Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cruyff. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Cruyff. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 de novembre del 2014

Repensem Núñez i Pujol. Repensem la nostra infància



Nuñez entrava a la presó ahir a la tarda. L’ex president del Barça haurà de passar-hi dos anys i dos mesos, juntament amb el seu fill. La raó: intent de suborn a dos inspectors d’Hisenda perquè aquests fessin la vista grossa en les revisions tributaries a la seva empresa. Tot i recórrer al Tribunal Suprem, Nuñez, de 82 anys, haurà de complir una condemna rebaixada, ja que en principi havia de passar sis anys a la presó.

Sí, Núñez a la presó. Durant la meva infància hi va haver dues persones que semblaven immortals, dos personatges que semblava que estiguessin entre el bé i el mal. Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. El poder polític i el poder del Barça en aquestes dues persones. Dos homes, en aquella època que per mi eren molt semblants. Semblaven germans.

Petits. Vells. Decidits. Poderosos. Pujol i Núñez representaven en part, la Catalunya de la Transició i la post Transició. Dos homes fets ells mateixos que havien arribat a ser molt grans, tot i ser molt petits. Els dos ho varen controlar tot durant més de vint anys. El president de la Generalitat controlava el país. El del Barça controlava més que un club i els xamfrans de l’Eixample. Semblaven intocables en un país que tot just despertava del mal somni del franquisme. Però Catalunya va despertar.

Pujol ha deixat de ser Molt Honorable i Nuñez ha dormit la seva primera nit a la presó. Per molts, la fi d’alguna cosa. La fi d’una Catalunya que vàrem conèixer. Per altres, simplement justícia, i punt. Pujol va reconèixer tenir una herència que mai va declarar, i ho va fer, quaranta anys després. La seva figura mai serà la mateixa. La de Núñez tampoc. Va fer el que molts varen fer en època de vaques grasses, en un país on s’hi valia tot, i més, si eres poderós. Però les coses no són com eren i ara, el poble necessita presos de renom, figures il·lustres entre reixes, per consolar-se.

El nuñisme ha estat present a Can Barça des que el seu líder va marxar. Núñez, com Cruyff, sempre ha estat allà. La seva figura, tot i que petita, ha englobat moltes coses. La seva ombra, tot i que petita, ha estat molt allargada. Ha estat el president del club que més anys ha estat al poder, amb ell el Barça es va treure els complexes. Ara, l’ex president és a la presó i el club ha de decidir què fer amb la seva figura i el seu nom. Borrar-lo o mantenir-lo.

El Pujolisme també ha estat en l’ambient polític tot i que l’ex president fa més de vint anys que no exerceix. La seva paraula anava a missa. Pujol parlava, la gent escoltava. Sota la premissa de “el peix al cove” l’ex president va anar teixint, ens agradi o no, la Catalunya que tenim ara. El país es va fer gran entre tots, però Pujol va posar-hi molts granets de sorra. Seria bo que el bombardeig mediàtic no ens faci oblidar la seva obra, però tampoc oblidem que si ha fet quelcom il·lícit ho ha de pagar com tots.

Núñez i Pujol. Pujol i Núñez. Dos homes petits. Dos grans caràcters. De petit, fins i tot pensava que eren germans, i crec que no sóc l’únic. De petit, em pensava que tenien una gran relació entre ells, res més lluny de la realitat, s’odiaven entre ells. Els somriures a la Plaça de Sant Jaume eren postissos. Masses diferències polítiques. De petit, els veia com dues figures petites que semblaven de formigó. Immortals. Eternes. I no, ara de gran veig que s’han trencat com porcellana. Això sí, Catalunya i el Barça són el que són gràcies a ells. Ara, tant el país com el club, hauran de repensar les seves figures si volen seguir creixen. Que els petits homes que ens han fet grans no ens empetiteixin. Repensem Pujol. Repensem Núñez. Jo mentrestant, hauré de repensar la meva infància.

@palamospower

dilluns, 30 de maig del 2011

A l'atenció de Johan Cruyff


Estimat Johan Cruyff, durant anys vas ser el millor entrenador que el futbol va tenir. Vas canviar la manera d'entendre l'esport rei a casa nostra, a Can Barça, imposant aquell estil tan vostre, que no teu, que teniu a l'Ajax. Amb tu vam aconseguir 4 lligues i una Copa d'Europa i vam passar de la mentalitat derrotista a acostumar-nos a guanyar. Jo t'admirava. Però començo a estar cansat de la teva figura.

Apreciat Johan Cruyff, et van fer fora de males maneres. Segurament, una persona amb el teu bagatge hauria d'haver sortir per la porta gran. Almenys acabar la temporada. Però deixa'm dir-te que tard o d'hora havies de marxar del club. Les coses ja no anaven com havien d'anar. Recordo problemes al vestidor, recordo partits horribles d'aquell Barça que un cop es va pensar que seria etern. Johan, tu ets Wembley, Romario i Tenerife. Però també ets Atenes, Korneiev, la sortida de Laudrup o el 6 a 3 de Saragossa. Si Johan, tu també t'equivocaves, encara que no ho vols recordar. 

Va arribar el moment de marxar i ho vas fer físicament. Després ho va fer Nuñez. I vareu dividir per sempre el Barça. “Cruyffistes” i “nuñistes”. La diferència però, és que tu no vas marxar mai, mentre que el petit president, no va obrir la boca mai més fins aquests últims dies per recordar vells moments. No, Johan, tu vas estar aquí sempre, d'una manera o d'una altre. Sempre a l'ombra. La de Laporta era la candidatura de la ruptura deia, i va resultar que de ruptura res. Era la teva candidatura. Et vas convertir en l'entorn que tant i tant vas criticar quan tu dirigies el vestidor blaugrana. 

I estimat Johan, des del darrera vas anar movent els fils. Mai sense ocupar cap càrrec, amb risc 0. Com sempre a la teva vida. Fixa't, després d'aquelles 4 lligues i la Copa d'Europa mai vas voler tornar entrenar. No fos cas que et passessin la mà per la cara altres entrenadors, altres equips. I el mite de Johan Cruyff s'esvaís per sempre. No. Si no tornaves a entrenar el mite, la figura, el druida sempre el tindríem allà. I aquí estàs. Has estat llest. I t'has anat penjant les medalles de tot el que ha anat fent de bo aquest club. La medalla de Rijkaard i la de Guardiola, i moltes més, però a l'hora de criticar sempre has estat el primer des de, precisament l'última pàgina d'un diari. Des d'una contraportada. Fins i tot feies sang aquest any de la derrota a la final de València contra el Madrid. Criticar els altres quan s'equivoquen i recordar a tots la teva figura quan les coses van bé. No Johan això no va així. Si t’estimes el Barça no aprofites per criticar la directiva l’endemà de guanyar una Copa d’Europa. Però tu no t’estimes el club sinó a tu mateix. 

El teu passat et feia un intocable, el millor que havia passat per aquí. Fins que va aparèixer Guardiola. Algú que va beure de la teva poció, sí. Però des del camp i, sobretot, des de la banqueta, va tenir temps de millorar-la. Algú que estima el Barça i el vol fer gran. No com tu, que utilitzes el Barça per fer gran la figura de Cruyff. Deus estar trist Johan. Guardiola t'ha passat la mà per la cara, ho va fer el primer any quan ho vam guanyar tot. Quan ell, i no tu, ens va fer eterns. Guardiola ha fet créixer el Barça fins a límits que ni podíem imaginar. Ell, i no tu. Guardiola ha portat el futbol a l'excel•lència. Ell, i no tu. Guardiola ja és l'entrenador que ha guanyat més Copes d'Europa. Ell, i no tu. En Pep ha fet feliç a la gent molt més del que ho vas fer tu. Deus estar trist Johan, perquè saps que ja no ets el primer. I quan a la gent del Barça li preguntin quin és el millor entrenador que ha tingut mai aquest club, el diran a ell, i no a tu. I quan a la gent del Barça li preguntin qui va revolucionar el club diran el nom de Josep Guardiola Ell, i no tu. Una persona que s'estimava el club i no a ell mateix. I quan algun dia s'hagi de posar una estàtua a l'esplanada del Camp Nou, d'aquí cent anys, diran el nom de Josep Guardiola. I serà immortal, com ja ho és ara. I serà ell, Johan, i no tu.

dilluns, 25 d’octubre del 2010

La lluita de la setmana



M'ha agradat: Enganxar-me a The Event. 
No m'ha agradat: adonar-me'n que ja no es fan bones pel·lícules...

M'ha agradat: Acabar-me el Asedio. 
No m'ha agradat: que no pugui seguir escrivint al Tom Beiker.

M'ha agradat: la victòria del Barça a La Romareda. 
No m'ha agradat: un any més: La Romareda i Zaragoza. 

M'ha agradat: el nou programa de TV3:  No me la puc treure del cap. Molt bona idea.
No m'ha agradat: Cruyff, com sempre parlant de tot, menys de futbol. És el famós "entorno". I això que aquest cap de setmana Guardiola recuperava el "seu" 3-4-3...

M'ha agradat: el nou llibre que m'estic llegint... 
No m'ha agradat: Jordi Évole amb Carod Rovira. No deixava acabar les explicacions o les tallava. Va fer més per continuar el malestar entre espanyols i catalans que per rebaixar aquesta tensió absurda.

M'ha agradat: aquest vídeo.
No m'ha agradat: el Palamós, que perd la seva bona ratxa fora de casa i s'afegeix a la línia del Nou Municipal. 

M'ha agradat: descobrir el bloc de l'Iturriaga. 
No m'ha agradat: el canvi de Govern que ha fet ZP. No solucionarà res.