Repensem Núñez i Pujol. Repensem la nostra infància

Nuñez entrava a la presó ahir a la tarda. L’ex president del Barça haurà de passar-hi dos anys i dos mesos, juntament amb el seu fill. La raó: intent de suborn a dos inspectors d’Hisenda perquè aquests fessin la vista grossa en les revisions tributaries a la seva empresa. Tot i recórrer al Tribunal Suprem, Nuñez, de 82 anys, haurà de complir una condemna rebaixada, ja que en principi havia de passar sis anys a la presó.

Sí, Núñez a la presó. Durant la meva infància hi va haver dues persones que semblaven immortals, dos personatges que semblava que estiguessin entre el bé i el mal. Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. El poder polític i el poder del Barça en aquestes dues persones. Dos homes, en aquella època que per mi eren molt semblants. Semblaven germans.

Petits. Vells. Decidits. Poderosos. Pujol i Núñez representaven en part, la Catalunya de la Transició i la post Transició. Dos homes fets ells mateixos que havien arribat a ser molt grans, tot i ser molt petits. Els dos ho varen controlar tot durant més de vint anys. El president de la Generalitat controlava el país. El del Barça controlava més que un club i els xamfrans de l’Eixample. Semblaven intocables en un país que tot just despertava del mal somni del franquisme. Però Catalunya va despertar.

Pujol ha deixat de ser Molt Honorable i Nuñez ha dormit la seva primera nit a la presó. Per molts, la fi d’alguna cosa. La fi d’una Catalunya que vàrem conèixer. Per altres, simplement justícia, i punt. Pujol va reconèixer tenir una herència que mai va declarar, i ho va fer, quaranta anys després. La seva figura mai serà la mateixa. La de Núñez tampoc. Va fer el que molts varen fer en època de vaques grasses, en un país on s’hi valia tot, i més, si eres poderós. Però les coses no són com eren i ara, el poble necessita presos de renom, figures il·lustres entre reixes, per consolar-se.

El nuñisme ha estat present a Can Barça des que el seu líder va marxar. Núñez, com Cruyff, sempre ha estat allà. La seva figura, tot i que petita, ha englobat moltes coses. La seva ombra, tot i que petita, ha estat molt allargada. Ha estat el president del club que més anys ha estat al poder, amb ell el Barça es va treure els complexes. Ara, l’ex president és a la presó i el club ha de decidir què fer amb la seva figura i el seu nom. Borrar-lo o mantenir-lo.

El Pujolisme també ha estat en l’ambient polític tot i que l’ex president fa més de vint anys que no exerceix. La seva paraula anava a missa. Pujol parlava, la gent escoltava. Sota la premissa de “el peix al cove” l’ex president va anar teixint, ens agradi o no, la Catalunya que tenim ara. El país es va fer gran entre tots, però Pujol va posar-hi molts granets de sorra. Seria bo que el bombardeig mediàtic no ens faci oblidar la seva obra, però tampoc oblidem que si ha fet quelcom il·lícit ho ha de pagar com tots.

Núñez i Pujol. Pujol i Núñez. Dos homes petits. Dos grans caràcters. De petit, fins i tot pensava que eren germans, i crec que no sóc l’únic. De petit, em pensava que tenien una gran relació entre ells, res més lluny de la realitat, s’odiaven entre ells. Els somriures a la Plaça de Sant Jaume eren postissos. Masses diferències polítiques. De petit, els veia com dues figures petites que semblaven de formigó. Immortals. Eternes. I no, ara de gran veig que s’han trencat com porcellana. Això sí, Catalunya i el Barça són el que són gràcies a ells. Ara, tant el país com el club, hauran de repensar les seves figures si volen seguir creixen. Que els petits homes que ens han fet grans no ens empetiteixin. Repensem Pujol. Repensem Núñez. Jo mentrestant, hauré de repensar la meva infància.

@palamospower