El Madrid va tornar a ser el Madrid ahir al Camp Nou. Tot i Mourinho. El portuguès finalment va escoltar els crits de l’afició blanca i va apostar pels jugadors d’atac per intentar salvar l’eliminatòria contra el Barça. Hi eren Kaka, Higuaín i Ozil, que juntament amb els de sempre van transformar un Madrid cadavèric amb l’au fènix. Però tot i així, no va poder amb el Barça.
Tot i que ahir els de Guardiola s’emporten l’eliminatòria, és just començar parlant del Madrid, perquè és qui li va posar tota la salsa al menú d’ahir a la nit. Va arribar a Barcelona amb Pepe després que el Comitè de Competició es fregués les mans amb la trepitjada a Messi. El Camp Nou estaria encès, però amb la presencia del central blanc a l’equip, l’estadi blaugrana es va transformar. El Madrid encén l’afició culer amb la seva presència, però sumar ahir la de Pepe, era provocar. I això Mourinho ho sabia, començava guanyant l’entrenador portuguès.
Higuaín posava l’ai al cor als primers minuts, encarant a Pinto i enviant la pilota fregant el pal, i no entrant de miracle. El Camp Nou en va tenir prou per fer rau-rau. Tornava el Barça de sempre, les badades de sempre i l’afició de sempre. Por és el que se sentia al barri de Les Corts. El Madrid havia vingut a morir matant, pressionava a dalt i no deixava sortir la pilota. Els de Guardiola estaven ofegats, i quan menys aire tenien els culers més creixien els blancs.
Però si el Madrid té moltes vides, el Barça més. Fins al minut 30 estava irreconeixible, però en va tenir prou amb 15 minuts per moure un marcador que semblava mentida com no s’havia anivellat del costat dels blancs. A dos minuts per acabar la primera part, Messi decideix que li toca una mica de protagonisme i en un dels seus eslàloms, cedeix a Pedro perquè el canari posi l’1 a 0 al marcador. El Camp Nou respirava. Tres minuts més tard, l’Estadi blaugrana al•lucinava. Alves engalta una pilota a part dreta de la frontal de l’àrea blanca i deixa a les aranyes de Can Barça sense casa. Golàs del brasiler. Primera part de domini blanc i de marcador blaugrana.
A la segona part el Madrid no es va rendir, al contrari. Entraven al camp Granero i Benzema per Lass i Higuaín. L’argentí havia perdonat massa. Poc aire li quedava al Madrid però suficient per aixecar-se. Cristiano, al minut 67, va tenir el premi a un bon partit, creuant un xut a Pinto que va acabar a la xarxa. Quatre minuts després, Benzema empatava a dos. Un gol més dels blancs i el Barça eliminat. Llavors Guardiola va fer de Mourinho i va treure a Mascherano per Alexis. Calia aguantar com fos, i els 18 minuts que quedaven varen ser una agonia pel Barça. Van tornar els vells esperits. El pessimisme. El cor a mil. De res havia servit tot el crèdit que s’havia guanyat l’equip de Guardiola en 4 anys que ho ha guanyat tot.
Al final 2 a 2 i el Madrid eliminat. El problema pel Barça és que els blancs surten reforçats del partit d’ahir. Estan convençuts, una vegada més, que l’àrbitre no els hi va permetre passar l’eliminatòria, però sobretot han vist com se li pot jugar al Barça. Com van fer ahir. Pressió a dalt, contraatacant, ofegant al rival i fent jugar als bons; res d’això va passar a l’anada al Bernabéu i els de Mourinho ho van pagar caríssim.
Eliminatòria calcada a la semifinals de Champions de l’any passat. D’aquí una setmana ningú parlarà d’un vestidor dividit. Ni dels clans. Sembla que pot tornar la millor versió del Madrid, aquella que no es rendeix i va a buscar els partits sempre. Aquella que ens espanta, ens enrabia i ens motiva. En definitiva, la que volem tots els amants del futbol. Si torna el Madrid, me n’alegraré per aquest esport, perquè això pot ser apassionant. I perquè davant s’hi trobarà la millor versió del Barça, que ahir, sense jugar a res, va aconseguir eliminar els blancs. Tant l’un com l’altre, fan un favor al futbol jugant com ahir. Partidàs.
