Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Futbol Club Barcelona. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Futbol Club Barcelona. Mostrar tots els missatges

dilluns, 17 de novembre del 2014

Repensem Núñez i Pujol. Repensem la nostra infància



Nuñez entrava a la presó ahir a la tarda. L’ex president del Barça haurà de passar-hi dos anys i dos mesos, juntament amb el seu fill. La raó: intent de suborn a dos inspectors d’Hisenda perquè aquests fessin la vista grossa en les revisions tributaries a la seva empresa. Tot i recórrer al Tribunal Suprem, Nuñez, de 82 anys, haurà de complir una condemna rebaixada, ja que en principi havia de passar sis anys a la presó.

Sí, Núñez a la presó. Durant la meva infància hi va haver dues persones que semblaven immortals, dos personatges que semblava que estiguessin entre el bé i el mal. Jordi Pujol i Josep Lluís Núñez. El poder polític i el poder del Barça en aquestes dues persones. Dos homes, en aquella època que per mi eren molt semblants. Semblaven germans.

Petits. Vells. Decidits. Poderosos. Pujol i Núñez representaven en part, la Catalunya de la Transició i la post Transició. Dos homes fets ells mateixos que havien arribat a ser molt grans, tot i ser molt petits. Els dos ho varen controlar tot durant més de vint anys. El president de la Generalitat controlava el país. El del Barça controlava més que un club i els xamfrans de l’Eixample. Semblaven intocables en un país que tot just despertava del mal somni del franquisme. Però Catalunya va despertar.

Pujol ha deixat de ser Molt Honorable i Nuñez ha dormit la seva primera nit a la presó. Per molts, la fi d’alguna cosa. La fi d’una Catalunya que vàrem conèixer. Per altres, simplement justícia, i punt. Pujol va reconèixer tenir una herència que mai va declarar, i ho va fer, quaranta anys després. La seva figura mai serà la mateixa. La de Núñez tampoc. Va fer el que molts varen fer en època de vaques grasses, en un país on s’hi valia tot, i més, si eres poderós. Però les coses no són com eren i ara, el poble necessita presos de renom, figures il·lustres entre reixes, per consolar-se.

El nuñisme ha estat present a Can Barça des que el seu líder va marxar. Núñez, com Cruyff, sempre ha estat allà. La seva figura, tot i que petita, ha englobat moltes coses. La seva ombra, tot i que petita, ha estat molt allargada. Ha estat el president del club que més anys ha estat al poder, amb ell el Barça es va treure els complexes. Ara, l’ex president és a la presó i el club ha de decidir què fer amb la seva figura i el seu nom. Borrar-lo o mantenir-lo.

El Pujolisme també ha estat en l’ambient polític tot i que l’ex president fa més de vint anys que no exerceix. La seva paraula anava a missa. Pujol parlava, la gent escoltava. Sota la premissa de “el peix al cove” l’ex president va anar teixint, ens agradi o no, la Catalunya que tenim ara. El país es va fer gran entre tots, però Pujol va posar-hi molts granets de sorra. Seria bo que el bombardeig mediàtic no ens faci oblidar la seva obra, però tampoc oblidem que si ha fet quelcom il·lícit ho ha de pagar com tots.

Núñez i Pujol. Pujol i Núñez. Dos homes petits. Dos grans caràcters. De petit, fins i tot pensava que eren germans, i crec que no sóc l’únic. De petit, em pensava que tenien una gran relació entre ells, res més lluny de la realitat, s’odiaven entre ells. Els somriures a la Plaça de Sant Jaume eren postissos. Masses diferències polítiques. De petit, els veia com dues figures petites que semblaven de formigó. Immortals. Eternes. I no, ara de gran veig que s’han trencat com porcellana. Això sí, Catalunya i el Barça són el que són gràcies a ells. Ara, tant el país com el club, hauran de repensar les seves figures si volen seguir creixen. Que els petits homes que ens han fet grans no ens empetiteixin. Repensem Pujol. Repensem Núñez. Jo mentrestant, hauré de repensar la meva infància.

@palamospower

dimecres, 19 de desembre del 2012

Hem de ser més Tito i menys Mourinho


La vida de les persones canvia d'un dia per l'altre. I la d'un club com el Barça encara més. El que ahir eren flors i violes, amb la recuperació d'Abidal i amb la renovació de tres dels pilars més importants de l'equip (Messi, Puyol i Xavi) avui és la cara més amarga. La recaiguda de Tito. 

Al voltant de les 11 del matí el F.C.Barcelona anunciava a través d'un comunicat que Sandro Rosell suspenia la roda de premsa on cada any fa anàlisi de la situació del club i també suspenia el dinar amb els mitjans de comunicació. A partir d'aquí, tot especulacions. El mateix comunicat deia que el club donaria els motius durant el dia, però la falta d'informació alimenta la incertesa, i la incertesa crea els rumors. 

Les mirades s'han col·locat sobre la figura d'Abidal o Tito Vilanova. El tema havia de ser seriós si el Barça, com finalment anunciava, suspenia tots els actes de Nadal. La xarxa bullia a l'espera d'informació. A l'espera de notícies. El nom de Tito sonava més i més fort. Però mentrestant, rumors, rumors i rumors. I alguns han fet el ridícul.

Aquesta dèria dels mitjans per tenir l'exclusiva, per ser els primers a dir les coses, aquesta mentalitat de creure que el públic escull una ràdio o una televisió perquè diu les coses abans i no pel seu estil, s'ha imposat. I no, el receptor no vol rapidesa, vol estil, qualitat i, sobretot, rigor. I avui, fins al moment, no n'hi ha hagut. 

Alguns mitjans han anat anunciant diverses notícies sobre el tema. Totes sense confirmar. Fins i tot algun ha dit que Tito ja s'estava operant, i després, és clar, ha hagut de rectificar. Un mitjà no pot fer això, per molt que hagi nascut per revolucionar la comunicació. Ha quedat retratat. Però no ha estat l'únic, rumors i rumors i cap d'ells ha esperat la confirmació del F.C.Barcelona, que en cap cas ha anunciat una recaiguda del seu entrenador. Segurament, tal com han anunciat, informaran durant la tarda. El mal, i el ridícul, però ja està fet.

El cas és que sí, finalment Tito era, desgraciadament, el culpable de la suspensió de tots els actes de Nadal. Però també ha estat el protagonista de les males pràctiques en els mitjans de comunicació. Especular. No contrastar. Crear rumors. A vegades, ser el primer no vol dir guanyar. 

Són els mateixos que parlen del substitut de l'entrenador del Barça. Sona Guardiola o Luis Enrique. També Eusebio, diuen. Qui diu que Tito no es curarà? Qui diu que l'equip necessita entrenador? Qui assegura que Vilanova no estarà al proper partit? Paciència, senyors, paciència. Ens cal una reflexió i sobretot, una actitud més clara, pacient, intel·ligent i rigurosa. Hem de fugir de les presses, les mentides o dels egos. Periodistes i mitjans, hem de ser més Tito i menys Mourinho.



#ÀnimsTito