Revolució (però primer independència)

Vull un país com el la CUP. Catalunya ha de ser justa, amb oportunitats per tothom, una sanitat en condicions i una educació pública i de qualitat. Vull una Catalunya integradora, trilingüe. Amb una justícia lluny d’estar polititzada, on mani més la gent i menys els bancs. Sense corrupció. Lliure de peatges. On els immigrants siguin ben rebuts, on les dones no siguin menys que res ni ningú. On no manin cinc o sis famílies sinó tot un poble. On la cultura sigui un pilar del nostre dia a dia. Una República Catalana socialment justa. Per això sóc independentista. I per això no vaig votar la CUP.

Entenc que per arribar a la independència hi hem de ser tots. I quan dic tots, dic tots. També els que s’han apuntat a última hora al moviment, també dit "Procés". Benvinguts aquests, perquè han vist la llum...o la foscor que hi ha dins l’Estat Espanyol. Com més serem més riurem, i més votarem. Perquè ha de ser a través dels vots que hem d’aconseguir la llibertat del nostre poble. I per aconseguir vots, i més vots i més vots, hem de fer gestos. El meu gest va ser premiar aquest sacrifici que varen fer els diferents actors polítics aparcant les diferències, per un bé comú.

Semblava impossible que Convergència i Esquerra s’ajuntessin. I ho van aconseguir. En el fons, els dos van cedir. Potser uns més que altres (la Història premiarà la paciència dels republicans). Però tot sigui per sumar. Per fer més forta la vedella, més pesada perquè tingui més carn. L’endemà de l’anunci d’un partit únic amb ERC, CDC i el moviment civil independentista; a Espanya tremolaven. És això, la unitat dels catalans, amb el que no conten. És això que fa mal. L’estat espanyol sempre farà el mateix, s’asseurà a esperar que ens barallem. I porta anys i panys aconseguint-ho. I sembla que no n’aprenem.

La resposta a aquesta unió varen ser 1,7 milions de vots. L’altra opció independentista, la CUP, en treia 300 mil. Perfecte, benvinguts tots. La diferència entre uns i altres, és que uns no varen anar en contra de ningú. Fa temps que alguns catalans hem entès que anar en contra de ningú no porta enlloc. Fa temps que alguns catalans hem deixat de cantar allò de “Puta Espanya” per cantar “Visca Catalunya”, per cantar “independència”. El moviment ha estat en positiu, no en negatiu.

Però arribat el moment en que hem de fer la vedella més grossa que mai, torna l’actitud d’anar en contra d’algú. És molt nostre, això. I em direu: és que la CUP està en contra d’en Mas per les retallades! Perfecte. Algú em pot assegurar que amb la CUP manant no s’haguessin fet retallades? Amb ells o amb qualsevol altre partit, la relació amb el govern espanyol seria més plàcida? Algú dubte que l’Estat Espanyol hagués deixat la seva campanya contra Catalunya, manant ells o un altre partit catalanista/independentista? Resposta: No. Posem-nos al cap que, manés qui manés, el govern català hauria d’haver retallat. Però hi ha prioritats! – em direu. Sí? Quines? Si la Generalitat només controla Educació i Sanitat. Ni un conseller com Mas Colell se’n surt amb els números davant l’ofec de l’estat espanyol. Amb Mas o sense, amb Junqueras o sense, amb David Fernández o sense; Catalunya estaria amb l’aigua al coll. (Aquí és on el cupaire, pensa: aquest tiu és Convergent i per tant, està a favor de les retallades i les privatitzacions. Un clàssic).

Hi ha una cosa que volem tots: la independència de Catalunya. Per canviar-ho tot. Però no podem canviar res si no tenim els instruments. I ara no els tenim, estem lligats de mans i peus. Independència i després creem una societat nova, justa, neta. Fem la revolució. No és la primera vegada que hem volgut fer-la i ens ha anat malament. No és la primera vegada que Catalunya té l’oportunitat de ser lliure i per les presses revolucionaries al final, ni independència ni revolució. Més del mateix. O pitjor, més repressió.

Catalunya és un escorpí. Abans que ens esclafi Espanya ens matarem nosaltres mateixos. Ens farem un hara-kiri col·lectiu, en nom de la testosterona i per dir que nosaltres no som menys que ningú. Per les ganes i les obsessions dels noms, ens quedarem més a prop que mai de la independència i la revolució. El qui per sobre del què. Creieu-me, no conec cap revolució on s’ignori la voluntat d’un milió i mig de vots. Llavors ja no és revolució sinó imposició. Precisament, estàvem per fer la revolució més gran de la Història de Catalunya i la sensació és que ens han fallat els revolucionaris. Ara que teníem al sarró els més porucs. Decepció, frustració i indignació.

I llavors, què fem? Fer les preguntes adequades. Si no hi ha acord anem a eleccions. I de què serviria? En aquest escenari, en el millor dels casos poden sortir els mateixos resultats i podem viure un bucle col·lectiu pels segles dels segles. Doncs que marxi Mas! em direu. I si marxa què? La dreta, el petit empresariat, la gent que no era independentista però ara ho és, potser baixa del carro. Ens agradi o no, la independència es fa amb aquesta gent. Sense ells no som ningú. Però si marxa Mas guanyarem adeptes a l’àrea metropolitana, diuen alguns. Sí, segur...

Marxarà Mas, i Convergència, amb el nom que sigui, estarà allà. Ens agradi o no (i benvinguts siguin). I una altra excusa per no unir-se a “la causa” serà que hi segueix havent la dreta catalana. Si a aquestes altures, amb tot el que està caient des de l’Estat Espanyol no s’ha unit a la causa, l’àrea metropolitana, que ha votat més nacionalisme espanyol que mai, no s’hi unirà en massa, ara. Conservem el que tenim doncs, i no ho sacrifiquem per guanyar un col·lectiu que no s’unirà mai al procés i s’hi ho fa serà en comptagotes. Està clar que hem de guanyar adeptes per la banda esquerra, però el ventall és més gran en aquest flanc i en canvi a la dreta anem coixos i no convé inestabilitat que si no podríem caure.

Catalunya s’ofega. I ens queden pocs dies per saber si l’assassí és Espanya o els propis catalans. Espero que ni una cosa ni l’altra. El país no es pot permetre unes noves eleccions. Faríem el ridícul, i de fet, ja l’estem fent. Quan aquests últims comicis han mogut més electorat que mai i són una radiografia del que és Catalunya, no podem deixar passar l’oportunitat de perdre una majoria absoluta. Una nova consulta desmobilitza l’electorat. I estem cansats. Cansa molt ser català però ser català independentista, encara més. Cediu uns i cediu uns altres senyors.

Prou de privatitzacions, com reclamen uns, i els altres, a acceptar els noms que calgui. Senyors, dos milions de persones no han sortit al carrer cada 11 de Setembre cantant “fora Artur Mas” o “CUP sou uns hippies”. Cridàvem independència. La seguim volent i tots els actors la volem i és amb tots que l’hem de fer, falta trobar el camí. Trobeu-lo o català emprenyat un dia farà un disbarat. I llavors serà la revolució (però primer farem la independència).