Un consol pel cònsol

S'havia de comentar. No volia deixar passar l'oportunitat que em brindava la notícia. El cònsol general d'Espanya a Perpinyà, Gauden Villas, afirma que "visc amb resignació i impotència que la meva filla hagi d'estudiar en català". El diplomàtic ho deia en dues entrevistes concedides als diaris "Información" i "El Levante" d'Alacant i València, respectivament. 

És trist, però no deixa de ser un exemple de l'actitud d'alguns personatges que corren per les espanyes, o en aquest cas, fins i tot per fora. El primer que vull comentar és que aquest senyor i la seva gent, deuen ser els únics que lamenten que els seus fills siguin bilingües i dominin les llengües. De fet, si la seva filla viu a Perpinyà per tant, serà serà trilingüe, i si hi afegim l'anglès potser pot arribar a parlar quatre idiomes amb fluidesa en un futur. Quelcom que molts pares voldrien pels seus fills. 

Però ai! Un d'aquests és el català i per tant, d'aquí la preocupació. Fos suahili, cap problema. Si fos coreà, endavant. Amb el letó no hi trobaria cap pega. La preocupació arriba quan a la nena la fan estudiar en català. Intolerable. Així que l'home ho viu amb "absoluta resignació i impotència". 

Les perles d'aquest home no acaben aquí. Obviament, en el seu pas pels mitjans valencians parla de com és i com es viu a Perpinyà. Ciutat francesa però que (gairebé) tots coincidim en catalogar-la com la capital de la Catalunya Nord, un concepte negat per molts com ell. El senyor Villas especifica que "els ciutadans de Perpinyà se senten catalans del nord". Quina gran novetat! Però ell segueix i diu que "se senten orgullosos de ser catalans i ho viuen amb normalitat i sense estridències". Sublim. 

Poseu-vos en la seva pell. Imagineu com de xocant ha de ser quan has afirmat i reafirmat que els Països Catalans no existeixen. Que el català no es parla a l'Aragó, ni a les Balears, ni molt menys a la "Comunidad Valenciana" i ja no diem a França. De cop, arribes a Perpinyà i et parlen català! I a sobre la gent se sent catalana! I encara més: se'n senten orgullosos!. Com s'atreveixen?. A mi em bulliria la sang. 

No puc parar d'imaginar-me el xoc que va tenir aquest home al arribar i descobrir que la seva filla hauria d'estudiar en català, fora de Catalunya. Cara de poema. Éll. A éll. Com s'havia de veure. Membre del grandiós i hegemònic Partit Popular i antic càrrec del Departament de Relacions Externes del Govern de Francisco Camps (Sí, Relacions Externes. Allò que la gent del seu partit critica de la Generalitat de Catalunya però sembla que no hi ha problema que ho facin a la Comunitat Valenciana) i havent d'escolaritzar la seva filleta en català. Humiliant.

I és clar, està preocupat perquè "estudiar català no farà cap bé a la seva filla". Però ràpidament especifíca que ho fa perquè no tenen cap més elecció. Ho en català o res. O sigui, que a França les famílies no tenen dret a escollir l'idioma amb el que escolaritzar els seus fills?! Sorpresa. Resulta que no passa a cap estat del món. I Catalunya no és, no ha de ser, i no serà, una excepció. O és que ha demanat a l'escola que a Perpinyà canviïn tots el català o el francès pel castellà? Resposta: ni s'hi ha atrevit. 

Gauden Villas, tot i ser un professional de l'ignorància i un embrió de la casta política, ha arribat prou amunt. I cobra dels nostres impostos, vull recordar. I segur que li espera un bon futur a Espanya i dins l'aparell de l'estat espanyol si segueix amb les mateixes idees. Farà carrera. El "problema" el tindrà quan la seva filla sigui gran i parli quatre idiomes i un d'ells sigui el català. Llavors tindrà un problema, i gros. Déu no ho vulgui! Arribat el moment haurà de decidir entre suicidar-se o matar la nena. 

Per sort, això encara no ha arribat, i ja deu haver demanat un trasllat a Guinea Bissau. De moment però, només afirma que viu amb resignació i impotència que la seva filla hagi d'estudiar en català. Mentrestant, nosaltres vivim amb resignació i impotència que hi hagi gent com el senyor Gauden Villas. Per això volem marxar i marxarem. I al final, tot i que al sud de França se seguirà estudiant en català a pesar del senyor Villas, ja no passarà a Espanya. I això serà un petit consol pel cònsol (de Guinea Bissau). 

Per una Catalunya Lliure, vota PP

Ho confesso, tinc el vot gairebé decidit pel pròxim 20 de Novembre. La meva àvia sempre diu que el vot no s’ha de dir mai en públic (tics de post guerra) però us el diré: serà pel PP. Endavant critiqueu-me, insulteu-me. Però ho faig pel país, pels meus fills, pels meus néts. Per vosaltres i per Catalunya. Vull que això rebenti d’una vegada. No vull el català emprenyat de sempre, vull el català cabrejat. I la solució crec que és un Partit Popular manant a Madrid sense les mans lligades. Amb la majoria absoluta. 

Llegeixo l’article de Toni Soler al Diari ARA i diu que ell també coneix molta gent que pretén fer com jo: votar al PP. El badaloní però no n’és partidari perquè creu que no hem de menystenir l’adversari. Mariano Rajoy diu, no és com Aznar. No actua per impulsos i treu la seva vena més gallega a l’hora de fer política. És més astut. 

Soler planteja un PP governant a la Moncloa. Amb majoria absoluta i fent una bona política econòmica. Una política que potser no és bona per tots però que fa revifar l’estat espanyol. Planteja un Partit Popular que aposta pel Corredor Mediterrani, un govern que s’oblida de combatre l’immersió lingüística i que afavoreix l’Estatut. Toni Soler fa allò de historia ficció i es planteja que si el Partit Popular ho fa una mica bé, a la llarga el PSOE s’enfonsaria i obligaria a CiU a fer un gir cap a la moderació. 

Però res d’això passarà. Rajoy és un líder tou. Ha vingut a Barcelona aquesta setmana i no ha volgut entrar en temes que als catalans ens escalfen, de fet, és una tàctica sovint utilitzada pels populars quan venen a Catalunya i s’acosten unes eleccions. Rajoy no és Aznar i no ens encendrà tant. Però el líder Popular no és un líder sòlid i té fronts oberts dins el seu partit. Fronts que l’apreten perquè giri encara més a la dreta. El “Cafè Party” liderat per Esperanza, la premsa madrilenya i infinitat de militants que es creuen les milers de mentides que cada dia diuen de Catalunya. Rajoy no és un líder sòlid com ho era Aznar. Rajoy no és ni serà Aznar. 

Per això dir que quan aconsegueixi el poder el Partit Popular deixarà de banda el seu atac sistemàtic a Catalunya és gairebé improbable. Impossible. Hi haurà qui seguirà dient que al nostre país les escoles no deixen aprendre el castellà (espanyol, per ells), hi haurà que dirà que el corredor del Mediterrani no és beneficiós per Espanya, hi haurà qui dirà que els catalans són insolidaris i treuen diners a les altres comunitats autònomes. I per suposat seguiran insistint amb que el nostre Estatut no és Constitucional. 

Espanya no té remei. Ho sabem tots i alguns ho han descobert abans que els altres. Cal trencar ja amb Madrid i amb tot allò que no ens deixa créixer i ens enfonsa econòmicament, socialment, culturalment i espiritualment. I s’acosta el moment. Mai abans hi havia hagut tant suport popular i tant moviment independentista. La frase més repetida últimament als carrers del nostre país és aquella que diu “Jo no era independentista però m’hi han fet tornar”. El català està emprenyat i vol marxar d’aquest desgavell que és Espanya. Com el jove que vol marxar de casa fart del control dels pares. El català està emprenyat, falta que estigui cabrejat. Feu-me cas. Per una Catalunya Independent, vota PP.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: L'especial sobre els 75 anys del dia de l'"Alzamiento Nacional" del Diari ARA i El Periódico...
No m'ha agradat: ...que altres diaris no hagin fet el mateix.

M'ha agradat: Que el Barça comenci ja els entrenaments...
No m'ha agradat: ...el cas Bojan i que no haguem fitxat a ningú.

M'ha agradat: No haver de tornar un diumenge cap a Barcelona...
No m'ha agradat: ...que precisament faci mal temps.

M'ha agradat: Que Camps finalment s'assegui a la banqueta...
No m'ha agradat: ...que la resta del seu partit miri cap a una altra banda.

M'ha agradat: Anar amb bicicleta per camins i racons que té Palamós...
No m'ha agradat: ...no poder fer-ho tan sovint com voldria.

M'ha agradat: Que Murdoch i Rebekah Brooks hagin estat enxampats...
No m'ha agradat: ...que la repercussió del cas afectarà la reputació del periodisme.

M'ha agradat: L'eliminació d'Argentina i Brasil a la Copa Amèrica. No es guanya un torneig sense jugar a res...
No m'ha agradat: ...el nivell vist en aquest torneig.

M'ha agradat: Que encara hi hagi gent a Catalunya que recordi Srebrenica 16 anys després...
No m'ha agradat: ...que el record coincidís amb els 50 anys d'Omnium i és clar, tota la plana major estava a una altra banda.

M'ha agradat: Ja queda menys per marxar...
No m'ha agradat: ...tenir la sensació que em queden mil coses per fer.

M'ha agradat: La victòria de Samuel Sánchez a l'etapa del Tourmalet...
No m'ha agradat: ...el Tour d'aquest any.

M'ha agradat: Veure els encierros. Molt ràpids i sense cap ferit. Difícils pels corredors...
No m'ha agradat: ...no ser a Pamplona per San Fermín.

M'ha agradat: El 30 minuts d'ahir titulat La llei negra que tractava la llei de la blasfèmia a Pakistan...
No m'ha agradat: ...el nivell televisiu general, considero que està per sota la línia d'una persona borderline.

Benvolguts contes. Benvolgut ARA

Dimarts que ve sortirà el vídeo de Benvolgut de Manel. El que serà el segon senzill de 10 Milles per veure una bona armadura, després d'Aniversari (Boomerang no el comptem com a senzill). La cançó parla d'un noi que es dirigeix a l'ex de la seva novia. Ja en el seu moment quan em va caure el disc a les mans, un dia abans que sortís a la llum, vaig parlar meravelles d'aquesta cançó. El temps, crec, m'ha donat la raó (modèstia a part). És la millor del disc. 


Total, que avui al Diari ARA (al que vaig dedicar un post a poquet de veure la llum, i al que hauré de dedicar-hi un altre per reflectir el meu canvi d'opinió envers el diari) ha sortit un conte inspirat en aquesta cançó, digne de ser llegit. Està disponible per abonats a la pàgina web però crec que aquestes hores qui l'ha volgut llegir ho ha fet, i qui no, ja no s'abonarà al diari. Us el deixo aquí, espero que la gent del diari no s'enfadi. Una petita perla escrita de l'escriptora Bel Olid: 

Benvolgut?

Ha sigut sense voler, crec. O potser sí que volíem (és evident que volíem, les mans volien, les llengües volien, tota ella, tot jo volíem), però vull dir que no ho hem planificat. Que ha passat com va passar el primer cop, com li ha passat algun cop a tothom, com potser us va passar a vosaltres; una mirada més llarga del compte, una espatlla que crida un dit que fa néixer una carícia del no-res. I d'aquí a despullar-se un breu camí de saliva tan fàcil de recórrer que sí, es podria dir que l'hem fet sense voler.

Segurament no li hauria d'haver dit si volia pujar a fer un cafè. O ella no hauria hagut de fer que sí amb el cap, amb aquell mig somriure que segur que t'agrada tant a tu també. Tu ja m'entens, quan acluca una mica els ulls i només somriu amb la part esquerra i et mira (em mirava) com si estigués estudiant cada moviment, com si et pogués llegir i saber perfectament que estàs nerviós, que et gires per amagar-ho i no serveix de res. Però érem just sota de casa i feia calor i sempre li ha encantat el meu cafè amb gel. I ella, segurament, ha pensat que per què no, que no havia de passar de res, que després de tant de temps podem ser amics o, com a mínim, fer-ho veure una estona.

I llavors, esclar, hi ha els gestos tan vells que es fan sense donar-hi cap importància, fins que t'hi fixes i hi veus tot el pes d'una quotidianitat que torna a existir discretament. Ha deixat la bossa al penjador de sempre, ha segut a la seva cadira. I mentre jo era a la cuina carregant la cafetera com si no hagués passat aquest any, com si fos un matí d'estiu qualsevol, com si ella i jo encara fóssim nosaltres i tu només una ombra que s'està esperant, s'ha aixecat i ha engegat la ràdio, s'ha mirat la paret, ha trobat a faltar les seves fotos on ara hi ha panoràmiques de paisatges africans.

Ha estat estrany portar-li el cafè amb la quantitat exacta de sucre que li agrada, amb molta escuma, amb tres glaçons exactament. Ha estat estrany portar el cendrer automàticament, deixar el tabac a sobre la taula, que dubtés un moment. "Ja no fumo", ha dit. Però n'ha agafat un igualment, i l'hi he encès perquè sé que li agrada, i ella ha fet una calada molt llarga, i una estona la seva mirada era tan intensa que jo hauria volgut parlar de la feina, del temps, de vosaltres, però no em sortia res.

Quan ha sonat aquella cançó que diria que és la nostra si no fos perquè en teníem, com a mínim, una dotzena que preferíem segons el moment, s'ha posat molt seriosa, m'ha mirat les mans, s'ha inclinat una mica endavant, ha esperat que la besés. I ara faré una el·lipsi perquè tampoc no vull refregar-t'ho per la cara; ja t'imagines la roba per terra, arribar de qualsevol manera al sofà, aquests gemecs petits que fa just abans del segon orgasme, la manera com es mou quan ja no pot més i arriba el tercer. Només et diré que una estona, quan tenia el seu cap a sobre el pit i m'acaronava el braç esquerre mecànicament, t'he envejat, tu que la tens cada vespre i no penses, gairebé, en aquesta olor de fruites que li fan els cabells.

Avui, quan arribi a casa, li passarà com li passava al final de nosaltres, que era el principi de vosaltres. Una tristesa suau se li instal·larà a la pell. Farà una dutxa molt llarga, es posarà una samarreta vella, cuinarà alguna cosa senzilla, obrirà una ampolla de vi. T'explicarà com li ha anat el dia, potser et dirà que ens hem trobat pel carrer. Encongirà les espatlles com volent dir que no ha passat res. I després de mirar alguna sèrie, ja al llit, tu li tocaràs el cul, ella es girarà una mica, es deixarà besar llargament. Fareu l'amor a poc a poc i, potser sense adonar-se'n, tancarà els ulls i seré jo nedant-li a dins tot el plaer.

Si algun dia t'enviés aquesta carta, començaria, segurament: "Benvolgut, perdona que et molesti, però he pensat que ho havies de saber". I potser t'explicaria que, quan ella marxava, just després del cop de porta, a la ràdio sonava la cançó que em vas dedicar. Ah, i aprofitaria per dir-te que no et trobo tan alt.

La Vanguardia, una mica menys espanyola?

Aquesta setmana hem sabut que La Vanguardia s'editarà en català a partir del mes de maig. El dia encara està per concretar però es preveu que a la primavera, el rotatiu més antic de Catalunya, estigui disponible ja en els dos idiomes.

Diumenge ho anunciava Javier Godó, editor del diari. "La Vanguardia també pot ser llegida en català, llengua materna de molts dels notres lectors, suscriptores i anunicants. I idioma pròpi i oficial d'aquest país, juntament amb la llengua" reconeixia el màxim mandatari del conglomerat mediàtic. Una de les raons d'aquesta nova imatge de l'empresa és la normalització del català. El comte reconeix que la nostra llengua està present en "carrers, botigues, oficines, fàbriques i cases" i que per tant, La Vanguardia no pot estar al marge d'aquest fet. Segons, Javier Godó, La Vanguardia sempre ha reflectit el que és la societat catalana i ara fa aquest pas endavant.

L'anunci no deixa de ser una boníssima notícia pel panorama comunicatiu en la nostra llengua. Tret dels responsables del diari ARA o els de l'Avui i El Punt, la majoria de la societat catalana ha celebrat aquesta novetat editorial. Se'ns dubte, aquests tres diaris se'n poden resentir.

Aquest anunci, a mi personalment em va arrencar un: "ja era hora!". Al mateix temps, em va comportar preguntes. Algunes amb resposta fàcil, altres amb respostes que apareixeran en un futur.

Si Javier Godó diu que La Vanguardia sempre va de la mà de la societat catalana, i la llengua catalana està present a botigues, cases, etc, per què no va fer aquesta conversió quan tocava? Franco va morir el 1975 i el català ja anys abans tornava a fer les primeres passes dins la població catalana. I la primera llei de política lingüística es va aprovar l'any 1983. Per què llavors La Vanguardia no va anar del braç del que estava visquent la societat catalana? Potser no interessava.

Una altra pregunta és: Per què ara es decideixen a fer servir el català? Doncs fàcil. Simplement per les subvencions que rebrà per aquesta reconversió, un bon pessic econòmic en moments de crisi dels mitjans. A més, aquesta adopció pot esgarrapar algun lector que desitjava des de feia temps una Vanguardia en català. I tota nova "incorporació" ja se sap que és benvinguda.  

Serà un bon negoci pel Grupo Godó? Augmentaran les vendes? Derrotarà finalment a El Periódico? Acabarà d'enfonsar El Punt o l'Avui? Tallarà les ales a l'ARA? Si no surt bé hi haurà marxa enrere?  Són preguntes que només el temps les podrà contestar. Mentrestant, crec que serà un plaer gaudir de Quim Monzó, Màrius Carol, Joana Bonet, Enric Juliana o Màrius Serra en català. Seran petites perles en català, així que ens agradi o no, això és un luxe, així que no tenim més remei que felicitar-los i felicitar-nos.

La lluita de la setmana

M'ha agradat: el concert de Pereza..."como el agua, sonaba mil veces"
No m'ha agradat: el lloc, potser millor un lloc més íntim. Al Palau de la Música l'any passat va ser immillorable.

M'ha agradat: La selecció catalana té nivell...
No m'ha agradat: ...la selecció catalana estaria bé que jugués amb equips de més nivell.

M'ha agradat: Donosti...
No m'ha agradat: ...només estar-hi tres dies.

M'ha agradat: el gol d'Abidal a San Mamés.
No m'ha agradat: la pilota d'or per Messi. Més que res perquè Xavi és difícil que la pugui guanyar algun cop si aquest any ha guanyat Lliga i Mundial.

M'ha agradat: Guardiola parlant català a la Gala de la Pilota d'Or.
No m'ha agradat: La mort d'Àngel Pedraza.

M'ha agradat: estudi al Born...
No m'ha agradat: ...ja hi seria.

M'ha agradat: La treva d'ETA.
No m'ha agradat: la reacció de gairebé tots els partits polítics. Lamentable.

M'ha agradat: el projecte de pel·lícula Passi el que Passi.
No m'ha agradat: que gent que s'arrisca i fa coses tingui tan poc ressó mediàtic.

M'ha agradat: el Diari Ara. Progressa adequadament.
No m'ha agradat: ABC i La Razón, cada cop més extremistes per guanyar més lectors. Trist.

Resultats de l'enquesta

Posats a escollir, els visitants d'aquest bloc s'estimaria més treballar pel Mundo Deportivo una nit electoral com la que vam viure la setmana passada. I és que aquesta opció venia acompanyada d'un subtítol, sempre he cregut que les eleccions són com un partit de futbol. I no van desencaminats. De fet, és una lluita per guanyar. Per convèncer. Cadascú té una estratègia i tots els equips/partits, tenen un crack/líder, que és qui finalment imposarà la seva llei. Així que què millor que treballar al Mundo Deportivo per fer un símil esportiu a una nit electoral on el país tan s'hi juga.

Darrera la opció del diari esportiu del Grup Godó hi tenim l'ARA. A la gent li agradaria cobrir una nit electoral des d'aquest nou rotatiu que vol trencar motlles. El mateix diari que va vendre que faria unes proves d'accés i les va fer...però a un 10% de les peticions rebudes. Sí, sí, coneixeu algú que hagi fet la prova i l'hagin agafat? Doncs això. 

La resta dels vots es reparteix entre La Vanguardia, El Mundo , El Periódico o l'Avui. Sigui per morbo o romanticisme o el que sigui. Qui s'ha quedat sense cap vot ha estat el diari El País. Curiosament el rotatiu per molts, immillorable. La Bíblia del progressisme. Un dia parlarem del mitjà en paper del Grup PRISA, però que no l'hagi votat ningú és simptomàtic...

ARA repassarem un diari

Porto uns dies mirant-me el diari ARA. Llegint-me'l. És cert que tot just va sortir el passat diumenge, però crec que en tinc suficient per fer-me una idea i tenir un criteri. Us diré què en penso: No m'agrada. I dient això no dic que sigui un mal diari i perdoneu-me per ser un "mal català".

Aquest nou rotatiu aposta per una altra cosa. Més reflexió, més històries, més reportatges. I menys actualitat. Perquè l'actualitat ja no està al paper, està a la xarxa. Estic d'acord amb aquesta nova filosofia. Twitter, Facebook i milers de portals han substituït els diaris de sempre. Necessitem (o no) la informació a l'instant. Això ja ho posen encertadament al portal web. Així que el paper ha de buscar la reflexió, la opinió. Fer païr la noticia.

Això és el que intenta fer aquest diari, l'ARA. Tot i això el disseny crec que no és l'adequat. Molta lletra. Moltíssima, a totes les pàgines. El rotatiu es fresc al començament, amb bons gràfics, termòmetres i colors al principi. Dona una bona primera lectura, però a mesura que s'avança el lector s'agota. O almenys a mi em passa. Ja que a mesura que es passen les pàgines desapareix la frescura per donar pas a la lletra. Molta lletra. Seria una espècie de PAÍS en català.

Crec que l'aposta és bona. Arriscada. Hi escriuen bones plomes. Bons "personatges" que inclús no escriuen massa del compte. Fan petites càpsules i això està genial. Però també abusen de certes persones que no paren de sortir en diferents mitjans. No direm noms, però hi ha alguns/algunes periodistes/as que surten a molts mitjans, a masses. I la seva vàlua potser no donaria per tant. És una opinió, però crec que si aquest diari pretén ser diferent, també ho haurien de ser les persones que li donen contingut.

S'han aixecat moltes espectatives, com si els catalans anéssim a tenir tots un fill en comú. Com si ens hi anés el futur del país en aquest recull de papers, colors i històries. Com si l'ARA canviés les nostres vides. Potser deu ser això, les espectatives van ser massa altes i m'he acabat decepcionant. Potser acabarà millorant amb el temps però de moment li poso un 5 pelat. Segur que millorarà, n'estic convençut. Però una Vanguardia en català com la que s'està gestant, li pot fer molt mal en un món ja de per sí complicat. ARA toca madurar.

Neix Dar, la revista solidaria

 

Avui ha nascut una nova revista: Dar. En un món com és l'editorial i del periodisme de paper que passa per hores molt baixes de tant en tant encara hi ha gent que té bones iniciatives i empenta. Sense anar més lluny aquí Catalunya, tenim el projecte del Diari Ara, que avui precisament estrena el seu espot de llançament. Però no vull parlar de l'ARA sinó de la Dar. 

Aquesta revista pretén donar veu a les ONG's. A aquelles iniciatives de diferents organitzacions que treballen per acabar amb els danys col·laterals de les guerres, que treballen per minimitzar els conflictes, que posen el seu gra de sorra per acabar amb la fam al món. En definitiva, és un mitjà per informar de tot allò que està passant al nostre voltant i que sovint no li fem ni el mínim cas. 

Promoguda per Martín Gabilondo, president del Grup V, Dar tan sols costarà 1'5 euros. I es dona el fet que tots els beneficis d'aquesta revista aniran destinats a causes humanitàries. La iniciativa, no es pot negar, que és arriscada i solidaria. Però tractant-se d'una revista nova, que toca temes poc "mediàtics", i que el món editorial passa pel moment que passa, hi haurà beneficis? Quan tardaran a aconseguir-ne? Un grup editorial fa un projecte per no treure'n un rèdit? Se'n beneficiaran la gent desfavorida de l'Àfrica, l'Àsia o Sudàmerica? Veurem que passa. Mentrestant, donar a conèixer la revista des d'aquí i aplaudir la iniciativa.