No entenen res. A Madrid, alguns, no ho entenen o no ho volen fer. Diumenge el poble de Catalunya es manifestava de forma pacífica i a través de les urnes. NO eren unes eleccions. Ni un referèndum. No hi havia cens, ni apoderats, ni garanties democràtiques, ni presidents de mesa. Però hi havia ganes. Ganes de votar. I a falta de que no ens deixin, ho fem nosaltres. Gràcies a la societat civil i als milers de voluntaris d'arreu, tothom que va voler, va poder votar. I votar no fa mal. Els únics incidents van venir dels que no volen que es voti. Els de sempre.
Devia ser la primera vegada que els somriures apareixien de bon matí a les escoles un diumenge. Devia ser la primera vegada que molts podien votar. Per alguna també l'última. Devia ser la primera vegada que molts se sentien part d'un quelcom molt gran. Devia ser la primera vetada que hom tenia la sensació que votar servia per alguna cosa, tot i que molts dicen que no va servir per res. I legalment, no. Però moralment va servir de molt. Votar siempre és útil.
A mi sincerament se'm va posar la pell de gallina. El que havia de ser una jornada d'incertesa de bon matí pel que farien les autoritats o no, es va convertir en una jornada de festa. La festa de la democràcia. I el que havia de ser una llarga cua a primera hora per votar es va convertir en una cua llarga durant tot el dia. Així ho varen reflectir alguns mitjans de comunicació. Gent plorant. Gent fent-se fotos. Gent vinguent d'arreu a portar el seu vot. Gent d'arreu expressant-se. Sí-Sí, Sí-No o directament, No. Tots hi tenien lloc.
Allò que no vol fer el govern espanyol, posar les urnes, ho va fer el poble català. Amb el govern i el Parlament darrera, i alguns partits polítics i personalitats. Allò que molesta tant al govern espanyol, votar, ho varen fer més de dos milions i mig de persones. Amb entrebancs, amb pors vingudes de Madrid, amb atacs cibernètics, amb boicot per part de part de la ciutadania. Diumenge molts ens vam llevar ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora per dir-li a Madrid que volem marxar, però que sobretot volem votar. Una lliçó de democràcia. La revolució dels somriures. La festa de la democràcia. Els catalans som perillosos.
@palamospower
Devia ser la primera vegada que els somriures apareixien de bon matí a les escoles un diumenge. Devia ser la primera vegada que molts podien votar. Per alguna també l'última. Devia ser la primera vegada que molts se sentien part d'un quelcom molt gran. Devia ser la primera vetada que hom tenia la sensació que votar servia per alguna cosa, tot i que molts dicen que no va servir per res. I legalment, no. Però moralment va servir de molt. Votar siempre és útil.
A mi sincerament se'm va posar la pell de gallina. El que havia de ser una jornada d'incertesa de bon matí pel que farien les autoritats o no, es va convertir en una jornada de festa. La festa de la democràcia. I el que havia de ser una llarga cua a primera hora per votar es va convertir en una cua llarga durant tot el dia. Així ho varen reflectir alguns mitjans de comunicació. Gent plorant. Gent fent-se fotos. Gent vinguent d'arreu a portar el seu vot. Gent d'arreu expressant-se. Sí-Sí, Sí-No o directament, No. Tots hi tenien lloc.
Allò que no vol fer el govern espanyol, posar les urnes, ho va fer el poble català. Amb el govern i el Parlament darrera, i alguns partits polítics i personalitats. Allò que molesta tant al govern espanyol, votar, ho varen fer més de dos milions i mig de persones. Amb entrebancs, amb pors vingudes de Madrid, amb atacs cibernètics, amb boicot per part de part de la ciutadania. Diumenge molts ens vam llevar ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora per dir-li a Madrid que volem marxar, però que sobretot volem votar. Una lliçó de democràcia. La revolució dels somriures. La festa de la democràcia. Els catalans som perillosos.
@palamospower
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada