Un in-edit inèdit

Ens haurem d’acostumar a les primeres vegades. Gairebé tot el que està passant en la nostra vida des de que coneixem el Covid és per primer cop. Primer cop sense públic al futbol, primer cop que estem obligats a anar amb mascaretes, primer cop que experimentem classes a La universitat a distància, etc. 

En cultura també tot comença a fer-se per primer cop, almenys tot funciona diferent. Com l’In-Edit, que se celebrarà aquest any integrament per internet. En l’edició d’aquest 2020 el festival projectarà a través de in-edit.tv la cinquantena de propostes de documentals distribuïdes per les seccions habituals. Tot, a partir del pròxim 8 de Novembre i amb el que serà una edició per homenatjar a Marie Losier.

Any de canvis a l'In-edit

El festival també estrena director, Uri Altell, que ha près el relleu a Cristian Pascual, en una època en que la cultura i totes les propostes del seu voltant pengen d’un fil. La sort d'Altell i de l’In-edit, és que ja apostava per les plataformes digitals abans de l’arribada del maleït Covid. Ara però haurà de ser de forma íntegra. El més positiu? Arribar a nous públics. El fet que de no tenir limitacions físiques permetrà que sigui possible. Ara ens podren veure des de tot el territori espanyol” comenta Altell. I és cert, que ells ja feia temps que havien apostat per un model híbrid.

Propostes per aquest any a l'In-edit? 

Apunteu: It’s yours: a story of Hip -hop and the Internet, White Riot i El caso Love Parade. Encara que com sempre, l’In-edit oferirà els millors documentals relacionats amb la música que hi hagi en l’actualitat. Aquest any a més, un ull als curs documentals de talent jove. Estarem atents a aquest In-edit, inèdit.

Un DocsBarcelona des de casa

La crisi sanitària que patim ha posat en alerta molts sectors, entre ells el del cinema. Davant d’aquesta incertesa, el Docs Barcelona s’ha reinventat i com no, ha optat per seguir celebrant l’edició d’enguany, la 23ena, però de forma virtual. Així, irònicament, tot i la crisi podrà arribar a més públic.

Serà a partir d’avui i fins el 23 de Maig i ho farà a través de la plataforma Filmin on es projectaran un total de  35 documentals de 22 països diferents. Un volum que ha disminuït, molt poc, d’ençà de l’any passat. “Serà una edició excepcional” ha afirmat el seu director Joan González que ha explicat que s’ha volgut protegir tant el festival com els equips de treball, i com no, els cineastes que han fet els documentals amb un treball de mesos i mesos al darrera.

DocsBarcelona mantindrà els jurats i les seccions habituals. Tretze treballs optaran al premi al millor documental, entre els que hi ha Vivos de l’artista xinès Ai Weiwei que denuncia la corrupció institucional, aquest cop a Mèxic. També Forman & Forman, que analitza la figura el director d’Amadeus fent una mirada al comunisme, el somni americà i la separació de Txecoslovàquia. I com no, un documental sobre el nazisme. En aquest cas, Winter Journey, una barreja de realitat i ficció que tracta sobre la Jüdicher Kulturbund (Lliga cultural jueva) amb la qual Goebbels permetia als artistes jueus actuar només davant del públic jueu.

El certàmen s’inaugura avui amb "Letter from Masanjia" que s’emetrà per TV3 en el Sense Ficció. En aquest documental, Leon Lee parla d’una familia dels Estats Units que es va trobar una carta d’ajut en una caixa de decoracions de Halloween, made in China. La carta l’havia escrit el pres polític Sun Yi i denunciava que estava empresonat en el camp de treball de Masanjia on estava sent maltractat i torturat. Una vegada revelada la carta, Sun Yin va ser alliberat però vigilat per les autoritats xineses. Una història gravada pel propi Yin que servirà d’arrencada d’un festival referència per tots els amants dels documentals.

Una revolució en tota regla: compreses que canvien el món

Regla. Menstruació. Període. Menarquia. Tenim varies paraules per definir un fet natural i cíclic en el cos de les dones que durant molts anys ha estat avesada a supersticions, mites, desinformació i prejudicis però que avui en dia a occident, forma part del dia a dia de milions de dones. A la Índia no.

En un suburbi de Hapur, a 60 km de Nova Delhi, els nois ni tan sols saben què és, ho consideren una malaltia. Les dones no en volen parlar ni entre elles, ni molt menys amb els estrangers. Falta informació, desconeixen què és una compresa, no saben per què els hi apareix, els hi provoca dolors. Fins i tot, infeccions. La regla els hi canvia la vida per sempre, han de deixar estudis o feina, ja que ja estan preparades per ser mares i per tant, per casar-se, amb algú que ni tan sols coneixen. En definitiva, la regla és quelcom que viu en el dia a dia de les dones però que ningú vol sentir a parlar-ne. Fins que un bon dia arriba una màquina que canviarà la vida de les dones del poble.


Compreses que canvien el món

“Una revolució en tota regla” (en anglès: Period. End of Sentence) ens parla d’una iniciativa de The Pad Project (el projecte compresa), que fa arribar a un poble remot de la Índia, una màquina de compreses. 

El projecte té dos objectius. El primer, que les dones tinguin més accés a les compreses, i per tant, comencin a utilitzar-les i així evitar infeccions. El segon objectiu és que les mateixes dones aconsegueixin una feina en la cadena de producció de les pròpies compreses. S’hauran de fabricar milers d’unitats i repartir tasques pero en el fons, això implicarà que se sentin part d'un objectiu comú i també aportin uns ingressos a la familia. En alguns casos, inclús superior al dels homes. Així que deixaran de ser "només" dones. 

El més difícil però serà vendre-les. Moure's per les poblacions del voltant i intentar trencar aquest tabú instaurat en la societat patriarcal en la que viuen, on les dones se senten observades si al supermercat agafen un paquet de compreses i per tant son reacies a comprar-ne. La solució que trobaran serà fer trobades amb grups de dones, poble per poble.

30 minuts d'un documental que es pot veure a Netflix, dividits en dues parts clares, la del tabú i la de l’emancipació, que ens acosta en el que és el dia a dia d’un poble de la Índia i l’impacte que pot generar una simple màquina “low cost”. 

Interesant i molt humà, l’obra és un vertader crit feminista i una cura d’humilitat per la societat occidental, acostumada a queixar-se per qualsevol contratemps. En temps en que no podem sortir de casa durant unes setmanes, en molts punts del món no tenen accés al que nosaltres considerem bàsic. No han tingut la oportunitat d’accedir-hi, més ben dit. I sí, si les ajudem se’n poden sortir. Encara queden moltes revolucions en tota regla. I no, no cal tenir la regla cada mes per mirar aquest documental i reflexionar-hi.


Per què l'hauria de mirar? Perquè ens acostarà al dia a dia d'una gent que té una vida completament diferent a nosaltres i perquè va guanyar un Oscar al millor documental l'any passat. 

Quants capítols té? No és una sèrie. De fet, és un documental que només dura 30 minuts. 

T'agradarà si...: Si no tens gaire temps per estar davant d'una pantalla. I obviament, si ets fan de les petites històries, si t'indignen les desigualtats existents i tens un mínim de curiositat per com viuen les altres cultures del món. 

5 Broken Cameras

Un home aixeca la mà avergonyit. Simplement contesta sense paraules a la pregunta del moderador: “Hi ha algun jueu a la sala?”. Després de veure el que hem vist, l'home només pot dir una cosa “és difícil justificar el que és injustificable”. I sí, ho és.

Acabem de veure el documental “5 Broken Cameras” i ningú ha quedat indiferent. Cares serioses i opinions de tots els gustos, moltes, per no dir totes, en contra d'Israel. De l'estat d'Israel. Impossible estar a favor del que fan a Palestina. Impossible estar a favor del que fan als palestins. A les persones.

Emad Burnat compra una càmera de vídeo quan neix el seu quart fill, Gabriel. Seran les seves càmeres i el seu fill el que centra el seu documental, les seves gravacions; gravacions que són la seva vida. El seu dia a dia. Burnat és el ulls del poble de Bi'lin, constantment assetjat i humiliat per l'exèrcit hebreu. 5 Cameras Broken es divideix en cinc moments, les cinc càmeres que utilitza i les cinc que destrueixen els soldats jueus; i amb elles un fil conductor: el seu fill. Com neix, com creix, què sent en un poble on els murs, el gas lacrimogen i els trets, són el pa de cada dia. La càmera i en Gabriel. El present i el futur. Si destruïu la càmera ni haurà una altra. Si em destruïu a mi hi haurà darrera els meus fills. Aquest és el missatge.

Sense ser periodista, Emad Burnat retrata el conflicte israelita-palestí millor que ningú. Segurament, perquè el viu en primera persona. Evidentment, no és neutral, però qui pot ser-ho després de les imatges que ens ensenya? El dia a dia a Bi'lil és dur, molt dur. La construcció d'un mur els dificulta les vides i a la muntanya del costat s'acosta el mostre d'un assentament. Les oliveres apareixen un matí cremades, esperen 4 hores per creuar una balla, la terra destrossada per les excavadores d'Israel, la superioritat dels soldats, la supèrbia dels colons. Massa difícil viure així, cada dia. Massa complicat créixer així. Quan hi ha nens empresonats, amics disparats i sobretot, familiars que amb una bandera o amb una pedra a la mà són abatuts. Pedres contra trets.

I evidentment, Gabriel no és aliè a tot això. Violència diària que es converteix en normal. Primeres paraules a l'hora de parlar impensables en qualsevol nen d'occident. Assimilació de la mort massa aviat. Preguntes que s'haurien de plantejar més endavant. Oncles que passen els seus dies a les presons israelianes. Descobriment de la realitat quan toca viure en un món paral·lel. I un odi que va creixent sense saber-ho. El destí de Gabriel només pot ser un i està escrit gairebé des de que va néixer, i la culpa no és ni seva, ni de la seva família; sinó d'Israel.

El millor de 5 Broken Cameras però és que no fa ni una menció a la religió. Òbviament, hi ha moviments al voltant de la mesquita, enterraments, però de conflicte religiós no en veiem ni una mica. Això no es tracta de Judaisme contra Islam. Es tracta de monstres contra persones, en això s'ha convertit el conflicte anys i anys després. Una espècie de lluita desigual, sense més raons que la força en contra la desesperació. De res serveixen les actituds no violentes dels palestins. S'imposa la supèrbia. És el David contra el Goliat que tan coneixen els jueus. La lluita desigual. Israel s'ha convertit en Goliat i Palestina en David. I tots sabem com acaba la llegenda...