El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el
bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè
Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van
tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos,
Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà
Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible,
eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.
Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent
democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant
molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx
en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió.
Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre
el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com
anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El
peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal.
Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans
som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no
passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat.
Això era Duran, un català folklòric.
Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i
Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la
resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els
fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se
n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit
polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant
i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja
no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no
ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava.
I deixa el partit assegurant que Unió podrà
revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense
bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves
idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que
s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més
pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap
representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal
font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò
que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el
poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...
Jordi Caixàs
Jordi Caixàs
