El Louvre, Picasso i La Mona Lisa

Aquests dies hem estat testimonis d’un robatori sonat. Uns lladres han entrat al Museu de Louvre com si res, han robat diverses joies i han marxat com si res. I en un món on tothom i tots ens vigilem mútuament, han sorgit diferents videos i fotografies que testimonien el que va fer aquesta banda de lladres que a hores d’ara deu ser la més buscada del món. Però no és la primera vegada, ni serà l’última, que hi ha un robatori al museu del Louvre. El més sonat: el de La Gioconda.

Un furt que se’ns dubte va provocar el que el quadre i el museu son ara, una referencia artística de primer nivell mundial. Abans del robatori, La Mona Lisa no tenia l’impacte cultural que té ara, de fet, no estava ni a un lloc prominent; tampoc el propi museu del Louvre on avui en dia s’hi fan llarguíssimes cues per entrar. I curiosament, es va acusar a Picasso d’haver perpetrat aquell famós robatori.

El robatori del segle

El 23 d’agost de 1911 París es desperta commocionat. Ha desaparegut La Gioconda. Ningú té la més mínima idea de on pot ser però hi ha dos sospitosos que seran detinguts per ser interrogats: Pablo Picasso i Guillaume d’Apollinaire. El pintor i poeta, pares del Cubisme, defensaven idees radicals respecte l’art. Promulgaven la crema de museus i la destrucció d’obres antigues per donar pas a l’art nou i revolucionari que promulgaven alguns joves a la París d’entrat el segle XX. Per tant, l’anomenada Banda Picasso, passava a ser sospitosa número 1 del que més tard seria anomenat “El robatori del segle”.

Un robatori que va mantenir el museu tancat en busca de pistes. Un cop obert, i amb tot l’escàndol, el Museu del Louvre va rebre milers de visites de gent que no anava a veure cap obra en concret, sinó que anaven a veure el forat que havia deixat La Mona Lisa. Les autoritats del museu per una banda estaven preocupades però per l’altre veien com la institució es feia més i més popular entre els parisencs.

Picasso a comissaria

Davant la pressió mediàtica i popular, les autoritats arresten com dèiem, a Pablo Picasso i a Guillaume d’Apolinaire. Per què? Doncs perquè tenien antecedents. Bàsicament, degut a un robatori que havia tingut lloc al mateix Louvre quatre anys abans. Un amic en comú dels dos, el belga Joseph Géry Pieret, havia robat del museu un parell d’estatuetes ibèriques aprofitant una escletxa en la seguretat de l’edifici.

Aquestes escultures havien anat a parar el taller de Picasso, que aquells dies estava obsessionat en pintar “Les Senyoretes d’Avinyó” y l’art primitiu i antic havia de ser una inspiració pel seu quadre. Amb la complicitat d’Apollinaire, el pintor malagueny va comprar per 50 francs les estatuetes, tot i saber de la seva procedència.

Després del robatori de La Gioconda, segons l’amant de Picasso, Fernande Olivier, els joves varen voler desfer-se de les peces inclús varen plantejar-se tirar-les al Sena, però Apollinaire va intentar vendre-les i allà va ser on la Policia Francesa va enterar-se de tot. Un mes després, Apollinaire va ser interrogat i finalment enviat a presó durant dos dies. El poeta d’alguna forma debia mencionar a Picasso, ja que poc temps després la policia es va presentar a casa el malagueny, que mort de por segons alguns testimonis, va ser portat a comissaria, tremolant.

Mort de por, Picasso va anar col·laborant i contestant totes les preguntes de la Gendarmeria francesa, fins a arribar al moment de màxima tensió, quan la policia li va portar el seu amic Apollinaire. Picasso es va posar a plorar com un nen, i davant la pregunta si es coneixien entre ells, el covard de Picasso (que se les donava de mascle alfa en aquelles èpoques a la París de començaments de segle) va contestar que no, “Mai he vist aquest home”.

Finalment els dos cubistes varen ser absolts però la seva relació ja no va ser la mateixa. Varen seguir els anys i la seva paranoia va anar creixent, ja que pensaven que eren espiats per la policia constantment. Res més lluny de la realitat.

El verdader culpable

Poc després de ser posats en llibertat, Picasso y Apollinaire varen quedar lliures de tota sospita quan el 1913 el quadre va aparèixer en mans d’un tal Vicenzo Peruggia, antic treballador del Louvre que havia robat el quadre sense cap problema, posant-lo sota la gavardina blanca del seu uniforme. Segons Peruggia, havia robat La Gioconda per portar-la a Italia, que era on realment el quadre havia d’estar. Va ser condemnat a un any i quinze dies de presó.

Una noticia que va donar la volta el món y va ser la gallina dels ous d’or de la prensa francesa i europea. Era el “robatori del segle”. La història emplenaria poques pàgines i La Mona Lisa, Peruggia i inclús Picasso, caurien en l’oblit dels tabloides europeus, ja que pocs dies després de l’empresonament de l’italià, començaria la Primera Guerra Mundial, i Europa, ja no seria la mateixa.