Resultats de l'enquesta

La gent està disposada a matar si Cacaolat desapareix. Aquest seria el titular de l'enquesta d'aquesta última setmana. Encesa la gent per la mala gestió dels Ruiz-Mateos, es nega a assimilar que un símbol català com el famós batut de xocolata deixi de fabricar-se. I més per la mala "praxis" d'aquesta ja famosa, família de Madrid.

Cacaolat és massa important. Massa símbolic. Massa nostre i massa bo, com per deixar que es deixi de fabricar. Així que fidels a la nostra filosofia els membres del Club hem pensat en que algú ha de morir si això passa. Sigui el mateix Ruiz-Mateos o algun dels seus mil fills. O potser la seva dona, Teresa Rivero. O potser el governador del Banc d'Espanya, Zapatero o el rei. Algú que pugui pagar el nostre odi. Algú que apagui amb la seva vida la nostra ira.

Darrera l'opció més violenta ha quedat en segon lloc l'opció més alcoholica. Canviar el Cacaolat per Baileys. Tots sabem que no és el mateix, però el color i la textura són semblants, per tant, a falta de batut de xocolata ens passariem al licor de crema. El canvi comportaria un augment d'alcohol en sang. Però a qui li importaria? En aquest país els borratxos poden arribar a presidir un club de futbol, o manar una comunitat autònoma, així que endavant!

L'opció violenta intermitja ha quedat en tercer lloc. Era la de destruir la fàbrica de Cholek, el batut de xocolata valencià. És aquella actitut rabiosa del "si jo no ho tinc l'altre tampoc". O sigui, que si els catalans no tenim Cacaolat, que la resta d'espanyols no puguin gaudir del Cholek i així s'acabi el batut de xocolata tot l'estat espanyol. Seria una opció que aplacaria la ira d'alguns, no tots.

Sense cap vot ha quedat l'opció de que Catalunya se n'aniria a la merda. Normal. De fet, amb Cacaolat o sense ja hi estem. O ho som. O sigui, que no cal ser catastrofistes.

Però amics ens hem deixat el més important: si desapareix Cacaolat no només marxa el mític batut de xocolata que ha compartit centenars de tardes amb nosaltres. Marxen també un símbol català. Però sobretot, se'n van els mítics anuncis de la casa. Sí, sí, els que heu escoltat molta ràdio ja sabeu de què parlo: "posa'm un cacaooolaaat, dona'm un cacaoooolaaaat, fred, calent, natural..." i aquest, amics, és un luxe que el poble català no es pot permetre. Reflexionem-hi.