Lisboa. Pujades i baixades

Heliodoro Salgado era escriptor i periodista. Segurament, el 1864 poc imaginaven que tindria un carrer amb el seu nom, avui és referència, almenys, dels veïns que viuen aquí i també meva aquests dies. És on dormo a Lisboa i on ara mateix prenc el cafè. Una bica. També és on tres jubilades conversen a la meva esquena. No parlo massa bé el portuguès però entenc que elles no parlen massa bé d’una botiga que fa cantonada. La conversa de sempre. A totes les ciutats i pobles del món.

Mentrestant, jo miro les parets del carrer. Centenars de azulejos decoren els pisos davant. De tots els colors i sanefes, li donen a la “rua” un caràcter especial, sense ser ni molt menys el carrer amb més carisma de la capital de Portugal. Al contrari. Darrera meu, les dones ni se n’adonen de l’edifici que tenen davant seu. L’han vist tota la vida. Ja ens passa això, no apreciem mai el que els nostres ulls veuen dia sí, dia també. Jo en canvi estic meravellat.

Cada paret de Lisboa em sembla una novel·la. Una poesia. Un conte. Una història. Tot i les poques hores que porto a la ciutat. Colors, colors i colors. Els colors dominen els meus matins a Lisboa. Capital de Portugal i de les sanefes. “Bon dia” crida una senyora que acaba d’arribar. Deixa el paraigües i comença a renegar. La seva filla treballa i ella ha de cuidar del nét. Res de nou sobre la pluja que cau de tant en tant a la ciutat, només quan el sol no es deixa veure. A Lisboa el temps va fent i va desfent, al més pur estil britànic. Com tot. 

Jo segueixo mirant per la finestra. L’edifici del davant, com molts aquí, és una barreja entre el passat i el present. Una construcció magnífica que va viure temps millors, de fet, ja és això la ciutat. Lisboa és un conjunt col·lectiu de saudade. El record a un temps passat que va ser millor. Immersos en una brutal crisis aquests últims anys, els edificis estan abandonats o poc cuidats reclamant més atenció. Més maquillatge. Com l’actriu jubilada a qui ningú no fa cas després d’haver abandonat les pantalles. Ja ningú la recorda. Lisboa és així. I no crec que sigui culpa de la última crisi. Fa temps que és així. 

Perquè fa molt la ciutat va ser el centre del món. Punt de trobada entre Europa i Amèrica. Port de navegants, nus de comerciants. Olors noves que arribaven del nou món. Histories que començaven partint cap a allò desconegut. Lisboa va ser la porta a tot allò fascinant i arriscat. Durant un temps els va sortir bé. Després, la decadència. Una decadència que els arrossega des de fa molt temps. Lisboa, els edificis, els fados, la saudade no són més que un reflexe d’això. Fins i tot l’idioma. Les dones de la cafeteria no paren de parlar, cridant, plenes d’energia però el portuguès que parlen, amb les seves vocals i les seves esses infinites, sona a enyorança a temps passats.

Toca visitar més llocs. Sortir a veure la capital de Portugal. Anar a Baixa i a Alto, anar a veure miradors. La Plaça du Comerço i diferents places i carrers. Toca gaudir de les cafeteries i sobretot del menjar. El peix i l’arròs d’aquest país són famosos. Com també els pastissos de Belem. Toca deixar-se perdre’s per Lisboa sense deixar-se arrossegar. Ja veig que d’aquí poques hores ja estaré meravellat d’aquesta ciutat plena colors. Plena d’azulejos. Plena de crits. Plena de carrers mal arreglats i abandonats. Plena d’edificis. Ciutat plena d’art i graffitis. Plena de pujades i baixades. I ja és això, la vida. Pujades i baixades.