Rolex blaugrana

"Som uns privilegiats" deia ahir Guardiola. I com sempre, no li falta raó. El Barça tornava a passar per sobre el seu rival com ho fa l'equip de sisè contra el de tercer de qualsevol escola del món. La víctima d'ahir va ser la Reial Societat. I com amb el Madrid fent cinc gols. Segona maneta seguida al Camp Nou que l'únic que fa és confirmar la línia ascendent d'aquest equip i mal acostumar l'afició.

Aquest Barça és un Rolex. Té les millors peces. Funciona a la perfecció. Marca els temps i no s'altera, per molt que ho intentin des de Madrid. I com els famosos rellotges suïssos, de tant en tant se'ls ha de donar corda i retocar. Pep Guardiola ho fa a la perfecció. Sap mutar l'equip, adaptar-se a les circumstàncies. Millorar-lo. Aquest Barça és un privilegi. El secret també són la qualitat de les seves peces.

El Barça té dos punyals en banda. Pedro i Villa trenquen, pressionen i fan diagonals. I amb ells hi ha el millor jugador del món així que és difícil trobar un equip que tingui més "pegada" que els blaugrana. Per molt que diguin a Madrid.

El mig del camp menja apart. Xavi i Iniesta són com aquelles espècies que només es troben a Madagascar. Una espècie en extinció que només la Masia es cuida de procrear. Dos broques que mesuren i equilibren i marquen el tempo de l'equip. I darrera d'ells el jugador total. El jugador del segle XXI. Busquets. Capaç de destruir com ho faria el mateix Mauro Silva i a la vegada construir. Regatejar. Repartir. Trepitjar-la, pensar i crear. El gran tapat.

Diuen que aquest equip és millor que el del 2008, aquell que ens va fer eterns, aquell que va aturar tots els rellotges de la història del futbol. I potser sí, només el temps ho dirà. Si és així és gràcies a la millora en defensa. Aquest equip no rep gols, porta 604 minuts sense fer-ho. Puyol i Piqué han fet de la porteria de Valdés el Sant Grial. Allò que només uns quants busquen, ningú ha vist i la majoria no es planteja ni buscar-ho. Ni un gol rebut en 6 partits que sumats al bon encert dels del davant (26 gols) fan d'aquest Barça una màquina perfecte. Una màquina que ha fet d'aquesta perfecció una rutina.

 És un rellotge perfecte que no s'atura i ens convè que no ho faci. Seguirem gaudint i esperant que això no s'acabi mai. Algun dia arribarà i la caiguda serà forta. Mentrestant els culers seguirem cantant aquella cançó d'Armando Manzanero que diu: "Reloj no marques las horas...".