Feliç separació. Benvolgut retorn

Aquesta setmana hem conegut que els Manel s’agafen un temps. El grup català no es dissolt, simplement es dedicaran per separat a altres projectes i, suposem que en un futur, tornaran per seguir fent música junts. O no. Un anunci no massa pompós per la repercussió i l’impacte que ha tingut la banda barcelonina per a molts catalans. Si això és el seu adéu definitiu, sincerament, mereixien un comiat més digne de ser recordat. 

I no, no és un grup que ens caigui especialment bé. Son els nens macos de la capital fent música i tenint la llibertat de fer el que vulguin sabent que es poden arriscar. Que sempre han tingut una xarxa que els recollirà si algun dia s’estavellen i fracassen amb la seva música. Però tot i així, ens han atrapat, almenys a mi i a molts, i he de dir, que em provoquen sensacions contraposades, odi i estima a parts iguals (bé potser més estima que odi, sinó no estaria escrivint això).

I és que els Manel varen aparèixer a la vida dels nascuts als anys vuitanta com qui no vol la cosa. I així va arribar a les nostres orelles “Ai, Dolors!”, "Dona Estrangera" i “El Pla Quinquennal”. Ukeleles, cançons sense pretensions, lletres surrealistes, situacions quotidianes. Coses que no havíem escoltat mai a casa nostra i que van fascinar a milers de catalans joves del que s’anomenava abans, classe mitjana. I amb això varen quedar-se a les nostres vides posant banda sonora a una Catalunya desenfrenada que guanyava Copes d’Europa i plantava cara a l’estat espanyol; potser de la millor versió de Catalunya que hem tingut mai. Aquella que era capaç d’emprenyar-se i capaç de gaudir de la vida a parts igual. La que s'havia tret de sobre la por a perdre. 

Ells també tenien molt a perdre però no varen tenir por. I varen saber evolucionar i deixar l’Ukelele i el Palau de la Música amb Guardiola al seient per introduir nous instruments i noves formes d'expressar-se, ja al segon disc. I d'aquí varen néixer cançons com "Benvolgut", "Teresa Rampell", "Quin dia feia, amics!", "Aniversari", "Ai, Yoko!" o "La Cançó del Soldadet". I els Manel varen deixar de ser els Manel que haviem conegut.

Però que varen deixar l'Ukelele al segon disc i es varen tornar un xic més elèctrics, això els que no els han/heu escoltat mai, encara ara, no ho saben/sabeu. Quan vulgueu us hi poseu. Perquè sí, els Manel varen evolucionar (cosa que vosaltres no) a cada disc. I se superaven. 

I això no és fàcil. Suposo que desgasta i per això volen emprendre camins diferents. Manel necessita aire fresc, i els entenem. Mentrestant, els seguirem escoltant i pensant en la Vanessa (si llegeixes això, una abraçada molt gran), en si en Miquel i l'Olga segueixen junts, en la veïna que assaja per una audició i puja a donar taronges de no sé quin poble. Seguirem pensant en que es demanin desitjos als aniversaris, seguirem pensant en la Teresa Rampell quan veiem el balanceig d’unes arracades o passant pel Pont de Vallcarca. Pensarem en dos-cents dansaires otomans que somriuen i piquen de mans i seguirem mirant el Mar d’una altra manera. Per què ens agradi o no, ja formen part de la nostra vida, almenys de la meva. Gaudiu de la separació, que corri l'aire però que sapigueu que el vostre retorn serà més que benvolgut.