Recorda el seu nom: David Costa

Les xarxes socials m’avisen que David Costa penja les botes. I és una mala notícia. Sí, un amic que deixarà de jugar a futbol per dedicar-se a la seva feina i sobretot, a les seves dues filles, l’Alexandra i l’Ivette, el més important. I estic trist. Ho estic perquè deixa el futbol una de les persones que més estima i gaudeix amb el futbol. I a sobre ha estat un gran jugador.

Segurament no deixa el futbol sinó deixa de jugar, perquè el futbol no es deixa, el futbol no és només posar-se les botes, córrer i fer gols. És molt més que això. I en David el seguirà gaudint des de fora. Mirant un partit en aquest o aquell camp, parlant del Comunio, llegint diaris esportius amb un tallat al davant o entrenant. Un no pot deixar el futbol així com així. I ell menys.

En David ho deixa. Ho deixa i estic trist. Molt trist. La raó no és només que marxa dels camps de futbol un dels meus amics i un dels millor jugadors del meu poble, sinó que estic trist perquè no l’hauré vist jugar amb el Palamós. El meu equip.

Recordo quan era petit anar a veure futbol al Cervantes. Mirar desenes de partits ja sigui del Palamós o de la Salle. I veure en David. “Que bo que és el cabró” pensava. Més tard, acabaria jugant amb ell (i amb uns quants més) al pati del col·legi abans d’entrar a classe. I d’aquí l’amistat. El futbol ja ho té aquestes coses.

I mentre la majoria de nosaltres deixàvem el futbol o el futbol ens deixava a nosaltres, en Costa seguia creixent i creixent. I és clar, si deixo de somiar que sóc futbolista, almenys que els meus amics arribin ben a dalt en els meus somnis. I jo volia veure en David de blau i vermell, i sinó, de blau i groc. Jo volia veure’l jugar al Palamós. Marcant gols al pel degà amb la Penya Sport, i jo entre ells, animant-lo sense parar. Celebrant victòries i plorant derrotes. Tots junts. Amb els teus. Això és el que vol un quan el futbol i les qualitats l’abandonen i l’envien a la grada. No va passar.

En David va marxar a fora a fer la seva carrera futbolística. Va passar per diferents equips i la vida el portaria a Llagostera. De blau i vermell, curiosament. Camps de terra, poca gent, allunyat de qualsevol focus mediàtic i desplaçaments complicats. Futbol de veritat. Sabia que no sortiria a les portades de El Mundo Deportivo o l’Sport. I què? Zero glamour però cent per cent de compromís. Es va sentir seu el projecte de l’Oriol i l’Isabel, que era ambiciós, descabellat i alguns el donaven per impossible. En David, no. Ell hi va creure i fins avui, que s'aparta però no abandona. Demà hi seguirà creient. 

Estic trist perquè ho deixa però em paro a pensar el que ha fet de blaugrana i penso que ha estat el Messi d’aquesta petita població del Gironès. Amb en David Costa el Llagostera va anar pujant i pujant de categoria. Amb en David Costa el Llagostera va passar de la terra a les gespa dels camps de Segona Divisió. Amb en David Costa el Llagostera passava a protagonitzar les nostres converses i ens preguntàvem què feia el cap de setmana. Amb en David Costa el Llagostera s'anava guanyant un lloc en els nostres cors, allà on hi guardem els sentiments futbolístics pels equips petits. Amb en David Costa l’Oriol Alsina i l’Isabel Tarragó es van permetre somiar, i compartir el seu somni amb ell. 

En David Costa s’ha fet gran al Llagostera i ha fet gran el Llagostera. Si el Llagostera avui en dia té un nom arreu de l’estat espanyol és gràcies, entre molts altres, a ell. 

Així que recorda el seu nom: David Costa.