La nit de cap d'any la vaig passar a Donosti. Lluny de voler repetir una nit com la de l'any passat, a Barcelona i amb mala companyia, aquest cop apostava a cavall guanyador: Euskadi.
Hi vaig estar només tres dies, tot i que van ser suficients. Això és el que hi havia perquè finalment s'havia decidit que el Barça jugaria el dia 2 de gener, així que tocava estar al Camp Nou el segon dia de l'any.
Havia visitat Donosti quan era petit i gairebé no recordava res. De fet, la ciutat ha canviat segur molt des de llavors, com també ho ha fet la seva veïna Bilbao. Vaig acompanyat per l'Àlex i en Roger que han visitat la ciutat infinitat de cops i per en Miquel que actualment hi viu. Així que em deixo portar pels "experts".
A primer cop d'ull vaig tenir la sensació d'estar a una ciutat senyora. Elegant. Neta. Maca perquè sí. I orgullosa de sí mateixa. Una ciutat de carreteres amples però també de carrerons estrets. Una ciutat amb places boniques obertes al mar però també raconets amagats però entrenyables. Una ciutat neta, senyorial però que no para. Una ciutat oberta que viu de cara al mar, gairebé obligada per aquella Playa de la Concha que meravella a qualsevol visitant de la ciutat. Amb aquell Peine de los Vientos de Chillida que allisa el vent més arrissat
.
No es tractava de veure tota la ciutat però tampoc de no veure res. Sóc conscient que no vaig veure massa, potser per les dates festives, però el poc que vaig veure m'obliga a tornar a Donosti. Així que ja em va bé. Perquè una de les coses vaig fer va ser estar sota cobert. Degustar-la. És una ciutat amb un alt nivell culinari i això és el que vaig fer, provar quin gust tenia la ciutat. Gust a chuletón. A brotxeta. A pinxo. Sabor a zurito. El paladar i les papil·les es donen un festival a Donosti potser més important que el de cinema que se celebra cada any a l'Auditori Kursaal. Simplement brutal.
L'últim paràgraf el dedico a aquelles amistats que un té a Euskadi. Amistats que va crear fa molts anys i la distància no ha permès cultivar més. L'últim dia aprofito per veure en Jurgi i en Gorka, dos grans que m'ajuden a comentar i entendre una mica més el que és la ciutat i el País Basc. S'acosten canvis em diuen, però ningú sap cap a on aniran. Alguns, la majoria, diuen que seran canvis que no canviaran res. Pocs confien en canvis definitius. De moment aquest dilluns es confirmen els canvis anunciats i comentats fa uns dies a Donosti. ETA anuncia la treva. Ara falta que els canvis afectin a l'altra banda del tauler. Això és una partida d'escacs i per tant, sempre hi ha canvis, canvis i més canvis.
