdés amb la selecció...

No m'ha agradat: ...que juguin masses jugadors del Barça, amb el risc que comporta. 

M'ha agradat: La visita al Cañete...

No m'ha agradat: ...no poder anar-hi més sovint i donar-me aquests homenatges. 

M'ha agradat: Tornar a veure el Palamós...

No m'ha agradat: ...empatar contra el Figueres, en un derbi que es podia guanyar.

M'ha agradat: Que #resacelebrar sigui Trending Topic a Twitter el dia de l'Hispanitat...

No m'ha agradat: ...l'estat espanyol mai m'ha agradat massa.

M'ha agradat: Que la Generalitat s'impliqui en aquestes coses...

No m'ha agradat: ...que ens costi tant aconseguir aquestes coses.

M'ha agradat: El convidat amb la seva visita a Bojan...

No m'ha agradat: ...esbrinar l'altre cara de Guardiola. Té pinta de ser rancorós. 

M'ha agradat: Portades com aquesta...

No m'ha agradat: ...que jo i la gent que escriu aquest tipus de diari compartim una cosa: el DNI.

El Cañete...és la canya

Decidim donar-nos un petit homenatge i baixem per Les Rambles. Coneixem un lloc que ja hem visitat algun cop els dos. Així que anem a un local cèntric però allunyat del garbuix dels turistes, un lloc dels de sempre, però relativament nou. Anem a menjar tapes però de les bones, no de les de bar. En definitiva, avui anem al Cañete. 

Caña, cañi, Cañete. Amb aquest nom pot semblar una taverna antiga. D’aquelles amb caps de toro que t’observen i barrils a les parets. Però no, el Cañete està a mig camí. Guarda una mica del seu passat però està més a prop del futur. Perquè és un dels llocs on es pot gaudir de bona cuina, la cuina del futur, a través de plats i ambient del passat.

Entrem i dues barres llargues ens donen la benvinguda. Una és la de postres, l’altre la principal. Una filera de tamborets al davant ens inviten a seure davant la cuina descoberta, una de les coses que més m’agrada dels nous restaurants; tot i això seiem a una taula petita del fons. Al costat d’una finestra. Un dels punts positius del Cañete és l’espai, local estret però ben aprofitat, lloc petit però lluminós. Bona distribució.

Qui mana darrera els fogons és Guillem Oliva, que tot i la seva joventut ja ha treballat a llocs com Can Fabes. Ara dirigeix l’exèrcit blanc del Cañete. Un exèrcit que vol cuidar la cuina amb plats que reflecteixen tota la geografia espanyola. Sona Frank Sinatra, música francesa o Jazz però podem demanar “pescaíto frito”, truita de patates o algun guisat de porc. Molta varietat. Bona barreja.

Demanem una esqueixada de bacallà que es desfà a la boca. L’amanida de bonítol aconsegueix el mateix, a primera vista sembla carn però mossegant, els gustos d’aquest peix exploten automàticament. La companyia de l’enciam i les olives fan d’aquest, un plat fresc  que es queda curt pels dos. Però tenim més plats: la truita del dia. Avui és de carbassó i pastanaga una bona combinació acompanyada d’ou ben cru i un pernil de qualitat per sobre. La millor truita que he menjat mai. El “segon” plat és més guisat. Són unes mandonguilles amb ceps, un cassoleta que ens arriba plena a la taula i que marxa ben buida. Tant la carn, com els bolets, com la salsa estan increïbles. 

Només jo faig postres. Jugo sobre segur: una crema catalana espectacular i clàssica. Sense floritures. Aquests plats els hem acompanyat amb aigua i canyetes. El preu no el diré, només diré que paguem el just per la qualitat dels plats.

Amb l’únic inconvenient d’haver de menjar sobre tamborets i en taula petita, sortim contents i això és el més important quan et dones aquests petits plaers. S’acaba el petit homenatge que ens hem donat. Toca tornar a la realitat, uns passos i de nou al garbuix de Les Rambles, tot pensant amb el dinar, amb l’homenatge que ens hem fet, i evitant fer el joc fàcil de paraules pensant que el Cañete és la canya. No ho aconsegueixo...

La lluita de la setmana

M'ha agradat: El convidat amb Boris Izaguirre. Tot i que no va ensenyar la seva casa en cap moment...

No m'ha agradat: Les mesures de seguretat per la visita del Papa...

M'ha agradat: retrobar-me amb la Gemma (@gemmalago) d'aquí poc diputada. No ho dubteu. Si la voleu seguir clickeu aquí.

No m'ha agradat: l'excés de política que es viu a Catalunya abans de començar la campanya. 

M'ha agradat: anar amb bici un matí (amb @putupagra)

No m'ha agradat: confirmar que he estat molt de temps sense fer esport...

M'ha agradat: el canvi de disseny del Magazine de La Vanguardia.

No m'ha agradat: començo a estar infinitament fart del debat sobre el català. Un debat que no existeix i punt. Amb el català ni un pas enrera. 

M'ha agradat: El Barça. Torna a ser el Barça. 

No m'ha agradat: El Palamós. És el Palamós de sempre. 

M'ha agradat: El bar Marmalade.

No m'ha agradat: El Halloween. Hem de fer algo perquè no triomfi a casa nostra. 

M'ha agradat: El Cañete, un bar de tapes de Barcelona. 

No m'ha agradat: Les revelacions de Sánchez Dragó. És trist el que fa una persona per vendre un llibre...

M'ha agradat: aquest vídeo, tot i que sóc contrari als Lipdub's. 

No m'ha agradat: mentre aquest país continui mirant el Gran Hermano la independència quedarà encara molt lluny.

M'ha agradat: Marc Márquez. Mereix ser campió.
No m'ha agradat: La mort de Llàtzer Escarceller.