20.000 especies de abejas. Pel·lícules que son mel

Vol de La Habana a Madrid. 9 hores i escaig per davant i he de decidir què faig, intentar dormir, llegir, mirar alguna sèrie meva o encendre la pantalla aviam què tenen aquesta gent d’Iberia. Em decideixo per l’última opció, i encerto. La cara de la nena del cartell s’assembla a Aitana Bonmatí així que la pel·lícula no pot fallar. Gran criteri, el meu. “20 mil especies de abejas” es una obra basca i això també m’acabi decidint a passar dues hores mirant-la. Es allò de catalans i bascos que no s’aguanta per enlloc, ja ho sabeu però entremig de deu mil pel·lícules de Star Wars, Harry Potter i Fast and Furious què voleu. Estic a punt de descobrir una pel·lícula que és mel, sense ser-ne conscient ni saber-ho. Així les bones històries encara tenen més bon gust.

De què va “20 mil especies de abejas”?

Doncs va de com un nen de 8 anys a qui tothom diu Aitor, no vol dir-se Aitor (es fa dir Coco) i de fet, no vol ser un nen. Bàsicament, perquè no s’hi sent, un nen. Tot això en el context d’un estiu al poble dels avis on la pressió sobre ell/ella es va agradant conforme passen els dies a la piscina, o a casa, o al carrer o a les festes. Tot això amb la seva mare en plena crisi existencial i els seus germans passant un estiu normal a casa el poble de l’avia. Molta gent a una casa però Coco es va sentint cada cop més sola i es va fent petita, i va reflexionant sobre què és i què vol ser, amb tot just 8 anys.

La família tradicional basca es trobarà amb què ha d’afrontar la situació de l’Aitor o la Cocó. I tindrà dos opcions: veure la realitat o mirar cap una altra banda. Com realment passa en totes les realitats de la vida, de fet. Alguns membres, els més conservadors miraran cap una altra banda i altres assumiran a Coco tal com és, i punt. Com ha de ser.

Tota l’historia de Coco interpretada de forma meravellosa per Sofía Otero, de només 8 anys, que ja ha estat premiada en diversos certàmens pel seu paper en aquesta pel·lícula. Un personatge que atrapa des del primer moment que veus que pixa dreta a sobre un arbre i que només troba la pau i és ella mateixa cuidant les abelles amb la seva tia avia, una altra “outsider” de la societat. Allà i amb ella, viu una bombolla i parla de si mateixa en femení. Una bombolla d’abelles i mel que es trenca cada cop que puja a la furgoneta per tornar al seu poble. Al final però, haurà de ser honesta amb si mateixa i afrontar el problema. Ella i tots.

Explicar històries properes, una "nova" forma de fer cinema

Se’ns dubte una meravellosa història amb aires de “Estiu de 1993” a la basca. "Alcarrasseja" i això està bé entre tanta marabunta cinematogràfica. Una obra que fa pensar i meditar sobre les histories reals, les persones i la pressió cultural i social que reben els que se surten dels marges establerts de la tradició. Una petita joia que hauria de ser obligada en qualsevol escola de l’estat espanyol per afrontar el problema de cara i no mirar cap una altra banda. Però això és molt demanar en l'Espanya d'avui en dia on alguns portarien a Coco a un metge perquè "es curi". El país seria un altre si invertíssim dues hores d’escola per veure aquestes realitats i no en tallar ampolles de plàstic per penjar a les parets. Educació, educació i educació...però amb una finalitat, no per tenir nens i nenes cuidats de 9 a 5 de la tarda. 

Mentrestant, seguirem buscant pel·lícules que son mel, en petites pantalles que ens acompanyen en vols llargs. Petites joies i petites abelles que ens permeten estar dues hores en una bombolla entre tants depradedors cinematogràfics.