D'un viatge de tres hores a un viatge etern

D’un dia per l’altre hi ets i ja no hi ets. I ni tant sols has pogut acomiadar-te dels teus, has marxat d’aquest món sense poder dir tot el que sents i tot el que t’havies guardat, sense poder viure tot el que tenies plantejat. Morir en un accident d’avió ha de ser fotut, com totes les morts. Els minuts finals. El PÀNIC de saber que moriràs. El que res estigui a les teves mans. Els teus últims pensaments. Amb qui penses. En què penses. I el crash. Final. 

Ahir als Alps queia el vol Barcelona-Düsseldorf i amb ell, 150 persones que van deixar d’existir. Potser per un error tècnic, un error humà, per atzar. Ho sabrem els pròxims dies, espero. El cas és que el que havia de ser un dels milions i milions de vols que hi ha arreu del món cada dia no va arribar a la seva destinació. I entre els milions i milions de passatgers d’ahir, dia 24 de Març del 2015, els hi va tocar a ells. Podria haver estat jo. Podrieu haver estat vosaltres. Avui, els seus cossos sense vida estaran allà enmig de les muntanyes. No s'hauran acomiadat dels seus, potser això és el pitjor. Alguns massa joves, altres més grans, injust igualment. Alguns catalans, alemanys, turcs. M’és igual d’on siguin, el cas és que ja no són. No tots pensen el mateix, però.

I l’accident et fa pensar. I medites i reflexiones sobre la sort que tens, i penses sobre el que tens i el que no tens. En dies com aquests és quan hem d’apendre a valorar la gent que tenim al nostre voltant, el poc o molt que tenim, els petits moments o plaers, els somriures, el sol brillant o la pluja que ens mulla. Petites coses que ens fan viure i sentir-nos vius. Avui estic trist per una banda i content per l’altra. Estic viu i penso que aquest fet ja és de per si una alegria. Penso, llavors existeixo. Demà serà un altre dia i ens oblidarem de tot, però avui, gaudim de les petites coses importants. La vida pot marxar amb un bitllet d’avió. D’un viatge de tres hores a un viatge etern.