Nadal a dues bandes

Rafael Nadal, a part de ser un tennista que ho ha guanyat tot i és el número 1 del món, és un nom molt comú. N'hi deuen haver mil en els Països Catalans. Per exemple, un altre il·lustre Rafael Nadal és l'ex director de El Periódico. I dic ex, perquè va deixar de ser-ho al febrer d'aquest 2010. 

Al capdavant del rotatiu del Grupo Zeta, Nadal va donar un segell d'identitat al diari. No ho negaré. Allà estan les portades espectaculars que amb la seva marxa s'han esvaït. Ara em ve al cap la de l'endemà de la victòria d'Obama (on hi sortia Martin Luther King) o la del cas Millet (on s'enumerava tots els càrrecs que tenia aquest "senyor" de bona casa). 

També però, els seus anys de "regnat" van ser els més combatius d'aquesta guerra mediàtica contra La Vanguardia. Centenars de batalles per demostrar qui venia més, quin diari era el més llegit, o qui guanyava més beneficis. Les plomes més d'esquerres i progres contra les plomes amb més talent del país. L'esquerra contra el centredreta. Se'ns dubte una guerra fratricida amb Nadal d'una banda i Antich d'una altra, trencada només per la defensa de l'Estatut.

Avui però m'ha sorprès una cosa. Llegeixo un article de Rafael Nadal a...La Vanguardia. Un article que comença amb una anècdota (molt bé) i acaba enumerant 3 punts (o 3 obvietats) per on els que ha de caminar Catalunya. Defensa, a més, que la gent no s'ha de quedar amb dos opcions de vot. Curiós en algú que ha fet una defensa tan aferrissada del PSC.

Tot just ha passat mig any des de que Nadal ja no capitaneja la nau del Grupo Zeta i ja està al vaixell de l'enemic. De l'etern enemic. Una història, molt real, de lo senzill que és trobar feina, o oportunitats, als mitjans de comunicació. També denota que el periodisme, i per tant les idees, van com tot. Un dia dius naps i l'altre cols. Tothom juga a dues bandes, i Nadal no n'és una excepció

Nadal, un peix gros del clan gironí, ja ha trobat feina amb un temps d'espera relativament curt. No fos cas que fos un ni-ni. Ni feina ni diari. I no només a La Vanguardia sinó també al Diari Ara, tan jove i trencador amb tot. Segur que el preu de l'article és igual al que cobra el becari de qualsevol secció del rotatiu a final de trimestre. Si és que cobra. Segur que el becari i d'altres periodistes en atur ho podríem fer bastant millor. Però la oportunitat és per un home de cinquanta i tants anys. Això sí, després tots a queixar-nos. I els mitjans de comunicació són els primers a fer reportatges sobre l'atur dels joves; que l'atur juvenil és escandalós...etc. 

Com diu un proverbi en castellà "hoy por ti, mañana por mi". Però tan escandalós no si us plau.