Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Real Madrid. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Real Madrid. Mostrar tots els missatges

diumenge, 13 de maig del 2012

Bankia o el nacionalisme madrileny



A Madrid i els seus “mentideros” tothom en parla. Bankia pot desaparèixer i amb ella una forma de fer i de veure un país. L’enfonsament d’aquesta entitat ja no és una metáfora del que està passant arreu d’Espanya, sinó la fi de les formes de fer de Madrid. De l’això es fa així perquè jo ho dic. A la capital, la forma de fer política i de fer negocis sol estar barrejada, ara no funcionen ni una cosa ni l'altra.

Bankia és, o hauria de ser, la fi de la suma d’uns errors històrics en les entitats bancaries españoles. El castell s’enfonsa. Bàsicament perquè els diferents castells han estat governats, no per gent que arriba a dalt per mèrits propis, sinó per gent posada a dit. Posada per interessos politics, i d’això a Madrid en saben molt. Ho sap ben bé Esperanza Aguirre o Gallardón que ara callen però en el seu moment movien les cordes per controlar Caja Madrid, l’embrió del que és ara Bankia. 

I amb aquests inèptes al capdavant el forat es va anar fent gran. I es va anar tirant la pilota cap endavant i aquesta anava creixent. Ja em puc imaginar a alguns homes amb corbata al Restaurant “Txistu” de Madrid dient “tranquilo que esto nos lo arregla Mariano cuando llegue al poder”. I sí, Mariano ho haurà d’arreglar (però aquest cop amb un despatx d’advocats enviat des de Brusel·les que vigilarà què es fa amb Bankia). I és que en Mariano li deu algun favor a Rodrigo Rato, que no va fer oposició dins el PP quan Aznar va posar el dit sobre el Registrador de la propietat gallec. Rato va agafar les maletes i se’n va anar a l’FMI, sense dir res. El silenci també es paga. Primer amb un bon sou per dirigir Bankia, i després amb una bona indemnització per marxar-hi. “Hoy por ti, mañana por mi”.  

És així com s’han anat movent els fils de Madrid, i amb ella els fils d’Espanya. Aquest amiguisme ve, més que mai representat en la figura de Florentino Pérez. És el florentinisme. Ell representa, més que ningú, aquesta manera de fer. No només guanya diners, sinó que té poder i contactes, tants com per aconseguir de Caja Madrid uns 68 milions d’euros en un moment en que les caixes no tenien diners per donar-te crèdits ni a tu, ni a mi, ni a milers d’espanyols que volien salvar la seva empresa. Florentino era, i encara és, un home admirat i a la vegada temut a Madrid. Un home fet a si mateix. Fora de l'Estat Espanyol però, només parlen d’ell per posar-lo d’exemple del que està passant al país. Florentino és nom de deute privat. En parla el New YorkTimes, i en parlaran més diaris. 

I el problema que tenen a Madrid és que ara ja no es tracta d’un enfonsament d’una caixa provincial, es tracta d’una de les grans entitats bancàries, més central i centralista que mai. Molts desitjarien que fos La Caixa, i així poder criticar el nacionalisme català de retruc, però aquí el que es podria criticar és el nacionalisme madrileny. Aquesta xuleria de llotja del Bernabéu. Aquesta manera de fer les coses perquè les dic jo. Aquest, “hazme caso”. Aquest dinar a l’Asador Donostiarra. Aquella gomina. Aquella supèrbia. És aquest nacionalisme madrileny el que està enfonsant l’estat espanyol. Ja ho diuen alguns que els nacionalismes divideixen, sí, i el de Madrid divideix més que mai. Divideix diners i ens divideix a l'hora d'entendre el país i el futur. Una altra raó per no ser espanyols. Bankia, Florentino, Rato, Rajoy, Aguirre, l'Asador Donostiarra i Cristiano. Visca Madrid!

dilluns, 5 de març del 2012

Res no canvia


El cas de Piqué és només la punta de l’iceberg. Dissabte passat el central català era expulsat i es queixava que la decisió era injusta i que Velasco Carvallo actuava de forma premeditada. No li faltava raó. Segons desvetllava Ona FM avui, l’àrbitre li va dir a Piqué a la mitja part “tu te callas que te voy a expulsar”. Ho feia al túnel de vestidors, a la mitja part del partit. Un cop es va reempendre el joc, el central blaugrana va veure la targeta vermella directa per una jugada molt discutible i discutida. Les queixes de Piqué sobre Velasco Carvallo van provocar la reacció del Comitè Tècnic d’Àrbitres que anunciava diumenge que denunciarien davant el Comitè de Competició per les seves paraules, segons ells, “per la repercussió que podien tenir”. A hores d’ara el Barça ja ha dit que defensarà el seu jugador i recorrirà la targeta que va veure Piqué dissabte.

Aquesta és una polèmica que es podria estalviar tothom. Sí, potser callant i aguantant. Però entenc que arriba un punt que ja no es pot callar quan es fan les coses malament, no ja en el terreny de joc, sinó fora.

Entenc que es pugui expulsar Piqué perquè tots ens equivoquem, el problema però és més complicat. La Federació Espanyola és un organisme que brilla per fora, gràcies a la selecció i a una lliga potent, però que està podrit per dins. Sánchez Arminio, que és qui sortia aquest dissabte anunciant que denunciaran a Piqué, ja estava al càrrec que ocupa quan jo era petit. Tota la vida l’he vista allà mateix. Un altre exemple que demostra que la Federació és un organisme podrit és la figura d’Alfredo Florez. Ronda els setanta anys i és l’únic jutge que decideix les sancions dels jugadors. I per fer-ho, no dubta en dir que s’ha de reunir amb si mateix. Això sense comentar que és soci del Real Madrid.

Hi ha masses comitès i massa gent que fa massa temps que corre per la Federació. Massa vividor. Massa inepte. Massa madridista. I pel que es veu algun falangista que s’ha d’afegir a la llista de personatges que corren per l’organisme. En definitiva, hi ha massa de tot. Gent enquistada al seu càrrec, que porta anys i anys fent les mateixes coses, i fent-les malament. Gent totalment influenciable.

El cas de Piqué és només una mostra del que realment és la Federació. Una casa de barrets. No hi ha un criteri per establir quan se sanciona a algú per fer, o dir, alguna cosa. No es va sancionar a Mourinho per posar el dit a l’ull a Tito Vilanova, tampoc es va sancionar a Casillas per dir-li a un àrbitre que anés a celebrar amb els jugadors del Barça l’eliminatòria que els blaugranes havien guanyat al Real Madrid en Copa. Soldado es queixava d’un penal no xiulat al València al Camp Nou i ningú va dir res. Pacheta es queixava de l’actuació arbitral sobre el seu Ovideo i ningú del Comitè d’Àrbitres va posar el crit el cel. En canvi, sí que es va sancionar Guardiola per dir que els àrbitres mentien en un partit Almería – Barça, i ara sembla que sortirà esquitxat Piqué, al dir que la seva expulsió és premeditada. Podríem dir doncs, que no hi ha un criteri, o si n’hi ha, és perjudicar al Barça.

M’agradaria no pensar això però són massa coses les que fan pensar aquesta campanya contra el club blaugrana. Mai ha agradat a Madrid que guanyi el Barça i molt menys aquesta superioritat dels últims anys. Florentino ha mogut fils als despatxos i a la llotja del Bernabéu i aquest any ha de guanyar el Madrid al preu que sigui. I hi ha d’ajudar tothom. M’agradaria que no fos així però la Federació Espanyola és un organisme ple d’ineptes i gent totalment parcial. 

Com pot ser que un soci del Madrid decideixi si sancionar o no algú? Com pot ser que només ho decideixi una persona? Com pot ser que aquesta persona no sancioni ficar el dit a l’ull a una altra o trepitjar la mà a algú? Com pot ser que algú es queixi dels àrbitres un cop i se’l vulgui sancionar i altres els critiquin durant una temporada i no els passi res? Preguntes i més preguntes que només porten a una resposta: tot està premeditat. Aquestes preguntes a Anglaterra no tenen resposta...perquè ja no es plantegen. Es necessita un canvi, però per canviar, primer s’ha de voler, i a Madrid sembla que tot ben quiet i enquistat ja els hi va bé, i si accedeixen a canviar, serà perquè no realment no canviï res.

dijous, 19 de gener del 2012

El Club de la Lluita


El blanc és el color de la claror, de la netedat. De la puresa. El Real Madrid sempre ha presumit d’això, de la seva història gran i immaculada, del seu “señorío”. Però fa temps que tot això és va perdre per la Castellana. Després del partit d’ahir, i des de fa un any i mig, el blanc de l'equip de Chamartín s’ha convertit en vermell de sang i en negre de mort. El Madrid ha passat de ser un gran club a ser el Club de la Lluita.

Capitanejats pel tot poderós Florentino, s’han reclòs en el seu propi garatge i viuen al seu propi món, un món paral•lel. El Madrid viu pensant en el Barça. Obsessionat amb el Barça. Vol arreglar les coses de forma simple, a base de cops, patades i ditades, però la vida des de la prehistòria que ja no es regeix per aquestes lleis.

Fa temps que el Madrid és el Club de la Lluita, no és nou d’ahir. Ahir només sortia a la llum, saltant-se la primera norma: ningú parla del Club de la Lluita. (Barrejant Pepe amb Xabi Alonso no surt un gran mig del camp). Des que va arribar Florentino a la Casa Blanca que s’ha anat posant múscul i gomina a l’equip. S’ha fet el que sigui perquè arribessin els millors lluitadors però res, el Barça esquiva els cops. 6 entrenadors han passat pel Club de la Lluita i finalment, semblava que Mourinho era la solució a tot.

El portuguès encaixa els cops i els reparteix com ningú. És el “putu amo” a la sala de premsa, on es mou perfectament. (Barrejant Mourinho amb Karanka no en treus un gran sistema tàctic). I la seva extensió al camp és Pepe. El central, jugui de pivot o al centre de la defensa, és un insult al futbol. Un error de la pilota. Un abord de l’esport. Ahir ho va demostrar trepitjant la mà de Messi i repartint estopa a tots els jugadors blaugrana. Per allà on passa Pepe no hi creix la gespa. (Barrejar Coentrao amb Iniesta et pot costar el partit). Però la de nit no era la primera nit del portuguès al Club de la Lluita. Sota l’aparença de “millor central del món” aquest professional de la mort, ha anat tenint actuacions estel•lars arreu d’Espanya, la més sonada contra Casquero.


A Pepe se li ha de sumar Xabi Alonso, un jugador que va ser excel•lent en algun moment de la seva vida. Però en general, el Madrid s’ha entregat al clan dels portuguesos. (Barrejar la força sense el control no serveix de res). No només Mourinho o Pepe, sinó també s’han imposat les maneres de Carvalho, Coentrao i com no, les de Cristiano. Tots es fan mal a si mateixos, tots fan mal al Madrid. El més preocupant és que acabaran fent mal a algú. A alguns encara ens fa mal que els blancs no tinguin jugadors com Raúl o Zidane.

Ahir a la nit, Mourinho va decidir que el Club de la Lluita havia de sortir del seu garatge a Chamartín i passar a la gespa. (La barreja de Cristiano amb qualsevol cosa et pot esclatar a les mans). Obsessionats i acomplexats, els blancs van descartar jugar a futbol i van sortir a buscar baralla. El gol de Cristiano va servir per enganyar a més d’un blanc, però el Madrid no va jugar a res, i es va barallar amb tothom.

Es van trobar però amb un Barça que és tot equilibri. Confiat en si mateix. Un equip que esquiva els cops i et mata amb un toc de pilota darrera l’altre. Et fa ballar. I ahir visitava el Bernabéu, on s’hi sent com al Camp Nou. El “miedo escénico” el tenen els de casa. L’equip de Guardiola no va haver ni de fer la seva millor nit. No va ser el millor dia de Messi, ni de Cesc, ni de Xavi. Però sense fer res va donar una pallissa al Madrid i va esquivar tots els cops. Esquerra. Dreta. Iniesta. Alexis. 

Guardiola és com un monjo shaolin: calb, equilibrat, educat i pacient.  Però també letal, i ahir ho va tornar a demostrar. (Barrejar Sergio Ramos amb la Copa del Rei pot ser perillós). Primer va ser a pilota parada, sí. En un córner on Puyol va semblar volar per sobre el Bernabéu recordant el 2 a 6. Aquest va ser un cop mortal que va fer despertar els blancs. L’últim cop de puny el va donar Abidal, un jugador que ha passat aquest any per la seva lluita més difícil i va quedar d’empeus. El francès mereixia una nit així, si algú dels 22 homes que jugaven ahir sap el que és lluitar de veritat, aquest és ell.

Final del partit i el Barça va tornar a guanyar la batalla, aquest cop 1 a 2. Cops de puny, patades, insults, empentes i trepitjades. Tot per tombar el gran Barça. Res que servís per tombar al gran Barça. Mourinho surt morat de Chamartín però com sempre, al Club hi ha més nits i més ocasions per la venjança. Avui, al món, tots parlen del Barça, i com no, ningú parla que el Madrid és el Club de la Lluita...és la primera norma.