La festa de la democràcia

No entenen res. A Madrid, alguns, no ho entenen o no ho volen fer. Diumenge el poble de Catalunya es manifestava de forma pacífica i a través de les urnes. NO eren unes eleccions. Ni un referèndum. No hi havia cens, ni apoderats, ni garanties democràtiques, ni presidents de mesa. Però hi havia ganes. Ganes de votar. I a falta de que no ens deixin, ho fem nosaltres. Gràcies a la societat civil i als milers de voluntaris d'arreu, tothom que va voler, va poder votar. I votar no fa mal. Els únics incidents van venir dels que no volen que es voti. Els de sempre. 

Devia ser la primera vegada que els somriures apareixien de bon matí a les escoles un diumenge. Devia ser la primera vegada que molts podien votar. Per alguna també l'última. Devia ser la primera vegada que molts se sentien part d'un quelcom molt gran. Devia ser la primera vetada que hom tenia la sensació que votar servia per alguna cosa, tot i que molts dicen que no va servir per res. I legalment, no. Però moralment va servir de molt. Votar siempre és útil. 

A mi sincerament se'm va posar la pell de gallina. El que havia de ser una jornada d'incertesa de bon matí pel que farien les autoritats o no, es va convertir en una jornada de festa. La festa de la democràcia. I el que havia de ser una llarga cua a primera hora per votar es va convertir en una cua llarga durant tot el dia. Així ho varen reflectir alguns mitjans de comunicació. Gent plorant. Gent fent-se fotos. Gent vinguent d'arreu a portar el seu vot. Gent d'arreu expressant-se. Sí-Sí, Sí-No o directament, No. Tots hi tenien lloc. 

Allò que no vol fer el govern espanyol, posar les urnes, ho va fer el poble català. Amb el govern i el Parlament darrera, i alguns partits polítics i personalitats. Allò que molesta tant al govern espanyol, votar, ho varen fer més de dos milions i mig de persones. Amb entrebancs, amb pors vingudes de Madrid, amb atacs cibernètics, amb boicot per part de part de la ciutadania. Diumenge molts ens vam llevar ben d'hora, ben d'hora, ben d'hora per dir-li a Madrid que volem marxar, però que sobretot volem votar. Una lliçó de democràcia. La revolució dels somriures. La festa de la democràcia. Els catalans som perillosos. 

@palamospower

Cassoles per canviar-ho tot

Buides fan sorroll si les piques. I bastant molest. Un soroll metàl·lic que s’escampa i s’escampa i repica a les parets. I t’entra per les orelles i se’t posa al cervell. Si la piques al balcó és perillos, perquè és encomanadís. El conjunt de sorolls de moltes cassoles picant no és molest, sinó és un soroll de protesta. 

Ahir a molts carrers de la ciutat de Barcelona, i de Catalunya en general, es va sentir aquest soroll de protesta. Volem votar. I ho hem demanat de diferents maneras. Ho hem fet tot: ho hem demanat formalment, ens hem manifestat, ens hem agafat les mans i hem travessat el país, hem fet una V de quasi dos milions de persones. Ni un gest de violència. Però, tot i això, la resposta és la mateixa. No a tot. 

Ahir, un petit pas més. Ara toca picar les cassoles buides com en el seu moment sonaven a Argentina per primer cop per protestar contra “el Corralito”. També sonen com varen sonar pel “No a la Guerra”. Ara sonen pel Sí a la democràcia. Pel dret més bàsic que pot tenir un ciutadà en un país occidental, el dret a vot. Sonaven ahir a les deu. No hi ha gana, però hi ha ganes. Ganes de votar. 

La gent no protesta per un plat a taula, almenys no tots, però si seguim així potser sí que ho acabarem fent tots. Espanya ens escanya. No ens dona ni un plat servit, ni ens el deixa cuinar. Amb Espanya la cassola sempre ressona i sempre està buida. Les cassoles sonaven ahir contra la prepotència de l’Estat, contra la falta de democràcia, contra aquesta prepotència castellana, contra aquesta falta de dignitat. Sonaven contra Bàrcenas, les targetes negres. Contra el Matas alliberat, contra la gestió de l’Ébola i contra l’atur. Contra la corrupció. Contra el PP i contra el PSOE. Ull, també contra Pujol. Contra el de sempre. Les cassoles ressonaven com mai per acabar amb el de sempre.

Quan comencen a sonar cassoles buides al carrer, és significatiu. Van sonar a Argentina i van caure diversos governs. Van sonar per la guerra d’Iraq i va caure un govern mentider. Al final, les cassoles ens indiquen que estem al final del camí. Catalunya vol un canvi i les cassoles són la seva veu, com ho seran els seus vots aquest diumenge. Volem marxar. Volem l’independència. Volem que sonin les cassoles arreu. Les cassoles van acabar amb “el Corralito” i amb Aznar i els seus (per una temporada). Volem soroll que molesti. Sorolls de protesta. Volem cassoles. Cassoles per canviar-ho tot. 


@palamospower

Terrorisme democràtic

Catalunya està plena de terroristes, i des d'aquí ja us dic noms i poblacions d'uns quants d'ells. La Maria, de Centelles, és perillosa. En Carles, de Les Planes d’Hostoles, no ho sap, però pot destruir un estat aquest diumenge. En Lluís, de Palafrugell, pot deixar les vergonyes d’Espanya al descobert amb un sol gest. La Montse, de Lleida, pot equiparar-se a un delinqüent que mata o roba. L’Artur podria anar podria anar a la presó. I com ell, molts. Aquest diumenge tots ells i jo, farem quelcom il·legal, votar. 

El Tribunal Constitucional ha suspès la celebració del nou 9N. Altre cop. I d’aquesta manera demostren que ni d’una forma ni d’una altra ens deixen votar. Ni de forma legal ni de forma il·legal, simplement els catalans no poden votar el seu futur. I punt. Aquest és el missatge que dona el TC i aquesta és la resposta d’Espanya al clam català. No, no i no. No a un Estatut. No a un pacte fiscal. No a un referèndum pactat pel Parlament de Catalunya i no a una consulta popular. No, no i no. I mil vegades no. 

I això és el que hi ha a l’altra banda. Avui s’han tancat moltes de les portes que els partidaris de la tercera via esperaven trobar obertes. Si es que encara queda algú, a part d’Herrera i Iceta. Les opcions per aquests cada vegada s’estrenyen més, els arguments a favor de quedar-se a l’Estat Espanyol cada vegada són més minços. Costa, i molt, defensar Espanya a Catalunya amb arguments sòlids, per desgràcia, els que sentim són cada cop més pobres. Cada cop més ridículs. Moltes vegades acaben amb allò de “Cataluña es España porqué sí” o "Qué pone en tu DNI?". Intel·lectualment són un insult. Personalment vergonyosos. 

El diumenge votarem. Tenim les butlletes i decidirem si ens en volem anar, inclús decidirem si ens volem quedar. I fins i tot, hi ha l’opció de deixar-ho tot igual. Diumenge la Maria sortirà als diaris, en Carles desafiarà Espanya, en Lluís ensenyarà al món quina democràcia és Espanya i la Montse tindrà una arma perillosa a les mans: una butlleta per votar. Això fa més mal que una bala, una bomba o un crit. Diumenge mentre Espanya gaudirà del seu sistema i del seu Tribunal Consitucional i la seva impugnació, nosaltres, a Catalunya direm que d’aquesta impugnació ens quedem amb una part, la de Nació. El diumenge votarem, als instituts, a les escoles o al carrer. Butlletes explosives. Consultes inflamables. Disciplina militar. Diumenge a les vuit serem terroristes per l’Estat Espanyol. Farem terrorisme democràtic.