Quan Déu perdona però el poble i els bancs no

El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos, Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible, eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.

Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió. Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal. Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat. Això era Duran, un català folklòric.

Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava. 

I deixa el partit assegurant que Unió podrà revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...


Jordi Caixàs

Caldrà convèncer i després vèncer

El nou estudi del CEO em sorprèn i no em sorprèn. L’enquesta diu que el 45,3 desitja quedar-se aEspanya mentre que l’independentisme arriba a la xifra del 44,5 per cent. Xifres semblants a abans de la primera gran manifestació de l’11 de Setembre, la del 2012. I la veritat, no em sorprenen aquests números.

Primer. Perquè estem tardant massa. Ens ho han posat difícil, està clar, i més que ens ho posaran. Les dificultats normalment unieixen, menys a Catalunya. Som catalans. Els partits polítics no s’han arribat a posar d’acord en com arribar a la independència, en com hem d’aconseguir votar, en com ens hem de presentar en unes hipotètiques eleccions plebiscitàries. L’independentisme català no s’ha posat d’acord en res, per tant, si hom dubta entre independència o no, pot arribar a pensar: “Si no s’han posat d’acord ara, imagina’t en el procés de transició en una hipotètica independència!”. I és clar, millor que ens quedem com estem amb una mica més d’autogovern i qui dia passa, any empeny.

Segon. Perquè a l’hora de la veritat, hi ha por. A certa gent sempre li espanten els canvis, i crear un estat nou en comporta molts, de canvis. Sí, són la mateixa gent que s’ha quedat amb la mateixa parella tot i que ni parlen, o amb la seva feina de merda durant anys, no s’han mogut de casa en la vida i quan han marxat ho han fet cada any a aquell càmping que tu i jo sabem. Tot i no ser feliços, per què canviar? Ens agradi o no, aquesta gent existeix, i a part d’amargar-se a si mateix, també pot arribar a amargar a nivell col·lectiu aturant un dels processos més il·lusionadors que ha viscut Europa en els últims temps. Convèncer-los és molt difícil, perquè encara que els hi expliquis que les pensions les cobraran igual, que Catalunya pot sobreviure sense Espanya i que no ens poden treure el passaport europeu, ells després de dir-te “sí,sí!”, votaran No.

Tercer. Perquè el futur d’un país és quelcom que comporta una gran participació de gent. I votarien tots. Ho vàrem veure a Escòcia. També passaria a Catalunya. A l’Espanya actual està apareixent una força que sembla que arrasarà amb molts partits polítics convencionals, Podemos. La formació de Pablo Iglesias, a part d’il·lusionar a molta gent, arrossega el votant desencantat que fa anys que no vota. Sí, aquell que ara protesta però s’ha passat els últims vint anys sense agafar un diari, veure les notícies i fumant porros al sofà. Ara, quan les coses han anat maldades juga a fer política i es queixa de tot. Portaveus de l’ignorància, seguidors del populisme barat. Votarà a Podemos. Òbviament, no tots els perfils del votant de Podemos són així, però aquest perfil apareixerà del no-res. I aquest, és anti independència. I perquè no pot votar a Felipe Gónzalez, que si no...

Quart. Perquè Espanya, de totes-totes, ha intentat rebaixar el souflé català. Ho ha intentat de forma lamentable i amb més o menys sort. Però ho ha provat i ho seguirà provant. Negant-se a donar-nos el vot. Dient que no som una nació. Mirant de mirar una altra banda quan l’independentisme s’ha mobilitzant. Rebaixant xifres. Maquillant números en les balances fiscals. Movent les clavegueres de l’estat a nivell policial. Apuntant amb el dit a Jordi Pujol. I més que segurament em deixo. No cal ser Sherlock Holmes per deduir que la tàctica del govern del PP és la tàctica del desgast, que duri el procés que els catalans ja se’n cansaran, i a més, quan hagi passat la crisi ja ni se’n recordaran que volien independitzar-se. En aquest context de desmoralització del moviment hi encaixo aquesta enquesta que per primera vegada en anys posa l’unionisme per davant de l’independentisme. No sé si creure’m qualsevol enquesta que apareix, però tractant-se d’una que arriba de l’Estat Espanyol, me la crec menys.

Cinquè. El discurs de la justícia social per a molts és molt important. També per l’independentisme. Davant aquesta crisi hi ha qui pensa que no és el moment de banderes i és el moment de posar-se a ajudar la gent. Totalment d’acord. Per això som independentistes. Independència per canviar-ho tot. Ens agradi o no, hi ha gent que veu el procés com una cortina de fum per tapar les misèries que està provocant la nostra classe política. Cal convèncer a aquesta gent que el procés català servirà, no només com a reivindicació nacional sinó també per girar la societat cap per avall. Mentre no es convenci a aquesta gent, l’independentisme no serà majoria.

Per tot això no em sorprèn aquest estudi del CEO. Després del 9-N el procés no ha fet més que començar. Ningú va dir que fos fàcil aconseguir la independència, tot i que amb un govern del PP a Madrid podria semblar-ho. Caldrà treballar i treballar, i com no, parlar i parlar. N’hi ha que tenen por, d’altres falta d’informació, i n’hi ha que simplement se’ls ha de saber fer encaixar. Tots ells hi son, i sense ells no hi ha independència. Caldrà fer feineta de formiga per quan arribi el dia de la veritat i treballar contra el populisme, l’ignorància i les clavegueres de l’Estat Espanyol. Mentrestant, ens arribaran enquestes que no han de fer-nos si no meditar, pensar i treballar per convèncer, i després, vèncer.

Repensem Núñez i Pujol. Repensem la nostra infància

Nuñez entrava a la presó ahir a la tarda. L’ex president del Barça haurà de passar-hi dos anys i dos mesos, juntament amb el seu fill. La raó: intent de suborn a dos inspectors d’Hisenda perquè aquests fessin la vista grossa en les revisions tributaries a la seva empresa. Tot i recórrer al Tribunal Suprem, Nuñez, de 82 anys, haurà de complir una condemna rebaixada, ja que en principi havia de passar sis anys a la presó.

Sí, Núñez a la presó. Durant la meva infància hi va haver dues persones que semblaven immortals, dos personatges que semblava que estiguessin entre el bé i el mal. Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. El poder polític i el poder del Barça en aquestes dues persones. Dos homes, en aquella època que per mi eren molt semblants. Semblaven germans.

Petits. Vells. Decidits. Poderosos. Pujol i Núñez representaven en part, la Catalunya de la Transició i la post Transició. Dos homes fets ells mateixos que havien arribat a ser molt grans, tot i ser molt petits. Els dos ho varen controlar tot durant més de vint anys. El president de la Generalitat controlava el país. El del Barça controlava més que un club i els xamfrans de l’Eixample. Semblaven intocables en un país que tot just despertava del mal somni del franquisme. Però Catalunya va despertar.

Pujol ha deixat de ser Molt Honorable i Nuñez ha dormit la seva primera nit a la presó. Per molts, la fi d’alguna cosa. La fi d’una Catalunya que vàrem conèixer. Per altres, simplement justícia, i punt. Pujol va reconèixer tenir una herència que mai va declarar, i ho va fer, quaranta anys després. La seva figura mai serà la mateixa. La de Núñez tampoc. Va fer el que molts varen fer en època de vaques grasses, en un país on s’hi valia tot, i més, si eres poderós. Però les coses no són com eren i ara, el poble necessita presos de renom, figures il·lustres entre reixes, per consolar-se.

El nuñisme ha estat present a Can Barça des que el seu líder va marxar. Núñez, com Cruyff, sempre ha estat allà. La seva figura, tot i que petita, ha englobat moltes coses. La seva ombra, tot i que petita, ha estat molt allargada. Ha estat el president del club que més anys ha estat al poder, amb ell el Barça es va treure els complexes. Ara, l’ex president és a la presó i el club ha de decidir què fer amb la seva figura i el seu nom. Borrar-lo o mantenir-lo.

El Pujolisme també ha estat en l’ambient polític tot i que l’ex president fa més de vint anys que no exerceix. La seva paraula anava a missa. Pujol parlava, la gent escoltava. Sota la premissa de “el peix al cove” l’ex president va anar teixint, ens agradi o no, la Catalunya que tenim ara. El país es va fer gran entre tots, però Pujol va posar-hi molts granets de sorra. Seria bo que el bombardeig mediàtic no ens faci oblidar la seva obra, però tampoc oblidem que si ha fet quelcom il·lícit ho ha de pagar com tots.

Núñez i Pujol. Pujol i Núñez. Dos homes petits. Dos grans caràcters. De petit, fins i tot pensava que eren germans, i crec que no sóc l’únic. De petit, em pensava que tenien una gran relació entre ells, res més lluny de la realitat, s’odiaven entre ells. Els somriures a la Plaça de Sant Jaume eren postissos. Masses diferències polítiques. De petit, els veia com dues figures petites que semblaven de formigó. Immortals. Eternes. I no, ara de gran veig que s’han trencat com porcellana. Això sí, Catalunya i el Barça són el que són gràcies a ells. Ara, tant el país com el club, hauran de repensar les seves figures si volen seguir creixen. Que els petits homes que ens han fet grans no ens empetiteixin. Repensem Pujol. Repensem Núñez. Jo mentrestant, hauré de repensar la meva infància.

@palamospower

Resultats de l'enquesta

Fraga ha estat el primer dels favorits a caure aquest any 2012, ho feia ahir, dia 15 de Gener, a l'edat de 89 anys. Ja abans Twitter havia matat Fidel Castro, un altre dels candidats a abandonar el seu cos i el seu xandall aquest 2012. Precisament, per fàcils, per tenir molts números, aquests dos personatges no formaven part de l'enquesta de la setmana, que demanava qui ens abandonaria el 2012. Era una porra macabra, sí, però sempre necessaria. 

D'entre els escollits, Moisès Broggi ha estat l'escollit per l'audiència. No li falta raó a la gent. El bon doctor té actualment 103 anys, i més enllà d'aparèixer a la primera portada del diari ARA, o presentar-se simbòlicament com a líder d'Esquerra al Senat, poques coses li queden per fer al bo de Broggi.

El segon ha estat Ariel Sharon, un clàssic de les porres de cada any des del 2006 quan una hemorragia cerebral el deixava en estat vegetatiu, fins ara. Recordo haver comentat que d'aquest no passava però ja van 7 anys, i el tou d'en Sharon no marxa a veure Yahvé. 

El tercer en discòrdia ha estat una personalitat poc acostumada a no ser al capdavant, el Papa de Roma. Ratzinger, com la resta de caps de l'Església catòlica, arriba al seu lloc a una avançada edat, cosa que fa que sempre estigui en les porres més macabres. El capellanet nacionalsocialista però, no ha superat Broggi, i per segon cop després de l'Holocaust, tampoc no ha pogut amb Sharon.

Els últims candidats no han tret ni un vot. Són gent de casa, propers, "campetxanos". Ni Pujol, ni Juan Carlos I han tingut el suport dels membres del Club. Als dos encara els hi queden moltes batalles per lliurar, l'ex president català té corda per estona, però el dia que mori l'Avinguda Diagonal deixarà de dir-se Avinguda Diagonal. I què dir del Monarca? Un membre il·lustre del Club de la Lluita. Acumulant operacions, ferides i morats, però mai acabem amb ell per desgràcia d'Espanya. Encara li queden molts anys d'anar de pepes i de viure bé, no podrà fer-ho però aquest 2012 amb Fraga. Don Manuel ens abandona i guanya la partida Carrillo. Palomares al final, va passar factura.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: Rodar un anunci de Nike amb Neymar, Piqué i Iniesta...

No m'ha agradat: ...que els rodatges durin tant, 15 hores. 

M'ha agradat: Que Pujol cada vegada més es manifesti a favor de l'independència de Catalunya...

No m'ha agradat: ...l'actitut del govern espanyol envers les autonomies. 

M'ha agradat: Que els Mac entendran català...

No m'ha agradat: ...que jo no entenc els Mac. 

M'ha agradat: Que s'imputin els comandaments de l'Urbana i els Mossos per l'actuació del 15-M...

No m'ha agradat: ...que tots sabem que no els hi passarà res. 

M'ha agradat: Fer birres amb menjar gratis...

No m'ha agradat: ...que ara amb la crisi tots els comerços es posen les piles amb el tracte als clients.

M'ha agradat: Anar a Cornellà - El Prat a veure un bon partit de futbol i una afició que canta...

No m'ha agradat: ...que l'afició no animi el seu equip sinó que insulti a l'altre. 

M'ha agradat: Que Ricky Rubio s'hagi adaptat perfectament a l'NBA...

No m'ha agradat: ...el bombardeig diari amb actuacions de catalans i espanyols al bàsquet americà. 

M'ha agradat: Espeonza Aguirre...

No m'ha agradat: ...Esperanza Aguirre. 

M'ha agradat: Conèixer aquesta notícia...

No m'ha agradat: ...que les dones no la coneguin.