Josep Bartolí: el català que va ser amant de Frida Kahlo

Sovint hi ha vides que no tenen cap història i en canvi vides que tenen moltes històries al darrera però queden en l'anonimat. La sort, és quan algú les rescata de l'oblit. És el cas de la vida de Josep Bartolí, una vida intensa de la que no sabíem res...fins ara. Una guerra, uns dibuixos, un llarg viatge de la mà de Josep Tarradellas, Frida Khalo i l’amor. Una combinació que ha estat rescatada de l’oblit gràcies a Josep, un film dirigit per l'il·lustrador Aurel, i que ha estat seleccionat pel Festival de Cannes i per l’Academia de Cinema Europeu com una de les quatre millors obres d’animació del 2020. 

Josep Bartolí, una vida de pel·lícula

"Josep" parla de Josep Bartolí, nascut a Barcelona el 1910, va treballar com a dibuixant en diversos diaris durant l’època de la República. Allistat al bàndol perdedor durant la Guerra Civil espanyola, va haver de fugir del país cap a França. Com ell, 500.000 repúblicans varen ser tancats en camps de refugiats. I maltractats. I humiliats. I varen saber el que era passar gana. Però no varen perdre les ganes de viure. Tot el que succeïa al camp, Bartolí ho plasmava en paper i dibuixava el seu dia a dia allà tancat. Uns dibuixos que va poder conservar un cop va haver fugit del camp al sud de França. Amb el país gal sota control nazi, Bartolí va ser traslladat al camp d’extermini de Dachau, però va saltar del vagó abans d’arribar-hi així que va escapar d’una mort gairebé segura. Amb l’ajut de Josep Tarradellas, va agafar un vaixell que va sortir de França amb destí a Mèxic.

El català que va enamorar a Frida Kahlo

Va ser al país azteca on Josep Bartolí va fer amistat amb Diego Rivera, i a través d’ell, amb Frida Kahlo. I el que primer era amistat va passar a ser amor. Entre 1946 i 1949 van tenir una relació amorosa que es va mantenir en silenci durant anys i que no es va arribar a conèixer fins el 2015, quan varen sortir a la llum una sèrie de cartes apasionades entre Kahlo i Bartolí. La correspondència que rebia de la pintora mexicana, Josep Bartolí la va guardar com un tresor tota la vida, i anys més tard, es varen vendre en subhasta per 137.000 dòlars. 

Anys més tard, Bartolí marxaria a fer fortuna als Estats Units on treballaria d’escenògraf a Hollywood coneixent a actors de la talla de Lana Turner o Clark Gable. No va ser fins el 1977 que va tornar a Catalunya, tot i que es va mantenir resident a Nova York, on va morir el 3 de desembre de 1995. Abans però, va cedir 116 dibuixos a l’Ajuntament de Barcelona.

 

Ara, tota aquesta vida d’alts i baixos que va tenir Josep Bartolí veu la llum a Josep, on Sergi López posa la veu del protagonista i Sílvia Pérez Cruz hi posa la banda sonora així com la veu de dos personatges, un d'ells la mateixa Frida. Una historia d’una vida meravellosa que havia quedat guardada en el calaix de la Història i que podrem gaudir a la gran pantalla a partir del 4 de desembre. Una vida amb dibuixos, guerres, gana, viatges, patiment, amor i cinema. Una vida de pel·lícula. Viva la Vida i Viva la Frida. I visca en Josep.

Un in-edit inèdit

Ens haurem d’acostumar a les primeres vegades. Gairebé tot el que està passant en la nostra vida des de que coneixem el Covid és per primer cop. Primer cop sense públic al futbol, primer cop que estem obligats a anar amb mascaretes, primer cop que experimentem classes a La universitat a distància, etc. 

En cultura també tot comença a fer-se per primer cop, almenys tot funciona diferent. Com l’In-Edit, que se celebrarà aquest any integrament per internet. En l’edició d’aquest 2020 el festival projectarà a través de in-edit.tv la cinquantena de propostes de documentals distribuïdes per les seccions habituals. Tot, a partir del pròxim 8 de Novembre i amb el que serà una edició per homenatjar a Marie Losier.

Any de canvis a l'In-edit

El festival també estrena director, Uri Altell, que ha près el relleu a Cristian Pascual, en una època en que la cultura i totes les propostes del seu voltant pengen d’un fil. La sort d'Altell i de l’In-edit, és que ja apostava per les plataformes digitals abans de l’arribada del maleït Covid. Ara però haurà de ser de forma íntegra. El més positiu? Arribar a nous públics. El fet que de no tenir limitacions físiques permetrà que sigui possible. Ara ens podren veure des de tot el territori espanyol” comenta Altell. I és cert, que ells ja feia temps que havien apostat per un model híbrid.

Propostes per aquest any a l'In-edit? 

Apunteu: It’s yours: a story of Hip -hop and the Internet, White Riot i El caso Love Parade. Encara que com sempre, l’In-edit oferirà els millors documentals relacionats amb la música que hi hagi en l’actualitat. Aquest any a més, un ull als curs documentals de talent jove. Estarem atents a aquest In-edit, inèdit.

Còmics que retraten una guerra. Fotografies que dibuixen Afganistan

Ho reconec, vaig escollir el llibre per la portada. I això no es fa. Però el vaig veure allà posat sobre la lleixa esperant-me i no em vaig poder resistir. Una combinació de dibuix i fotografia en impacta a més d'un. Aquest un, era jo. “The Photographer” ja atrapa des de la primera pàgina, on es veu, el protagonista dibuixat i la seva aventura, la que explicarà el llibre, fotografiada: una mirada intensa d'un afganès, tapat i amb el seu fusell al costat. Fotografia i Afganistan, massa temptador per no posar-s'hi. 

1986, i Didier Lefèvre deixa el seu dia a dia de fotògraf a París per unir-se a una expedició que li canviarà la vida. Marxa a fer fotografies a Afganistan per Metges sense Fronteres. Acompanyat per personal sanitari ja expert en el terreny, el seu objectiu és documentar l'estada allà i la feina dels membres d'aquesta ONG. Res serà igual. Hi tornarà vuit vegades més, fins el 2006, per retratar la cara més amarga i més amable d'un país cicatritzat per les guerres. 

“The Photographer” descriu un país fins llavors desconegut. Haurien de passar forces anys, caure les torres bessones i part del Pentàgon perquè aquest país àrab estigués en el punt de mira mundial. A finals dels vuitanta però, els afganesos lluitaven contra l'exèrcit soviètic, molts no sabien ni per què, altres no sabien ni que hi havia una (altra) guerra, i la majoria n'estaven cansats, fos la guerra fos. Entre mig, camins minats, refugis més o menys agradables, cultures diferents, altres idiomes, olors i vistes. I les víctimes de la guerra. Experiències en general. Totes elles descrites en dibuix i en fotografia, un encert de Lefèvre. 

No és un còmic, ni tampoc un recull fotogràfic. És una mescla genial de les dues coses que fa que atrapi a l'instant, no cal ser aficionat al còmic, ni a la fotografia. Cal ser curiós. La barreja i el pas de dibuix a imatge i viceversa li dona forma dinàmica a la història personal de Lefèvre. Una, ajuda a imaginar, l'altre, ajuda a comprendre el que va veure ell. Muntanyes, valls, viatges, camins, tribus, mercaders, poblets. Afganistan vist amb uns ulls diferents dels que ens han venut els mitjans de comunicació. Afganistan vist amb els ulls de Lefèvre. 

Les seves fotografies acabaran en diversos mitjans de comunicació de referència, entre elles Life. Però Lefèvre té necessitat d'explicar amb paraules les seves imatges congelades en un carret i d'aquí neix “The Photographer”, que no existiria sense l'ajut d'Emmanuel Guibert, il·lustrador, i Frederic Lemercier, dissenyador gràfic. Entre els tres li posen vida, color, dibuix i fotografia al primer viatge de Lefèvre a Afganistan, un país víctima, tant dels tòpics que ens han arribat dels últims temps, com de les guerres viscudes. Aquestes últimes, poca gent les pot aturar, els tòpics es combaten amb lletres, llibres i cultura. I poca gent ho sap, però es pot combatre amb fotografia i amb còmics. I fins i tot, amb els dos mesclats. Ens agrada. 

Els cinquanta crits d'Eduard Munch

Anar a veure un museu és anar a fer un acte de fe en favor de l'art i la cultura. I si és art modern, encara més. En principi, aquesta fe t'aportarà unes sensacions, i en el cas dels artistes bons, són molt gratificants, et fan reflexionar i alhora admirar-los. Amb els artistes genials, aquesta sensació es multiplica. Mai deixen indiferent.

A la Scottish National Gallery of Modern Art s’exposen fins al setembre obres d’Eduard Munch. Unes cinquanta litografies per conèixer de més a prop el pintor noruec, són només cinquanta de tots els crits que va dibuixar Munch. Suficients per entrar en l’interior del pintor i descobrir els seus pensaments i les seves pors a través dels seus dibuixos. 

Des de molt petit, Munch va tenir problemes mentals que es van accentuar més tard amb desgràcies familiars. La mort de la seva mare i de la seva germana gran, a la que Edward estava profundament unit, van cicatritzar en la ment de l’autor. Anys més tard moriria un altre dels seus germans i el seu pare, en definitiva, una vida desgraciada que no fa res més que augmentar les pors i l’ansietat del jove Munch, que gràcies a la seva tieta comença a dibuixar i a expressar-se sobre paper. Envoltats dels espectaculars jardins de la Scottish National Gallery of Modern Art d’Edinburgh podem veure això, pintures plenes de pors, ansietat, solitud, cansament, malaltia i obscuritat. Edward Munch en primera persona. “En el meu art he intentat explicar la meva vida i el seu significat. I també he intentat ajudar els altres clarificant les seves vides” va resumir el pintor noruec un cop. 

I així va ser. Les seves pintures no necessiten més o menys llum, ni tampoc molts colors, ni la perfecció, ni tampoc un paisatge al fons (que a vegades hi és però no és important). El missatge de Munch està allunyat de tot això. Por. Ànsia. Solitud. Mort i Malaltia, formen la columna vertebral del seu art que culmina amb el famós quadre “El Crit”. I totes aquestes sensacions les podem veure a cada traç de pinzell o llapis de les seves creacions. Són traços forts, marcats. Poderosos i inquietants. Nerviosos. Desesperats. El que observa en té suficient per fer-se una idea del que li passava pel cap a Munch. O potser no. 

Amb color o sense color, aquestes cinquanta litografies exposades a la Scottish són una bona manera d’acostar-se a finals del segle XIX i principis del XX amb un dels personatges més enigmàtics i inquietants que hi van viure, potser a l’altura de Van Gogh, Tolouse-Lautrec o Gauguin. Un personatge que fa reflexionar, pensar, meditar, inquietar, i algunes vegades, cridar.

El nostre Sant Graal

Més de 500 anys la contemplen i milers de turistes l’admiren. Situada a un poblet proper a Edinburgh, la Rosslyn Chapel és un dels monuments més visitats d’Escòcia, i un entén el perquè un cop la ha vista i la ha gaudit. 

Ens acostem des del centre d'Edimburg, gastant només uns 20 minuts que ens regalen uns camps amb mil tonalitats de verds. Això és Escòcia, fora de les ciutats. Rosslyn, també conegut pels seus laboratoris d’investigació, és un poble petit, amb poca vida, sinó fos per la seva famosa capella. 

Creada el 1446 per Sir William St. Clair, no va ser fins el 1484 que es va donar per acabada, tot i això havia de ser més grans però els problemes econòmics van fer que el que es projectava com una esglèsia es quedés simplement en una capella. L’edifici ha patit durant la història diferents moments turbulents, com la reforma protestant, que va destruir els altars el 1592. Des de llavors va deixar de ser usada pel culte i va quedar en desús. No és fins el 1800 que la família St.Clair restaura l’edifici i al 1862 torna a utilitzar-se com església. Actualment hi tornen a haver obres en l’exterior de la capella, tot per fer de la Rosslyn una atracció turística de primer nivell a Escòcia, ja que és un dels monuments més visitats del país. 

La culpa de tot la té Dan Brown i el seu famós Codi da Vinci. El llibre situa a la Rosslyn Chapel el Sant Graal. El tresor més ben guardat de l’Història. Allò pel que molts han matat o mort. El famós calze amb el que Jesucrist va beure en el Sant Sopar. Brown fuig de la versió oficial del que representa aquesta copa. Al llibre, l'autor parla d'un Graal que també dona la vida eterna però el personifica en el cos d’una dona: Maria Magdalena. Per Brown, Jesucrist va tenir descendència i aquesta és la verdadera vida eterna. La família. Els fills, un manera de no morir mai. I com es tenen els fills? A través de les dones. El seu Graal no és una copa sinó una dona. Un cant a la feminitat. 

És impossible d’entendre la Capella sense entendre el què t'hi pots trobar, així que invertim uns quants minuts a escoltar les explicacions. Hi ha tota mena de panells interactius que ensenyen què hi ha darrera de cada detall, darrera de cada estàtua, darrera de cada columna. La Rosslyn Chapel té milions d’històries al seu interior que cal saber, cal descobrir i cal admirar. 

Tot i que molt petita, ens impressiona només a l’entrar-hi. Una barreja de mil milions de coses en envaeix, tot en un espai molt reduït. Dominen els blancs. Les voltes i les columnes. Les flors. I els vitralls. A cada mirada hi ha alguna cosa per veure i admirar. Els homes verds, la columna de l’aprenent, el cavaller que porta a la princesa, o l’Àngel amb la creu del Graal de Sant Clair són algunes de les meravelles que cal buscar, entendre i després reflexionar-hi. 

Juguem a ser Indiana Jones, dedicant-nos a anar amunt i avall, mirant això i allò. Ens hi estem una bona estona, tot i que sospitem que no la suficient. Podriem estar anys mirant i remirant i trobariem algun petit tresor en qualsevol forma. Símbols, flors, cares, pecats, cavallers, princeses, mirades, llegendes. Potser hem tingut el Sant Graal als nostres peus, sigui el que sigui. O potser no. Però el que està clar és que la Rosslyn Chapel té infinitat de secrets al seu interior. Entre molts altres, el de fer passar a la gent una estona impressionant, fascinant i inquientant. Segurament aquests moments són els que valen. Són el nostre particular Sant Graal.

Mentides que duren quatre vides

Doncs no, el piano que visiten centenars de persones a Valldemossa, a l'illa de Mallorca, no és de Chopin. Fins ara, la cel•la número 2 estava oberta al públic com l’habitacle on el músic polonès i la seva família hi havien passat l’hivern de 1938, en concret de desembre a febrer. Segons la sentencia la número 2 actual era la 1 en l’època de Chopin. L’autèntica, l’habitació real on la familia va passar-hi uns quants mesos, és la 4. Conclusió, centenars o milers de turistes enganyats durant anys. I algú, evidentment, s’ha enriquit a costa d’ells.

Ara, el jutjat obliga al propietari de l’habitació falsa a deixar de publicitar-se, a rectificar publicament als mitjans i a retirar el famós piano que mai va ser tocat per Chopin.

Per arribar a aquesta conclusió han calgut testimonis directes de l’època, llibres, dietaris i, fins i tot pintures. Tot per acabar amb la conclusió que Chopin va estar en l’actual cel·la número 4. A més, pel que es veu, el piano mai va poder ser tocat pel famós compositor polonès. Entre altres coses, perquè no és contemporani a Chopin sinó que va ser fabricat a la dècada dels anys 50 del segle XIX. O sigui, és posterior al polonès.

Aquest error, ha durat uns 100 anys. Un segle, pensant que aquest era l’habitacle on Chopin havia composat i tocat algunes de les seves obres. Deu dècades enriquint-se a costa d’un fet fals. Això ho firmaria la mateixa Església catòlica, que tenia “relíquies” escampades arreu d’Europa impressionant fidels. Atraient peregrins. Tothom tenia dits dels apòstols, ossos de sants. Tants que fins i tot no quadraven els números. Sants amb 3 cranis, 20 creus de Jesús repartides pel món...ho descriu brutalment bé Umberto Eco a Baudolino.

Resulta que aquestes enganyifes no han mort del tot. Esperem que sigui un cas aïllat, mentrestant la pregunta és: amb quantes falsetats es deuen estar fregant les mans uns quants a costa de curiosos innocents com tu i com jo?