El Club de la Lluita

El blanc és el color de la claror, de la netedat. De la puresa. El Real Madrid sempre ha presumit d’això, de la seva història gran i immaculada, del seu “señorío”. Però fa temps que tot això és va perdre per la Castellana. Després del partit d’ahir, i des de fa un any i mig, el blanc de l'equip de Chamartín s’ha convertit en vermell de sang i en negre de mort. El Madrid ha passat de ser un gran club a ser el Club de la Lluita.

Capitanejats pel tot poderós Florentino, s’han reclòs en el seu propi garatge i viuen al seu propi món, un món paral•lel. El Madrid viu pensant en el Barça. Obsessionat amb el Barça. Vol arreglar les coses de forma simple, a base de cops, patades i ditades, però la vida des de la prehistòria que ja no es regeix per aquestes lleis.

Fa temps que el Madrid és el Club de la Lluita, no és nou d’ahir. Ahir només sortia a la llum, saltant-se la primera norma: ningú parla del Club de la Lluita. (Barrejant Pepe amb Xabi Alonso no surt un gran mig del camp). Des que va arribar Florentino a la Casa Blanca que s’ha anat posant múscul i gomina a l’equip. S’ha fet el que sigui perquè arribessin els millors lluitadors però res, el Barça esquiva els cops. 6 entrenadors han passat pel Club de la Lluita i finalment, semblava que Mourinho era la solució a tot.

El portuguès encaixa els cops i els reparteix com ningú. És el “putu amo” a la sala de premsa, on es mou perfectament. (Barrejant Mourinho amb Karanka no en treus un gran sistema tàctic). I la seva extensió al camp és Pepe. El central, jugui de pivot o al centre de la defensa, és un insult al futbol. Un error de la pilota. Un abord de l’esport. Ahir ho va demostrar trepitjant la mà de Messi i repartint estopa a tots els jugadors blaugrana. Per allà on passa Pepe no hi creix la gespa. (Barrejar Coentrao amb Iniesta et pot costar el partit). Però la de nit no era la primera nit del portuguès al Club de la Lluita. Sota l’aparença de “millor central del món” aquest professional de la mort, ha anat tenint actuacions estel•lars arreu d’Espanya, la més sonada contra Casquero.

A Pepe se li ha de sumar Xabi Alonso, un jugador que va ser excel•lent en algun moment de la seva vida. Però en general, el Madrid s’ha entregat al clan dels portuguesos. (Barrejar la força sense el control no serveix de res). No només Mourinho o Pepe, sinó també s’han imposat les maneres de Carvalho, Coentrao i com no, les de Cristiano. Tots es fan mal a si mateixos, tots fan mal al Madrid. El més preocupant és que acabaran fent mal a algú. A alguns encara ens fa mal que els blancs no tinguin jugadors com Raúl o Zidane.

Ahir a la nit, Mourinho va decidir que el Club de la Lluita havia de sortir del seu garatge a Chamartín i passar a la gespa. (La barreja de Cristiano amb qualsevol cosa et pot esclatar a les mans). Obsessionats i acomplexats, els blancs van descartar jugar a futbol i van sortir a buscar baralla. El gol de Cristiano va servir per enganyar a més d’un blanc, però el Madrid no va jugar a res, i es va barallar amb tothom.

Es van trobar però amb un Barça que és tot equilibri. Confiat en si mateix. Un equip que esquiva els cops i et mata amb un toc de pilota darrera l’altre. Et fa ballar. I ahir visitava el Bernabéu, on s’hi sent com al Camp Nou. El “miedo escénico” el tenen els de casa. L’equip de Guardiola no va haver ni de fer la seva millor nit. No va ser el millor dia de Messi, ni de Cesc, ni de Xavi. Però sense fer res va donar una pallissa al Madrid i va esquivar tots els cops. Esquerra. Dreta. Iniesta. Alexis. 

Guardiola és com un monjo shaolin: calb, equilibrat, educat i pacient.  Però també letal, i ahir ho va tornar a demostrar. (Barrejar Sergio Ramos amb la Copa del Rei pot ser perillós). Primer va ser a pilota parada, sí. En un córner on Puyol va semblar volar per sobre el Bernabéu recordant el 2 a 6. Aquest va ser un cop mortal que va fer despertar els blancs. L’últim cop de puny el va donar Abidal, un jugador que ha passat aquest any per la seva lluita més difícil i va quedar d’empeus. El francès mereixia una nit així, si algú dels 22 homes que jugaven ahir sap el que és lluitar de veritat, aquest és ell.

Final del partit i el Barça va tornar a guanyar la batalla, aquest cop 1 a 2. Cops de puny, patades, insults, empentes i trepitjades. Tot per tombar el gran Barça. Res que servís per tombar al gran Barça. Mourinho surt morat de Chamartín però com sempre, al Club hi ha més nits i més ocasions per la venjança. Avui, al món, tots parlen del Barça, i com no, ningú parla que el Madrid és el Club de la Lluita...és la primera norma.