Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

Esperanza Aguirre voldria canviar el món. Fer-lo a la seva mida. De fet, ella encara creu que ho pot fer, i tota sola. Tot i que va afirmar per activa i per passiva que es retirava de la primera línia de la política, aquesta setmana hem sabut que es presentarà d’alcaldessa de Madrid i ja ha començat a fer campanya. I què millor per agitar les masses que l'esport. En un article al diari El Mundo, molt afí a les seves idees, Aguirre ha dit que el Futbol Club Barcelona i l’Athletic Club de Bilbao haurien de deixar de participar en la Copa del Rei, ja que les seves aficions no respecten l’himne d’Espanya. 

I sí, catalans i bascos xiularan l’himne d’Espanya quan entri el rei Felip VI. Li agradi o no. I després un d’ells guanyarà la competició, i uns contents i els altres tristos cap a casa. I tot és perfectament compatible. D’això se’n diu llibertat d’expressió, un dret que Aguirre voldria eliminat de la seva Espanya mil·lenària. Molesta. De fet, ella és més de tapar-se les orelles i escoltar. Així entén la llibertat d’expressió. Així, i utilitzant els diaris de Madrid, és clar.

La solució a no haver d’escoltar xiulets? Que no juguin els dos equips o fer la final en un camp buit, segons ella. A mode de Sarkozy. Les solucions de la dreta més rància. Quan hi ha quelcom que no ens agrada, no mirem, no escoltem. I problema resolt, deuen pensar. I qui dia passa, any empeny. De fet, aquesta actitud d’Aguirre és l’actitud castellana de sempre. La de superioritat, la d’autoritat, la de menyspreu. “El ordeno y mando”. Han estat molt ben acostumats, com el fill únic que sempre ho ha tingut tot i s’ha fet el que ell ha dit. I això, aquesta actitud, no canvia d’un dia per l’altre i de fet, sembla que no canviarà mai. Ve de massa lluny, d’aquella Espanya “donde no se ponia nunca el Sol”. Aguirre és la màxima representant d’aquest castellanisme que intenta conquerir tota Espanya. Que nega una altra Espanya.

Ni un gra d’autocrítica. Molt castellà, també. El que ha de fer Esperanza Aguirre és preguntar-se per què la gent xiula. El que ha de fer la “lideresa” és preguntar-se perquè passen aquestes coses. Si no vol que Barça i Athletic Club arribin a la final, la juguin al Bernabéu i xiulin l’himne, doncs que arribin a la final uns altres equips i s’acabarà el problema. Almenys per ella. El problema seguirà allà, però semblarà que no. Tot molt castellà, també. 

I és que Aguirre no se’n dona compte (o no vol) que es xiula, s’ha xiulat i es xiularà, Espanya. Es xiularà perquè és un nyap on Catalunya no hi té lloc i potser tampoc Euskadi, que també xiularà. Es xiula contra la intol·lerància i la prepotència castellana. I es xiularà al Bernabéu o en algun altre camp, és igual el lloc, importa el fet. A dins o a fora. Amb l’estadi ple o buit. Perquè Catalunya fa tres anys que xiula ben fort i té molt d’aire acumulat, com una olla a pressió. Xiula la gent. Xiula el pobre i xiula algun ric. Xiula la classe mitjana. Xiula l’empresari. Xiula el sector cultural. Xiula l’escola pública. Xiula la fàbrica. Xiula el petit comerç, les botigues i els quioscos. Xiula el català emprenyat i també xiula l’optimista. Xiula l’immigrant i xiula el de sempre. Xiula el metge i la sanitat. Xiula la universitat. Xiula la llengua. Xiulen els aturats. Xiula tothom. Xiula Catalunya. Xiula el carrer. Xiula el poble.

I més que seguirem xiulant, Esperanza. A la final i on faci falta. No estem sols.