Maleït Guardiola!

Ahir la Selecció espanyola vencia i convencia a Kíev. S’emportava l’Eurocopa per la porta gran guanyant per 4 a 0 una Itàlia que en cap moment va ser rival, perduda. Desesperada. Els de Del Bosque es van agradar a si mateixos i van brodar un futbol perfecte, fen les delícies dels espanyols però també dels aficionats al futbol d’arreu del món. 

Però no tots ho van poder viure de la mateixa manera. Alguns van estar a l’estadi, vivint-ho en primera persona, com seria el cas de Mariano Rajoy. Altres ni se’n van adonar de la final ja que les seves cases estaven envoltades en flames i víctimes d’una mala gestió suposadament del govern valencià i del passotisme del govern espanyol. Però jo m’he permès anar més enllà, i no culpar les administracions sinó buscar el vertader culpable, que no és altre que Josep Guardiola. 

La culpa de tot la té el de Santpedor. Ell va recuperar el Barça quan estava enfonsat després de viure l’èxit de la Champions de París amb Rijkaard. Ell va tornar a fer de Xavi el líder de l’equip. Ell va donar ales a Iniesta perquè es fes gran com a jugador. Ell va pujar de Tercera divisió al cel a Pedro i Busquets, i ens va fer descobrir dos talents fins llavors ocults pel gran públic. Ell va recuperar a Piqué, un central que no era ni la meitat de bon jugador quan va arribar del que és ara. I ell va insistir durant dos estius perquè Cesc Fàbregas tornés finalment a casa. 

Sense Guardiola aquesta selecció no hagués arribat a quarts, ni a semifinals, ni a la final de l’Eurocopa. Sense Guardiola, ara els milers i milers de persones que es posen una bandera d’Espanya al coll no ho farien i seguirien com fa escassament cinc anys, quan La Roja era “La Fúria” i a ningú l’importava massa. Bàsicament perquè no guanyaven. Sense Guardiola, aquestes manifestacions de nacionalisme espanyol no existirien. 

Sense Guardiola, la gent començaria a pensar que Espanya ha estat rescatada. Sense Guardiola, potser els espanyols estarien revoltant-se...o potser no. Sense Guardiola, ara els diaris de Madrid no demanarien que es regués el camp abans d’un partit d’Espanya. Sense Guardiola, la selecció espanyola estaria enfonsada. Sense Guardiola qualsevol entrenador d'Espanya tindria un gran maldecap. Sense Guardiola, Del Bosque no seria res. Sense Guardiola, no hi hauria fals nou a "La Roja". Sense Guardiola, potser la selecció catalana seria més a prop de la seva oficialitat. Sense Guardiola, Holanda tindria ara un Mundial, i Alemanya i Itàlia una Eurocopa més. Sense Guardiola, milers de persones no haguessin gaudit d’aquest futbol que ens dona la selecció espanyola. Sense Guardiola, l’estadi no s’hauria emplenat d’espanyols. Sense Guardiola, Rajoy no hauria visitat ahir Kiev. Sense Guardiola, el president del govern espanyol no hauria tingut tanta pressa per fer-se la fotografia a Ucraïna. Sense Guardiola, Rajoy hagués visitat les zones cremades a la Comunitat Valenciana i faria una millor gestió de la situació. Sense Guardiola, algunes persones respirarien tranquiles amb la seva casa salvada.

Però no, res de tot això ha passat. I per tant, la culpa de la mala gestió dels focs, de que la gent estigui adormida i de tanta espanyolitat; i de tot en general, en el fons, és de Guardiola. Maleït Guardiola!

P.D.: Manipulo, ho sé. Però Marca i As ho fan cada dia. Per què jo no?

Que torna el Madrid!

El Madrid va tornar a ser el Madrid ahir al Camp Nou. Tot i Mourinho. El portuguès finalment va escoltar els crits de l’afició blanca i va apostar pels jugadors d’atac per intentar salvar l’eliminatòria contra el Barça. Hi eren Kaka, Higuaín i Ozil, que juntament amb els de sempre van transformar un Madrid cadavèric amb l’au fènix. Però tot i així, no va poder amb el Barça. 

Tot i que ahir els de Guardiola s’emporten l’eliminatòria, és just començar parlant del Madrid, perquè és qui li va posar tota la salsa al menú d’ahir a la nit. Va arribar a Barcelona amb Pepe després que el Comitè de Competició es fregués les mans amb la trepitjada a Messi. El Camp Nou estaria encès, però amb la presencia del central blanc a l’equip, l’estadi blaugrana es va transformar. El Madrid encén l’afició culer amb la seva presència, però sumar ahir la de Pepe, era provocar. I això Mourinho ho sabia, començava guanyant l’entrenador portuguès. 

Higuaín posava l’ai al cor als primers minuts, encarant a Pinto i enviant la pilota fregant el pal, i no entrant de miracle. El Camp Nou en va tenir prou per fer rau-rau. Tornava el Barça de sempre, les badades de sempre i l’afició de sempre. Por és el que se sentia al barri de Les Corts. El Madrid havia vingut a morir matant, pressionava a dalt i no deixava sortir la pilota. Els de Guardiola estaven ofegats, i quan menys aire tenien els culers més creixien els blancs. 

Però si el Madrid té moltes vides, el Barça més. Fins al minut 30 estava irreconeixible, però en va tenir prou amb 15 minuts per moure un marcador que semblava mentida com no s’havia anivellat del costat dels blancs. A dos minuts per acabar la primera part, Messi decideix que li toca una mica de protagonisme i en un dels seus eslàloms, cedeix a Pedro perquè el canari posi l’1 a 0 al marcador. El Camp Nou respirava. Tres minuts més tard, l’Estadi blaugrana al•lucinava. Alves engalta una pilota a part dreta de la frontal de l’àrea blanca i deixa a les aranyes de Can Barça sense casa. Golàs del brasiler. Primera part de domini blanc i de marcador blaugrana. 

A la segona part el Madrid no es va rendir, al contrari. Entraven al camp Granero i Benzema per Lass i Higuaín. L’argentí havia perdonat massa. Poc aire li quedava al Madrid però suficient per aixecar-se. Cristiano, al minut 67, va tenir el premi a un bon partit, creuant un xut a Pinto que va acabar a la xarxa. Quatre minuts després, Benzema empatava a dos. Un gol més dels blancs i el Barça eliminat. Llavors Guardiola va fer de Mourinho i va treure a Mascherano per Alexis. Calia aguantar com fos, i els 18 minuts que quedaven varen ser una agonia pel Barça. Van tornar els vells esperits. El pessimisme. El cor a mil. De res havia servit tot el crèdit que s’havia guanyat l’equip de Guardiola en 4 anys que ho ha guanyat tot. 

Al final 2 a 2 i el Madrid eliminat. El problema pel Barça és que els blancs surten reforçats del partit d’ahir. Estan convençuts, una vegada més, que l’àrbitre no els hi va permetre passar l’eliminatòria, però sobretot han vist com se li pot jugar al Barça. Com van fer ahir. Pressió a dalt, contraatacant, ofegant al rival i fent jugar als bons; res d’això va passar a l’anada al Bernabéu i els de Mourinho ho van pagar caríssim. 

Eliminatòria calcada a la semifinals de Champions de l’any passat. D’aquí una setmana ningú parlarà d’un vestidor dividit. Ni dels clans. Sembla que pot tornar la millor versió del Madrid, aquella que no es rendeix i va a buscar els partits sempre. Aquella que ens espanta, ens enrabia i ens motiva. En definitiva, la que volem tots els amants del futbol. Si torna el Madrid, me n’alegraré per aquest esport, perquè això pot ser apassionant. I perquè davant s’hi trobarà la millor versió del Barça, que ahir, sense jugar a res, va aconseguir eliminar els blancs. Tant l’un com l’altre, fan un favor al futbol jugant com ahir. Partidàs.

El Club de la Lluita

El blanc és el color de la claror, de la netedat. De la puresa. El Real Madrid sempre ha presumit d’això, de la seva història gran i immaculada, del seu “señorío”. Però fa temps que tot això és va perdre per la Castellana. Després del partit d’ahir, i des de fa un any i mig, el blanc de l'equip de Chamartín s’ha convertit en vermell de sang i en negre de mort. El Madrid ha passat de ser un gran club a ser el Club de la Lluita.

Capitanejats pel tot poderós Florentino, s’han reclòs en el seu propi garatge i viuen al seu propi món, un món paral•lel. El Madrid viu pensant en el Barça. Obsessionat amb el Barça. Vol arreglar les coses de forma simple, a base de cops, patades i ditades, però la vida des de la prehistòria que ja no es regeix per aquestes lleis.

Fa temps que el Madrid és el Club de la Lluita, no és nou d’ahir. Ahir només sortia a la llum, saltant-se la primera norma: ningú parla del Club de la Lluita. (Barrejant Pepe amb Xabi Alonso no surt un gran mig del camp). Des que va arribar Florentino a la Casa Blanca que s’ha anat posant múscul i gomina a l’equip. S’ha fet el que sigui perquè arribessin els millors lluitadors però res, el Barça esquiva els cops. 6 entrenadors han passat pel Club de la Lluita i finalment, semblava que Mourinho era la solució a tot.

El portuguès encaixa els cops i els reparteix com ningú. És el “putu amo” a la sala de premsa, on es mou perfectament. (Barrejant Mourinho amb Karanka no en treus un gran sistema tàctic). I la seva extensió al camp és Pepe. El central, jugui de pivot o al centre de la defensa, és un insult al futbol. Un error de la pilota. Un abord de l’esport. Ahir ho va demostrar trepitjant la mà de Messi i repartint estopa a tots els jugadors blaugrana. Per allà on passa Pepe no hi creix la gespa. (Barrejar Coentrao amb Iniesta et pot costar el partit). Però la de nit no era la primera nit del portuguès al Club de la Lluita. Sota l’aparença de “millor central del món” aquest professional de la mort, ha anat tenint actuacions estel•lars arreu d’Espanya, la més sonada contra Casquero.

A Pepe se li ha de sumar Xabi Alonso, un jugador que va ser excel•lent en algun moment de la seva vida. Però en general, el Madrid s’ha entregat al clan dels portuguesos. (Barrejar la força sense el control no serveix de res). No només Mourinho o Pepe, sinó també s’han imposat les maneres de Carvalho, Coentrao i com no, les de Cristiano. Tots es fan mal a si mateixos, tots fan mal al Madrid. El més preocupant és que acabaran fent mal a algú. A alguns encara ens fa mal que els blancs no tinguin jugadors com Raúl o Zidane.

Ahir a la nit, Mourinho va decidir que el Club de la Lluita havia de sortir del seu garatge a Chamartín i passar a la gespa. (La barreja de Cristiano amb qualsevol cosa et pot esclatar a les mans). Obsessionats i acomplexats, els blancs van descartar jugar a futbol i van sortir a buscar baralla. El gol de Cristiano va servir per enganyar a més d’un blanc, però el Madrid no va jugar a res, i es va barallar amb tothom.

Es van trobar però amb un Barça que és tot equilibri. Confiat en si mateix. Un equip que esquiva els cops i et mata amb un toc de pilota darrera l’altre. Et fa ballar. I ahir visitava el Bernabéu, on s’hi sent com al Camp Nou. El “miedo escénico” el tenen els de casa. L’equip de Guardiola no va haver ni de fer la seva millor nit. No va ser el millor dia de Messi, ni de Cesc, ni de Xavi. Però sense fer res va donar una pallissa al Madrid i va esquivar tots els cops. Esquerra. Dreta. Iniesta. Alexis. 

Guardiola és com un monjo shaolin: calb, equilibrat, educat i pacient.  Però també letal, i ahir ho va tornar a demostrar. (Barrejar Sergio Ramos amb la Copa del Rei pot ser perillós). Primer va ser a pilota parada, sí. En un córner on Puyol va semblar volar per sobre el Bernabéu recordant el 2 a 6. Aquest va ser un cop mortal que va fer despertar els blancs. L’últim cop de puny el va donar Abidal, un jugador que ha passat aquest any per la seva lluita més difícil i va quedar d’empeus. El francès mereixia una nit així, si algú dels 22 homes que jugaven ahir sap el que és lluitar de veritat, aquest és ell.

Final del partit i el Barça va tornar a guanyar la batalla, aquest cop 1 a 2. Cops de puny, patades, insults, empentes i trepitjades. Tot per tombar el gran Barça. Res que servís per tombar al gran Barça. Mourinho surt morat de Chamartín però com sempre, al Club hi ha més nits i més ocasions per la venjança. Avui, al món, tots parlen del Barça, i com no, ningú parla que el Madrid és el Club de la Lluita...és la primera norma.

Un equip de principis i finals

Ens tenen molt ben acostumats però això no és normal. El Barça, amb la d’ahir a Yokohama, jugava la seva cinquena final d’aquest 2011 i posava la cirereta del pastís a un any gloriós, guanyant 4 a 0 al Santos de Neymar.

La final de Copa es va perdre, però a Wembley va tancar el cercle iniciat l’any 1992. També va demostrar la seva superioritat en les Supercopes, tant l’espanyola com la d’Europa. Però la d’ahir la mirava tot el món. De Yokohama a Rio. De Barcelona a Buenos Aires. Tothom mirant el que ja tots sabíem: que el Barça és el millor equip de la terra, amb copa o sense copa. Ara ja però, ho és oficialment després de la final d’ahir. Però el més important d’aquest equip no són les finals sinó els principis.

El Barça destil•la valors allà on va. Compromís, amistat, generositat, col•lectivisme, solidaritat, humilitat. Tot, en això tan meravellós que és el futbol. L’equip és el reflex del que s’ha treballat durant molts anys. És el que molts han mamat des de baix, ara però estant a dalt de tot. El Barça és la força de Puyol. El lideratge de Xavi. L’humilitat d’Iniesta. La discreció de Busquets. El Barça és la determinació de Valdés. El talent de Thiago. El treball de Cesc. La màgia de Messi. Tots ells del planter.

En total, Guardiola va presentar a l’onze inicial, nou jugadors amb ADN Barça. Però també van tenir uns minuts Fontàs i Pedro. I Jonathan dos Santos, Oier o Cuenca van estar a Japó donant suport a l’equip, entenent el seu rol. De l’onze inicial, només Alves i Abidal no havien jugat al futbol base del club. Un equip amb gent de la casa conquistant el món. I fent-ho com més ens agrada, tocant, tocant i tocant. Gaudint, gaudint i gaudint. D’aquesta manera, i amb un 4 a 0, l’equip dels principis es va imposar a la final.

Però el nostre és l’únic equip que pot perdre finals perquè té principis. Qui hagués recriminat alguna cosa a Guardiola si s’hagués perdut a Yokohama? A qui no li cau la baba veient a nou jugadors del planter? Qui no signa ara mateix tenir un altre jugador com Messi al planter? Qui no vol tenir a Xavi jugant fins als 40 anys? Qui renuncia a jugar aquest futbol de toc i d’atac?

A Japó es va veure com un equip català donava classes de futbol a un brasiler. El conte ha canviat i l’ha canviat aquest Barça. El Barça de la gent normal, de la gent extraordinariament normal. El que fa les coses difícils, fàcils. El que dona bona imatge dins i fora el terreny de joc. El que no dona un partit per perdut. El que no fa avergonyir la seva afició, guanyi o perdi. El que ho té tot guanyat i tot per guanyar. El Barça és un equip de principis. De principis i finals.

Ningú parla de Sergio Busquets

 

El Barça és un club amb normes. I una d'elles, pel que sembla, és no parlar de Sergio Busquets. 

Al Club ningú parla de Sergio Busquets però el de Badia va donar un recital ahir a la nit al Bernabéu. La fama se l’enduen els altres. Messi, Iniesta, Xavi o Cesc ocupen totes les portades i les pàgines interiors dels diaris. Els minuts en ràdio i televisió són pels grans cracks de l’equip, però Sergio Busquets, amb el permís d’Iniesta, va ser bàsic, clau en la victòria dels blaugranes ahir al coliseu blanc. 

Al Club ningú parla de Sergio Busquets perquè no entra, en teoria, dins els cànons que marquen els jugadors del Barça actual. Mediàtics, amb mentalitat constructiva i atacant,de tècnica depurada, atlètics o atractius. Busquets fuig de tot això. I per culpa d’això no se’l valora com es mereix. Viu amagat darrera l'estereotip del jove crescut a l'extraradi. Defensa, recupera pilotes i juga on sigui. I també ataca i construeix, fet que obvien molts. I més, també és tècnic, que li preguntin a Coentrao ahir. El portuguès perd una pilota que va a peus del de Badia, el jugador del Madrid es llança embogit a recuperar-la, i Busquets trepitja la pilota i amb un simple toc, i amb serenitat, veu com el cos del portuguès passa de llarg. Un detall d’ahir que demostra la seva qualitat tècnica i la seva serenitat. Serenitat en un partit d’infart. 

Al Club ningú parla de Sergio Busquets però va començar molt jove de la mà de Guardiola. De fet, van junts de la mà. Ja al filial ningú parlava de Sergio Busquets, però el de Santpedor va posar l’ull en ell i se’l va endur al primer equip. Al igual que Pedro. Aquell any ho vam guanyar tot. Des de llavors, Busquets ha estat un fixe en l’equip, jugant més o menys. Segurament, jugant més que menys, perquè Busi és d’aquells jugadors que sempre acaben a l'onze titular. A l’estil d’Abelardo o Eusebio. 

Al Club ningú parla de Sergio Busquets però ja ningú diu que és el fill de Carles Busquets. Ara, l’ex porter del Barça s’ha convertit en el pare del mig centre del millor equip del món. Passa pocs cops, i molts fills es queden en el camí, presos de l’enorme pressió que hi ha sobre ells. Em ve al cap Jordi Cruyff. Se'm fa difícil no visualitzar la família Busquets amb el pare cridant-li al fill "como no hagas caso a Pep te meto una colleja eh!". Però ja no deu ser així. Sergio ha aconseguit superar, i de llarg, el que va ser Carles. És cert que el pare potser no va ser una figura històrica a Can Barça; i Sergio tenia el llistó relativament baix, però no siguem tan exigents: ser porter suplent al Camp Nou, ja és molt. El fill ja ha guanyat dos Champions i un Mundial, entre d’altres títols. I només té 23 anys. 

Al Club ningú parla de Sergio Busquets però saben que sempre es pot comptar amb ell. El de Badia és un dels jugadors més regulars i també més polivalents. Ahir sense anar més lluny, va jugar de mig centre amb un mig del camp amb tres jugadors, i va saber adaptar-se perfectament quan hi va haver el canvi tàctic i es va passar a jugar amb 4 al mig del camp i tres al darrera. Busquets fa el que faci falta i juga del que sigui. De migcampista o de central. I sempre compleix. Impossible no comptar amb ell. 

Al Club ningú parla de Sergio Busquets però sempre dona la cara. Potser no davant dels mitjans de comunicació perquè és tímid, però sí a la gespa. És dels que es parteix la cara pel i en el Club. Busi posa el peu i decideix si passen o pilota o jugador. Mai els dos. És el que fa la feina bruta però la fa netament. Amb elegància. Com també fa la feina de construcció. Acostumats a que Xavi o Iniesta tingui pocs espais, en Busi a vegades li toca fer de jugador petit i portar l’equip. D’aquí que sigui un dels jugadors també, que rebi més faltes. En fa i ni fan. El futbol per Busquets no són només gols, tocs i alegries. És una guerra de petites batalles i moltes ferides. Una lluita constant. 

Al Club ningú parla de Sergio Busquets. És una de les normes de l’entorn. Desconec si és la primera o la última però mai es parla d’ell. Després de la seva actuació ahir al Bernabéu es demostra que els membres del Club compleixen les ordres estrictament. Els protagonistes han de ser Messi, o Xavi, o Iniesta. Fins i tot, Alexis o Cesc. La glòria per uns, la lluita per uns altres.

P.D.: Ni un comentari. Si de cas digues que hem escrit sobre el nen de la planxa. No diguis el seu nom perquè al Club, ningú parla de Sergio Busquets.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: Escoltar La Competència i la Segona Hora de bon matí gràcies al podcast...

No m'ha agradat: ...com em mira la gent quan em ric al metro a les 7 i algo del matí. 

M'ha agradat: Com sempre Messi...

No m'ha agradat: ...Com sempre, l'Atletico. 

M'ha agradat: Que R.E.M anunci la seva separació....

No m'ha agradat: ...recordar el concert que vaig anar dels americans. Molt decepcionant. 

M'ha agradat: Que el hastag #independenciacatalunya fos Trending Topic a Twitter sense cap iniciativa prèvia....

No m'ha agradat: ...els canvis de Facebook i les conseqüents reaccions i missatges. 

M'ha agradat: L'espectacle de llum i colors a la façana de l'Ajuntament durant la Mercè...

No m'ha agradat: ...que no es faci més dies l'any. 

M'ha agradat: El premi del Festival de Donosti a la millor pel·lícula per Los pasos dobles de Isaki Lacuesta. Català. 

No m'ha agradat: ...que costi tant fer bon cinema i que arribi a la gent. 

M'ha agradat: Passar un diumenge de futbol...

No m'ha agradat: ...que finalment l'Espanyol B acabés empatant quan anava perdent. 

M'ha agradat: Que torni la Champions...

No m'ha agradat: ...l'Assamblea i les paraules de Guardiola. 

M'ha agradat: Que s'hagi acabat la legislatura de Zapatero...

No m'ha agradat: ...que el que ha de venir sigui molt pitjor.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: La Diada...

No m'ha agradat: ...la Diada de Badalona.

M'ha agradat: La resposta dels catalans als atacs a la llengua a les escoles...

No m'ha agradat: ...tota classe d'institució o tribunal amb regust a Espanya. 

M'ha agradat: Veure que institucions, associacions, gent anònima i molta gent jove i nens es mouen per Catalunya...

No m'ha agradat: ...el que ensenyaran els mitjans de Madrid i alguns també des d'aquí: una bandera d'Espanya cremant enmig de 24 hores de civisme i democràcia. 

M'ha agradat: Que el hashtag Visca Catalunya hagi estat Trending Topic mundial a Twitter.
No m'ha agradat: ...que els catalans no ens movem a la vida real com ho fem a la xarxa.

M'ha agradat: Tornar a recordar l'11-S des de la distància deu anys després...

No m'ha agradat: ...llegir o sentir teories que diuen que aquells atemptats no van canviar l'història. 

M'ha agradat: Tornar a la normalitat/rutina/feina...

No m'ha agradat: ...la frase: "Tu rai que tens feina...no et pots queixar!". Anem malament doncs...

M'ha agradat: Veure els Manel per primer cop en directe...

No m'ha agradat: ...el directe dels Manel. 

M'ha agradat: Primer partit i primera victòria del Palamós contra el Guíxols...

No m'ha agradat: ...que el partit s'hagués de suspendre per invasió de camp de l'afició local. El Palamós no es mereix això.

M'ha agradat: El Bosque, el nou tema de Sidonie...
No m'ha agradat: ...haver d'esperar a que surti el CD, el Fluido Garcia, per sentir les altres cançons. 

M'ha agradat: El Mundial de Rugby de Nova Zelanda. Hauríem d'acostumar-nos a aquest bonic esport...

No m'ha agradat: ...els horaris dels partits. Nova Zelanda queda lluny. 

M'ha agradat: El discurs de Guardiola al Parlament de Catalunya...

No m'ha agradat: ...que formi part d'una campanya de neteja d'imatge dels polítics. Fa dos mesos havien d'entrar amb helicòpter al Parlament.

M'ha agradat: Ser un país imparable...

No m'ha agradat: ...ser nosaltres, i únicament nosaltres, els únics que ens posem el frè.

Titulars d'aquest estiu

Titulars que llegirem aquest estiu: 

Semana clave en el caso Cesc

 

España se va de vacaciones todo el año

Montilla acaba el llibre de vacances Santillana i s'apunta a l'Universitat d'estiu

Cescapa

Zapatero: "no haremos más recortes"

El verano más caluroso des de 1986

Hi ha putes al Raval de Barcelona

Pet Guardiola: el entrenador del Barça se tira un pedo en la vuelta al trabajo. 

Moody's no se queda mutis

ContaTour

Mientras Sharon sigue vivo Israel aprovecha el verano para matar unos cuantos palestinos

RAC1 és la ràdio més escoltada de 8 del matí a 9 de la nit

Jugador X: "Siempre fue mi sueño jugar en el Madrid"

A l'atenció de Johan Cruyff

Estimat Johan Cruyff, durant anys vas ser el millor entrenador que el futbol va tenir. Vas canviar la manera d'entendre l'esport rei a casa nostra, a Can Barça, imposant aquell estil tan vostre, que no teu, que teniu a l'Ajax. Amb tu vam aconseguir 4 lligues i una Copa d'Europa i vam passar de la mentalitat derrotista a acostumar-nos a guanyar. Jo t'admirava. Però començo a estar cansat de la teva figura.

Apreciat Johan Cruyff, et van fer fora de males maneres. Segurament, una persona amb el teu bagatge hauria d'haver sortir per la porta gran. Almenys acabar la temporada. Però deixa'm dir-te que tard o d'hora havies de marxar del club. Les coses ja no anaven com havien d'anar. Recordo problemes al vestidor, recordo partits horribles d'aquell Barça que un cop es va pensar que seria etern. Johan, tu ets Wembley, Romario i Tenerife. Però també ets Atenes, Korneiev, la sortida de Laudrup o el 6 a 3 de Saragossa. Si Johan, tu també t'equivocaves, encara que no ho vols recordar. 

Va arribar el moment de marxar i ho vas fer físicament. Després ho va fer Nuñez. I vareu dividir per sempre el Barça. “Cruyffistes” i “nuñistes”. La diferència però, és que tu no vas marxar mai, mentre que el petit president, no va obrir la boca mai més fins aquests últims dies per recordar vells moments. No, Johan, tu vas estar aquí sempre, d'una manera o d'una altre. Sempre a l'ombra. La de Laporta era la candidatura de la ruptura deia, i va resultar que de ruptura res. Era la teva candidatura. Et vas convertir en l'entorn que tant i tant vas criticar quan tu dirigies el vestidor blaugrana. 

I estimat Johan, des del darrera vas anar movent els fils. Mai sense ocupar cap càrrec, amb risc 0. Com sempre a la teva vida. Fixa't, després d'aquelles 4 lligues i la Copa d'Europa mai vas voler tornar entrenar. No fos cas que et passessin la mà per la cara altres entrenadors, altres equips. I el mite de Johan Cruyff s'esvaís per sempre. No. Si no tornaves a entrenar el mite, la figura, el druida sempre el tindríem allà. I aquí estàs. Has estat llest. I t'has anat penjant les medalles de tot el que ha anat fent de bo aquest club. La medalla de Rijkaard i la de Guardiola, i moltes més, però a l'hora de criticar sempre has estat el primer des de, precisament l'última pàgina d'un diari. Des d'una contraportada. Fins i tot feies sang aquest any de la derrota a la final de València contra el Madrid. Criticar els altres quan s'equivoquen i recordar a tots la teva figura quan les coses van bé. No Johan això no va així. Si t’estimes el Barça no aprofites per criticar la directiva l’endemà de guanyar una Copa d’Europa. Però tu no t’estimes el club sinó a tu mateix. 

El teu passat et feia un intocable, el millor que havia passat per aquí. Fins que va aparèixer Guardiola. Algú que va beure de la teva poció, sí. Però des del camp i, sobretot, des de la banqueta, va tenir temps de millorar-la. Algú que estima el Barça i el vol fer gran. No com tu, que utilitzes el Barça per fer gran la figura de Cruyff. Deus estar trist Johan. Guardiola t'ha passat la mà per la cara, ho va fer el primer any quan ho vam guanyar tot. Quan ell, i no tu, ens va fer eterns. Guardiola ha fet créixer el Barça fins a límits que ni podíem imaginar. Ell, i no tu. Guardiola ha portat el futbol a l'excel•lència. Ell, i no tu. Guardiola ja és l'entrenador que ha guanyat més Copes d'Europa. Ell, i no tu. En Pep ha fet feliç a la gent molt més del que ho vas fer tu. Deus estar trist Johan, perquè saps que ja no ets el primer. I quan a la gent del Barça li preguntin quin és el millor entrenador que ha tingut mai aquest club, el diran a ell, i no a tu. I quan a la gent del Barça li preguntin qui va revolucionar el club diran el nom de Josep Guardiola Ell, i no tu. Una persona que s'estimava el club i no a ell mateix. I quan algun dia s'hagi de posar una estàtua a l'esplanada del Camp Nou, d'aquí cent anys, diran el nom de Josep Guardiola. I serà immortal, com ja ho és ara. I serà ell, Johan, i no tu.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: 

Benvolgut Barça

Benvolgut Barça, permet-me suposar que, malgrat que no haguem gaudit de presentació oficial, ens hem vist aquest any cada quinze dies al Camp Nou i tot i que no estic amb vosaltres dia a dia, més o menys així com jo estàs assabentat de la meva existència, de les coses que faig.

I Benvolgut Barça jo ho reconec, no és que siguis cada tarda el meu tema preferit, però tinc seriosos dubtes ara mateix, i aquests últims dies i anys. En el passat em vas donar moltes decepcions, ara però, la majoria són alegries. Menys aquella nit al Camp Nou contra l'Inter que no ens va permetre estar a la final del Bernabéu. Ens doneu alegries i penes, va com va. Només faltaria que guanyéssiu sempre. A la final de Madrid no hi vam poder arribar així que vostres són les promeses que ningú no complirà. Però a Wembley, més d'un ha tornat a prometre coses si ens enduem la quarta copa cap a casa. Avui toca la cara bona d'aquest esport. Ens ho vau prometre. 

De fet, ens heu donat alegries en grans quantitats durant aquests anys. Vostres són les nits que els telèfons no paraven de sonar explicant i compartint les vostres gestes amb els que més estimem o estimàvem. I Barça, et vaig veien en fotografies que em fan reviure els meus records com a culer. I algunes quina meravella (Londres, París...), i algunes que mai tindré prou lluny (Atenes). I en aquella foto, relativament antiga, oblidada en un calaix, heu guanyat el triplet, i aprofitant la vista privilegiada d'una gran ciutat com és Roma, i assenyaleu la Copa que teniu a les mans, i sou joves i forts! I sentiu l'eternitat al vostre davant. I en aquells moments, Benvolgut Barça, ni sospiteu que gent com jo estàvem esperant. 


I que simpàtics que se us veu, i quin mal devia fer quan en algun moment de la meva vida he arribat a dubtar de tu, Barça. I m'ho imagino - o ho intento- i t'asseguro que comprenc encara avui, sense remei, que tot trontolli un segon quan un amic, o un tribunero, amb bona fe dubte de vosaltres i pronuncia el vostre nom per criticar. 

Però vull pensar que tot va bé i que no enyores aquells temps de Gaspars, Rochembacks, Okunowos i companyia en que no guanyàvem res, que fins i tot en recordar no saps per què però estàs content. I gràcies a Guardiola i companyia, i a la meva professió (periodista) m'ha tocat viure des de dins els millors anys d'aquest Barça. I vas veient aquest equip jugar un futbol espectacular. I guanyar a tots els camps. I vas veient coses pel món que t'estan agradant tant. I agreixes que entre tots em féssiu créixer amagat. Amagat en mentidetes, en dubtes emprenyadors sobre el vostre joc o sobre la vostra capacitat. Amagat algun cop en "avui no juguem bé" o en "son molt joves per tenir res massa clar", ai benvolgut, Barça, que estrany si un dia et van fer mal dubtant de tu. Benvolgut Barça, benvolgut Guardiola, benvolgut joc que ha arribat i es vol quedar! Ni t'imagines aquest joc senzill que gent com jo estava esperant. 

Benvolgut Barça ho deixo aquí, que sé que ets un club ocupat. Suposo que és moment d’acomiadar-me esperant no haver-te emprenyat massa, no haver semblat un boig, que la força ens acompanyi, adéu, fins sempre, sort!

Per si un dia ens creuem a la zona mixta del Camp Nou ja em disculpo, que em conec, faré d’home seriós, esperaré darrere dret esperant el torn per les preguntes. Mentre vosaltres jugadors, us reivindiqueu com molt més elegants. Farem adéu i marxarem i ella em dirà que t’ha vist vell i, pas a pas, ja estaràs tan lluny com aquell noi que volia ser futbolista, i després periodista. Ai pobre com s'hagués espantat, si entre els matolls surts tu Barça, tu Guardiola, vosaltres jugadors i jo dient "ei aquí els senyors, estem esperant". Així que avui a Wembley, Xicots aneu fent lloc, que estem esperant. 


Benvolgut Barça, ha estat un plaer treballar i viure aquest any amb vosaltres. M'és igual que no guanyeu la Champions a Wembley, us heu guanyat milions de cors, entre ells el meu. 

P.D.: Aquest escrit no es pot entendre si no has escoltat (i entès) la cançó Benvolgut de Manel.

El camí a Wembley

Ja està. S’ha acabat. No hi haurà més clàssics aquesta temporada. S’han acabat les tensions, les faltes, les rodes de premsa, les acusacions. S’ha acabat el teatre, les provocacions i la mentida. S’ha acabat Pepe, el Bernabéu, les televisions i la Central Lechera. En definitiva, s’ha acabat parlar de tot allò que no és futbol per començar, o tornar, a parlar de l’esport rei. El Barça deixa enrere l’equip blanc amb un balanç més que positiu. La Lliga encarada, i a la final de Wembley, amb l’únic punt negatiu de la Copa perduda. I amb la moral ben alta sabent que les coses es fan bé. Que anem pel bon camí i que, com diu el lema, som una manera de fer. 

Ahir es va veure la millor versió del Real Madrid. Sense Pepe, el pal de paller dels blancs i protagonista els tres primers partits. L’amo del “trivote”. També sense Sergio Ramos, el trist actor de la pitjor anècdota en molts anys. El de la Copa aixafada. Ramos fent de Ramos del Crackovia, o a l’inrevés. Un altre assassí en sèrie en llibertat per obra dels àrbitres i els comitès de competició. 

No. Ahir el Madrid va ser el que ens té acostumats l’història. El que no va sortir a defensar sinó el que va sortir a mossegar a l’altura de l’àrea de Valdés. El que va renunciar al “trivote” per apostar pel 4-2-3-1. Qui sap si havent jugat així els 4 partits els blancs estarien millor situats en la lliga, serien campions de Copa i enfilarien aquestes hores el viatge a Wembley? Ningú ho sabrà mai. Ahir a la nit, els blancs van fer, de llarg, el millor partit contra els Barça dels 3 anteriors. Va ser valent, perquè havia d’arriscar. I aquest era el Madrid que volíem tots. El que plantés cara al Barça. El que ens fes patir. El que estigués a l’altura. “El partido es lo de menos” va dir Mourinho. Mentida. Els partits entre culers i merengues, mai són el de menys. Són el de més. 

Tan fort van sortir els blancs que al Barça li va costar un quart d’hora ser el Barça. Apretant els blancs la sortida de la pilota, el conjunt de Pep Guardiola li va costar engrassar la màquina, i no va ser fins al segon quart d’hora que no va començar a pastar el partit. A controlar la pilota. A ser ell mateix. A caminar cap a Wembley. I al minut 21 va tenir la primera ocasió amb un cop de cap de Busquets sol després d’un córner. No va entrar, però els blaugranes ja estaven a la frontera de Portbou entrant a França. 

A partir d’aquí festival de la “Sardana mecànica”. Caviar. La màquina de jugar a futbol es va parlar al camp i va contestar tots els “por què?” que podien passar pel cap de Mourinho. Fins a cinc ocasions van tenir els de Guardiola per fer moure el marcador però Casillas, sempre Casillas, ho va evitar. 

Mourinho havia decidit ser valent, això sí, des de l’hotel. The Special One va tirar l’equip amunt però no n’hi va haver prou per aturar una màquina engrassada des de fa anys que sembla que millora, com el bon vi, amb el temps. L’entrenador del Madrid s’ho mirava des de l’habitació del Juan Carlos I, per no provocar a l’afició del Camp Nou, que al cap i a la fi, es va comportar com en les grans ocasions. Animant al seu equip i Mou només va ser protagonista d’algun càntic en un parell d’ocasions. Una llàstima per ell. “Ni està ni se l’espera” va dir ahir el Camp Nou. 

La segona part va començar amb el Barça ja a Calais. A punt d’agafar l’euro túnel, que va arrencar i posar la cinquena al minut 54 amb el gol de Pedro. Valdés, Álves, Iniesta i Pedro. Futbol directe al Madrid. El Barça matava amb el propi verí als blancs. El viatge cap a Londres es preveia plàcid però un gol de Marcelo al 64 va fer baixar la velocitat del tren que portava als homes de Guardiola a les Illes britàniques. 

En els últims minuts, amb els culers ja a Dover, l’entrenador del Barça, sempre atent als gestos, va tenir temps de treure Abidal augmentant la catarsi que vivia el Camp Nou a categoria de nirvana. L’afició va ovacionar el defensa com no ho havia fet en els anys que porta el francès al Club. S’ho mereixia.

A aquestes altures, amb el Barça ja dalt l’autobús, circulant pel carril de l’esquerra, ja hi havia hagut espai per la “polèmica”. L’àrbitre xiulava una falta de Cristiano a Mascherano a la frontal de l’àrea. El rebot el recull Higuaín que afusella Valdés. No és mai gol anul•lat, com reclamen els blancs, perquè mai va ser gol. L’àrbitre xiula abans. Però a la capital es conformen amb això per plorar, un dia més, i emmascarar la veritat. El Barça és molt millor equip. I l’equip de Chamartín, ha de millorar ,i molt, si algun dia vol acabar amb l’hegemonia blaugrana. Però la Central Lletera ja té una altra excusa per seguir munyint la vaca. 

El partit d’ahir fa justícia al futbol, si és que el futbol va tenir-la mai. L’opció Messi, Xavi, Iniesta i companyia estaran a Wembley, després d’un llarg viatge. L’opció de Pepe, Sergio Ramos i la d’Arbeloa es queda pel camí. M’agradaria veure un Madrid més digne. M’agradaria veure un Madrid que no s’amagués en les excuses de no saber perdre. M’agradaria veure un Madrid que fos noble. M’agradaria que recordés qui és i què ha estat. M’agradaria veure un Madrid que surti a jugar al camp i no a la sala de premsa. De moment, només veig Wembley des del campanar del meu poble. T’estem esperant Madrid, però serà l’any que ve. Estem a Wembley. On va començar tot la nit del 20 de Maig de 1992...

Resultats de l'enquesta

Dimarts s'acaba el trèvol de 4 fulles que han estat aquests Barça - Madrid. Hem gaudit del de Lliga, del de Copa i de l'anada de la Champions. La setmana que ve s'acabarà de decidir, si no ho està ja, quin dels dos equips estarà a la final de Wembley.

Tants enfrontaments, tant en joc, i tantes emocions van fer avisar els cardiòlegs del perill que suposava els 4 partits entre culés i merengues. Calia fer esport, fumar menys i menjar lleuger per encarar els clàssics. Contràriament, podríem patir un infart. 

Precisament preguntàvem això, si coneixíeu algú que tenia números per patir-ne un durant aquests 4 partits. La majoria sí que coneixia algú i era aficionat del Madrid. Veient com han anat els 3 primers partits, sobretot el de Champions, els aficionats blancs han fet anar el seu cor a un ritme superior que els blaugrana. Ja sigui per bé, van ser campions de Copa, com per malament, van regalar l'anada de la Champions al Barça. Així que aquesta ha estat l'opció més triada, i perquè no dir-ho, la més desitjada. Els visitants del club de la lluita no els importaria que algun merengue conegut patís un atac de cor i abandonés aquest món veient com el Madrid és derrotat pel Barça. 

L'altra opció, la segona amb més vots, ha estat la que qui té possibilitats de deixar-se la vida en aquests clàssics és un mateix. La veritat és que hi ha gent que viu amb passió aquests partits. I més ara que la lluita ja no és simplement Barça - Madrid o Catalunya - Espanya, sinó que s'ha ampliat a Guardiola contra Mourinho. El Bé contra el Mal. El Ying i el Yang. 

Només 1 vot per l'opció: Espero que el meu "jefe" que és un cabronàs. Així que hem d'entendre que els membres del Club estan satisfets amb els seus caps i amb la seva feina. Molt al contrari que el protagonista del llibre de Chuck Palahiuk que dona nom a aquest bloc. 

Senyors queda un xoc entre blaugranes i blancs. Dimarts sabrem qui guanya aquest pols i qui el perd. Però recordeu fer exercici, fumar menys i menjar lleuger, no fos cas que tinguéssiu un infart, o vomitéssiu bilis com fa Mourinho. 

M'ha agradat: Guardiola, per fi, plantant cara a la Sala de Premsa a Mourinho...

No m'ha agradat: ...que la resposta arribi tant tard.

M'ha agradat: Sant Jordi com sempre...

No m'ha agradat: ...el preu de les roses. D'aquí poc seran més cares que els llibres.

M'ha agradat: El viatge a València. L'ambient i l'experiència brutal...

No m'ha agradat: ...el resultat de la final.

M'ha agradat: Que tot i caure en Setmana Santa Sant Jordi hagi estat un èxit en tots els sentits...

No m'ha agradat: ...que no es pogués ni caminar per Palamós.

M'ha agradat: Tornar a jugar a futbol amb la colla...

No m'ha agradat: ...s'ha d'esmorzar abans de jugar.

M'ha agradat: No treballar...

No m'ha agradat: ...la tornada a la feina/rutina. 

M'ha agradat: Que Lamparetes d'Antònia Font sigui número 3 a Espanya...

No m'ha agradat: ...que això sigui notícia. 

M'ha agradat: Casos com els d'Ana Pastor...

No m'ha agradat: ...que el seu cas sigui un "rara avis".

M'ha agradat: Haver conegut a Guardiola...

No m'ha agradat: ...que no ha estat aquesta setmana (però després de la roda de premsa d'avui, ho havia de posar.) 

Pinto també pinta

Ser porter és complicat. És una feina per solitaris, on veus com la glòria se l'emporten els altres. Estàs lluny dels teus companys i quan aquests celebren el vostre gol estan a l'altre punta. És una posició ingrata. On veus com el davanter rival celebra com si fos una victòria militar un gol senzill de fer. Ser porter vol dir quedar-se venut. No poder fallar perquè el teu error és el fatal, el que tots veuen. El que ningú arreglarà per tu. És una feina poc valorada on només pots ser el rei si atures un penal, el càstig més fàcil que pot convertir un futbolista. És una feina dura, i per això diuen que, per ser porter, s'ha d'estar una mica boig. Però també s'ha de ser una persona serena.

Demà les mirades estaran posades, entre molts altres llocs, en la porteria del Barça. No juga el de sempre, sinó que juga el de mai. Bé, sí, el de la Copa. Ho ha dit Guardiola "demà juga Pinto i deu més". La frase hauria de ser en el cas del Barça: Messi i deu més, Xavi i deu més o Iniesta i deu més. Però en aquest equip no és així. Amb Guardiola no és així. Demà el porter no és Valdés sinó l'andalús que ha aguantat la majoria de partits a la banqueta. El que està pel que sigui. El que fa pinya. El que explica acudits. El de la Copa. I és el que necessita més confiança, i com hem pogut veure, la del seu entrenador ja la té. Podria jugar Valdés, en una forma impressionant, però qui diu que el de Gavà pot no tenir un gran dia? És qüestió de justícia. Li toca a Pinto i punt.

Guardiola sap el que es fa i amb aquesta decisió, fa grup. Fa pinya com la fa cada dia l'andalús al vestidor. Aquesta és la seva competició, com la de Bojan, que finalment no jugarà per lesió. Aquest és el seu premi a tres anys sense aixecar mai la veu. A una estada a Can Barça assumint el rol de porter suplent. A uns anys de fe cega amb l'entrenador, amb l'equip i amb el projecte. Pinto és el Larsson de sota els pals. Ens va portar a la final de l'any del triplet aturant el penal contra el Mallorca a Martí. I demà li toca ser altre cop protagonista.  Demà tornarem a sentir els xiulets de l'andalús a Mestalla. Tornarem a veure la seva trena sobre el camp. I qui sap si el tornarem a veure somriure amb la Copa a les seves mans. S'ho mereix. Gràcies Pinto. Gràcies Pep.

La lluita de la setmana (al Bernabéu)

M'ha agradat: ser un altre cop al Bernabéu en un Madrid - Barça...
No m'ha agradat: ...no guanyar com ho vam fer l'any passat.

M'ha agradat: La sensació brutal de ser a un clàssic. En terreny enemic. A peu de camp. I sentir que el teu cor va a mil...
No m'ha agradat: ...no poder celebrar els gols com es mereixerien.

M'ha agradat: El joc de Xavi comença a ser una cosa sèria...
No m'ha agradat: ...Pepe dient-li a Messi si està boig. La vida al revés.

M'ha agradat: Recuperar carrers mítics com l'Avenida Concha Espina o la calle del Padre Damián...
No m'ha agradat: ...passar per davant el carrer on fan "la prèvia" els Ultras Sur.

M'ha agradat: Veure com es pot anar amb la samarreta del Barça pels voltants del Bernabéu...
No m'ha agradat: ...comprovar que celebrar un gol del Barça allà pot acabar malament amb insults de mitja graderia.

M'ha agradat: viure el partit des de la gespa on van a parar tots els crits. Brutal...
No m'ha agradat: ...la visió del partit des d'allà fa que et perdis mil detalls.

M'ha agradat: Seguim tenint 8 punts de diferència i queda una jornada menys...
No m'ha agradat: ...podiem haver sentenciat la Lliga definitivament.

M'ha agradat: Que Guardiola digués que la pregunta que li havia fet era una bona pregunta...
No m'ha agradat: ...penjar una entrevista sense repassar-la, amb els conseqüents errors i faltes.

M'ha agradat: L'imatge dels blaugranes. Sempre fidels al nostre estil. Som una manera de fer...
No m'ha agradat: ...el plantejament del Madrid, que en algunes ocasions va fregar la violència.

M'ha agradat: L'expulsió d'Albiol. Totalment justa...
No m'ha agradat: ...l'àrbitre i el penal d'Alves. Totalment injust.

M'ha agradat: Veure com els madridistes celebren un empat contra el Barça com si fos un títol...
No m'ha agradat: ...veure com a Madrid es creuen (o potser no tenen més remei que fer-ho) el Villarato i el dopatge.

M'ha agradat: Guardiola...
No m'ha agradat: ...Mourinho.

Que n'aprenguin!

Pugem al despatx de Joan Laporta a la Diagonal. Proper a l'edifici del Grup Godó. Ens rep, molt amablement, Jordi Finestres que porta la comunicació a l'ex president del Barça. Comentem l'actualitat esportiva, que es preveu moguda. 4 clàssics a la vista. Per això estem aquí, per parlar del Barça i el Madrid. Del Madrid i el Barça. Però de moltes coses més. Laporta surt del seu despatx i entra a la sala on estem nosaltres. Saluda. Somriu. Té ganes de parlar. Ganes de micròfon. Estic davant el que per molts és el millor president de la història del Barça, i actualment és diputat del Parlament de Catalunya. Tinc deu minuts. Al final en seran uns quants més. Començo.

S’acosta el clàssic de lliga entre Madrid i Barça. Com el viurà? No trobarà a faltar la tensió de la presidència?

Bé, li explicaré quan ho hagi viscut. Però en principi, ho viuré d’una manera que em fa molta il·lusió que és veient-lo amb els meus fills, que durant aquests anys no he pogut gaudir d’un Madrid – Barça amb ells.

Ara podrà cridar, expressar-se. Com s’ho feia per aguantar a la llotja del Bernabéu sense moure’s?

Doncs els vivia sempre rodejat d’autoritats de l’estat. I la majoria han estat un plaer, perquè els hem guanyat, així que era relativament fàcil i ho vaig viure amb una gran alegria.

Com veu el Barça actual?

Estem jugant a un gran nivell. L’herència que vam deixar és la del millor Barça de la història. S’està treballant bé, s’està fent un gran futbol i crec que aquest Barça ens farà gaudir molt d’aquí fins a final de temporada.

La base d’aquest Barça és Guardiola. Vostè el va portar i posar al seu lloc en un moment molt complicat del seu mandat. Ens pot explicar com arriba Guardiola a la banqueta del primer equip del Barça?

Havíem de prendre una decisió. Després d’anys d’èxits, aquella temporada no vam tenir els resultats que es preveien. I l’opció per la que apostàvem la majoria dels membres de la Junta era l’opció de Guardiola. Llavors al Barça Atlètic. Així que em vaig reunir amb ell per dir-li que a final de temporada, si no hi havien bons resultats, hi hauria un canvi a la banqueta, que canviaríem a Frank Rijkaard que el cert és que havia fet unes grans temporades.  I li vaig proposar que ell fos l’entrenador. Va ser una conversa que recordo bé. Ens vam reunir a un restaurant, i Pep va dir: “no tindreu coratge de fer-ho perquè encara sóc molt jove i tendre”  però nosaltres li vam dir que sí. Que ho faríem. Si passava això, ell seria l’escollit per la Junta, Txiki i per Cruyff. En Pep volia acabar la temporada amb el Barça Atlètic perquè estava convençut que guanyarien la lliga, i així va ser, i a partir que agafa el comandament del primer equip, tot és mèrit seu.

Algun cop Guardiola es va tirar enrere?

No. En Pep tenia clar que si això passava Rijkaard ho havia de saber. Li vaig dir que ja havia parlat amb en Frank i ell ho havia acceptat amb molta elegància. "Per què creus que ho hem fet?" Li vaig preguntar. I en Pep em va contestar: "perquè saps que si sóc entrenador del primer equip guanyarem la Lliga segur". "Només la lliga?" Li vaig afegir.  I ell, prudent, va respondre: "Comencem per la lliga". Aquell any ho vam guanyar tot.

Guardiola és el l'encert més gran del seu mandat?

És una de les grans decisions sí. Però l’encert és de l’afectat, de Guardiola. Vam prendre una decisió important perquè l’opinió publicada, més que la pública, estava a favor de Mourinho. I nosaltres vam tenir el coratge d’anar en contra l’opinió publicada i en interès del F.C.Barcelona. La decisió d’Unicef, la de Frank Rijkaard també va ser important. I una decisió que m’encanta comentar, és la del secretari tècnic. Mantenir a Txiki des de l’inici fins al final del mandat és una mostra d’estabilitat i de creure en una filosofia i un sistema. Després amb Rijkaard i Guardiola han estat les grans decisions esportives. Però el mèrit és seu.

Quin és l’error més gran del seu mandat?

He comès errors. Però els errors els intento corregir i superar. No m’hi paro a pensar. Intento millorar i mirar endavant. En trobaríem però m’estimo més que els comentin els altres, jo m’estimo més recordar els bons moments.

Tornarà a presentar-se?

No m’ho plantejo. Tinc responsabilitats com a advocat, com a diputat del Parlament de Catalunya, i la veritat és que va ser una bona etapa. Vam dedicar els millors anys de la nostra vida al Barça i vam aconseguir el millor Barça de la història. I diria que entre tots, especialment els jugadors, el millor equip de futbol de la història del futbol.

Vostè que coneix a l'entrenador del Barça. Comentava que els seu temps al club s’acaba. Creu que tindrem a Guardiola per molts anys?

Això li ha de preguntar al propi Guardiola. Si considera que ha de manifestar-se en algun sentit ho farà. No sóc ningú jo. Hem de respectar l’opinió de l’entrenador.

Però li agradaria que fos el Ferguson de Can Barça i es quedés molts anys?

És que el Barça té un estil i un model propi. No necessitem buscar referències, per bones que siguin com Ferguson. Però nosaltres tenim el nostre model i Guardiola és el Guardiola del Barça com Rijkaard va ser el Rijkaard del Barça. Aquí les referències les marca el Barça.

Marxem del terreny esportiu. Vostè ha tingut diferències amb la directiva actual. Ara que estem a punt d’acabar la temporada quin balanç fa de l’acció de la Junta de Rosell?

En quan a la relació amb mi han fet unes maniobres indecents per perjudicar mi reputació. I penso que això no es fa. Allà ells amb el seu ressentiment i odi. Mentre facin aquestes maniobres per perjudicar-nos tindré aquesta opinió. No han superat l’heretar el millor Barça de la història, potser no se senten partícips del que han heretat, quan ho haurien de gaudir en comptes de perjudicar als que hem dedicat els millors anys de la nostra vida a construir aquest Barça.

Em deia abans que un dels seus encerts va ser posar Unicef a la samarreta. Què li sembla Qatar Foundation a la samarreta?

Jo ja vaig manifestar la meva opinió en quan a publicitar la meva samarreta, i ho vaig fer posant-li UNICEF. Vam ser els artífex d’Unicef i això ens ha donat una imatge molt bona al món. Forma part del més que un club. És màrqueting solidari i social, fet que llavors no es portava molt. Era una revolució perquè en comptes de cobrar pagava. Ens va fer el club dels nens del món. Un club amb futur. Un club amb ànima. Defenso això. No em faci parlar sobre aquestes decisions de la junta perquè no opinaré, tret que siguin decisions que em perjudiquin a mi o la meva junta. Ells prenen una decisió, ells porten les regnes del club ara, s’ha de respectar. La meva decisió va ser UNICEF.

Tornem al futbol. Madrid – Barça aquest cap de setmana. Qui li fa més por de l’equip blanc?

Crec que té un equip que s’ha de conjuntar. I no se si ho aconseguiran. Han anat molt a remolc i els hi hem guanyat sempre la partida, així que han hagut de fer un equip nou cada any mentre nosaltres manteníem una línia. Consolidant un equip i una manera d’entendre el futbol. Jugant a un o dos tocs. Això ha fet que el Madrid perdés la seva identitat i ha anat improvisant any rere any, amb equips i entrenadors nous.

Com aficionat m’atreviré a dir que tenen un porter molt bo que és Casillas. Tenen un jugador que té qualitat Barça que és Ozil. I després té un killer que és Cristiano que sempre s’ha de tenir en compte. I la resta és un equip de grans jugadors però, insisteixo, li falta conjuntar-se.

Mourinho és un entrenador contrastat per un determinat estil de joc. I li ha estat efectiu. Veurem com li va al Madrid. Jo em quedo amb el model, l’entrenador i els jugadors del Barça. Començant per Messi, Xavi, Iniesta...es que els diria tots! Alves, Puyol, Piqué, Abidal, Maxwell, Busquets, Keita, Bojan, Pedro, Villa que se ha adaptat, Adriano, Mascherano, Afellay. Tenim un equipàs! I en Pep i en Tito, i Manel Estiarte que és discret, però tots fan un equip humà excel·lent.  I Jeffren! Fontàs, Thiago. Buff...tenim un futur...!

Com s’explica que el Madrid, amb tot el que ha gastat, no aconsegueixi cap títol ni destronar al Barça?

Perquè en el futbol no tot són els diners. Pensi que el treball continuat, l’estabilitat, costa molt i no és qüestió de diners sinó de fer-ho bé. Nosaltres vam gastar diners però vam deixar el club sanejat amb més de 400 milions d’ingressos, uns beneficis d’11 milions, un club sanejat i amb una massa social extraordinària i amb ànima.

No és qüestió de diners, únicament. A vegades cal invertir bé. I cal trobar les peces, les persones, en el lloc adequat i al preu just de mercat. Nosaltres hem treballat el planter i hem produït jugadors que tenen un preu incalculable, com Messi. O Xavi. O Iniesta. S’ha de distingir entre la cantera i la cartera i, a vegades, la cartera no és suficient.

Li diré 4 noms del Madrid vostè me’ls complementa.

Cristiano Ronaldo:

Gran professional i molt ràpid i de qualitat. Té gol i per tant, és determinant.

Iker Casillas:

Un dels millors porters del món juntament amb Valdés.

José Mourinho:

Un gran entrenador que té un sistema de futbol molt efectiu, potser no es vistós, però ha triomfat allà on ha anat i per tant, un entrenador a respectar.

Florentino Pérez:

El president del Real Madrid que està en la recerca permanent del millor Madrid de la historia. Invertint quantitats importants de diners i fent el que creu que és el millor pel seu club. Un home seriós. Un home que a més té un tracte agradable.

Santiago Bernabéu:

No el vaig conèixer personalment! Però ha estat el president referència del club blanc. L’estadi porta el seu nom, de fet. Vaig viure la seva època de president quan era petit, i si que és veritat que pels culers no era massa ben vist. No ens era molt simpàtic. Sobretot pel que passava al voltant del Madrid en aquella època, perquè era l’equip del govern i Bernabéu a més, estava vinculat al poder de llavors, la dictadura. Per això el record que en tinc és d’un home vinculat al Madrid, el poder i la dictadura. No ens era massa simpàtics. Però sí, un president de referència.

Tornem al present. A Madrid recuperaven el “Villarato”. Hi ha “Villarato”?

Això és una manera de la caverna mediàtica espanyolista de perjudicar i desestabilitzar el Barça. I quan no és el “villarato” són altres “xorrades”. Estan desesperats. I això és bo. Perquè quan es posen tant nerviosos i fan servir totes aquestes “xorrades” vol dir que estem al bon camí, i ells estan nerviosos preocupats. Perquè portem molts anys en que som la referència, som l’admiració del món, per la forma de fer i mostrar-nos. Sobretot els nostres jugadors que han mostrar qualitat esportiva i humana. I si a més, som un club vinculat a Unicef i a la Unesco, es troben que som una referència, i això fa que al Madrid, que és un gran club, no els hi agradi aquest situació

Hagués denunciat les acusacions de dopatge que van sortir fa poc?

Jo ja vaig dir que això no es podia tolerar! Que era inadmissible que els nostres jugadors estiguessin sota sospita per unes declaracions de la Cadena Cope instigades, perquè així ho va dir el periodista, pel real Madrid. Le Monde va fer el mateix amb nosaltres, vam denunciar-ho i vam guanyar. Aquí no hi ha d’haver ombra de sospita a la mínima que hi hagi falsedats s’han de tallar de soca-rel. No es pot permetre que una cadena de ràdio, espanyolista, molt espanyola, es dediqui a desestabilitzar, juntament amb el Madrid, al Barça. I d’una manera molt miserable. És fals i s’ha de denunciar. Sembla mentida que algú es cregui les explicacions del Real Madrid que van arribar tard, malament i que es veia que no se les creia ningú! És un tema molt seriós.

Per què el Barça és més que un club i el Madrid no?

Jo li diré perquè el Barça és més que un club. El Madrid té la seva identitat i és un club molt representatiu d’un tipus de govern que va manar a Espanya i això l’ha marcat molt. El Barça és més que un club perquè tenim un estil marcat. Un estil propi de joc. Una representativitat simbòlica de Catalunya i per què a més, és un club amb ànima. I el que ho mostra és Unicef. Som un club que fabrica somnis i jugadors. El club neix a la cantera i s’acaba al primer equip, i tots amb la mateixa tàctica. I a dos tocs. I si pot ser a un millor! I fer més gols que els altres. A més, la càrrega històrica és la representativitat catalana amb vocació universal. Tenim ànima.

Un resultat per aquest Madrid – Barça. No sé si dirà un 5 a 0 com Rosell...

Jo és que no dic mai resultats. No ho he fet mai i deixem que ho segueixi fent. Posar un resultat és un error. Aquest equip no es mereix que li posem més pressió. Perquè ja la tenen, ja han demostrat de sobres que són el millor equip del món i passi el que passi, els hi hem d’estar agraïts.

Va ser una relliscada donar un resultat, i aquest resultat?

No opino d’aquestes qüestions. Ser president és molt difícil. Jo vaig dir que intentaria col·laborar i un ex president no ha de molestar. Però s’han portat tant malament que això fa mal, perquè no és just. Aquestes maniobres no són justes. Però en altres qüestions entenc el que significa ser president del Barça i crec que aquí se l’ha de disculpar.  

Li faig ara, unes preguntes més personals:

Si algun dia perdem a Joan Laporta on el busquem?

On sigui però amb els meus fills.  

Què és el que més estima en aquest món?

Els meus fills.

Què és el que més odia?

No odio.

No?

No.

Quina música escolta Joan Laporta?

M’agraden molts estils, no em facis escollir-ne un. Depèn una mica de la temporada. M’agrada el pop, el rock, la música d’autor...

Quin és el moment que més l’ha marcat?

Molts. Els moments importants de la vida d’una persona, com per exemple, el naixement dels meus fills. A mi m’han marcat també altres situacions que he viscut. A la vida et marca quan acabes la carrera, quan treballes pel teu compte, en el meu cas quan arribo a la presidència del Barça que era quelcom que no havia somiat mai (somiava amb ser davanter i no president!). Les copes de Wembley, París i Roma...hi ha molts moments i espero que n’hi hagi més.

Un record d’infància?

Vaig tenir una bona infància. Gràcies als meus pares. La mort del meu pare és un dels altres moments que em va marcar. Tinc un record diari del meu pare, que és una manera de mantenir-lo viu. Recordo la Torre a Castelldefels on passàvem els estius amb els cosins. Són records d’anar amb bici, banyar-te, jugar a futbol, anar amb banyador fins al vespre...

Un defecte?

Molts. Intento corregir-los i millorar dia a dia però que ho diguin els altres. Tampoc donaré pistes...

Una virtut?

Alguna. Però també que ho diguin els altres.

La política és...

La lluita per la llibertat, jo me l’agafo així. I en el meu cas la llibertat del meu poble que és el català.

El futbol és...

Esport, emoció, tradició, sentiment i Barça.