Josep Bartolí: el català que va ser amant de Frida Kahlo

Sovint hi ha vides que no tenen cap història i en canvi vides que tenen moltes històries al darrera però queden en l'anonimat. La sort, és quan algú les rescata de l'oblit. És el cas de la vida de Josep Bartolí, una vida intensa de la que no sabíem res...fins ara. Una guerra, uns dibuixos, un llarg viatge de la mà de Josep Tarradellas, Frida Khalo i l’amor. Una combinació que ha estat rescatada de l’oblit gràcies a Josep, un film dirigit per l'il·lustrador Aurel, i que ha estat seleccionat pel Festival de Cannes i per l’Academia de Cinema Europeu com una de les quatre millors obres d’animació del 2020. 

Josep Bartolí, una vida de pel·lícula

"Josep" parla de Josep Bartolí, nascut a Barcelona el 1910, va treballar com a dibuixant en diversos diaris durant l’època de la República. Allistat al bàndol perdedor durant la Guerra Civil espanyola, va haver de fugir del país cap a França. Com ell, 500.000 repúblicans varen ser tancats en camps de refugiats. I maltractats. I humiliats. I varen saber el que era passar gana. Però no varen perdre les ganes de viure. Tot el que succeïa al camp, Bartolí ho plasmava en paper i dibuixava el seu dia a dia allà tancat. Uns dibuixos que va poder conservar un cop va haver fugit del camp al sud de França. Amb el país gal sota control nazi, Bartolí va ser traslladat al camp d’extermini de Dachau, però va saltar del vagó abans d’arribar-hi així que va escapar d’una mort gairebé segura. Amb l’ajut de Josep Tarradellas, va agafar un vaixell que va sortir de França amb destí a Mèxic.

El català que va enamorar a Frida Kahlo

Va ser al país azteca on Josep Bartolí va fer amistat amb Diego Rivera, i a través d’ell, amb Frida Kahlo. I el que primer era amistat va passar a ser amor. Entre 1946 i 1949 van tenir una relació amorosa que es va mantenir en silenci durant anys i que no es va arribar a conèixer fins el 2015, quan varen sortir a la llum una sèrie de cartes apasionades entre Kahlo i Bartolí. La correspondència que rebia de la pintora mexicana, Josep Bartolí la va guardar com un tresor tota la vida, i anys més tard, es varen vendre en subhasta per 137.000 dòlars. 

Anys més tard, Bartolí marxaria a fer fortuna als Estats Units on treballaria d’escenògraf a Hollywood coneixent a actors de la talla de Lana Turner o Clark Gable. No va ser fins el 1977 que va tornar a Catalunya, tot i que es va mantenir resident a Nova York, on va morir el 3 de desembre de 1995. Abans però, va cedir 116 dibuixos a l’Ajuntament de Barcelona.

 

Ara, tota aquesta vida d’alts i baixos que va tenir Josep Bartolí veu la llum a Josep, on Sergi López posa la veu del protagonista i Sílvia Pérez Cruz hi posa la banda sonora així com la veu de dos personatges, un d'ells la mateixa Frida. Una historia d’una vida meravellosa que havia quedat guardada en el calaix de la Història i que podrem gaudir a la gran pantalla a partir del 4 de desembre. Una vida amb dibuixos, guerres, gana, viatges, patiment, amor i cinema. Una vida de pel·lícula. Viva la Vida i Viva la Frida. I visca en Josep.

Hedy Lamarr, una dona invisible

Si us parlo d'Hedy Lamarr la majoria de vosaltres, per no dir tots, no sabreu de qui us parlo. Potser els més entesos en cinema em sabreu dir que va ser actriu i una de les estrelles més glamouroses del Hollywood d'abans de la Segona Guerra Mundial. Tot i tenir aquesta carta de presentació Lamarr té una vida digna d'admirar i el món li deu molt més que unes quantes pel·lícules. 

Hedwing Eva Maria Kiesler va néixer a Viena el 9 de Novembre de 1913. La seva família era jueva. Des de ben petita desenvolupa una traça especial per les arts i es desenvolupa bé amb el piano i la dansa. De fet, acaba estudiant art dramàtic i interpretació, i s'hi dedica de ple, tot i que havia estudiat enginyeria durant tres anys. Extasi, una pel·lícula txeca és l'obra que la fa saltar a la fama, i també fa que un ric austríac fabricant d'armes, Fritz Mandl, s'enamora bojament d'ella i aconsegueixi el consentiment dels pares per casar-se amb ella. Corria l'any 1933. 

Hedwing, que sempre havia estat molt energètica, es troba tancada a un castell de Salzburg, amb un home gelós i possessiu. Allà observa també la barbàrie del mercat de la venda d'armes, ja que el seu marit fa negocis amb l'Itàlia feixista i l'Alemanya nazi. És allà on aprèn tecnologia armamentística i reprèn la seva carrera d'enginyeria, que havia deixat abandonada feia anys. La situació de soledat es converteix en insuportable i decideix escapar de Salzburg. Marxa a París i d'allà a Londres. I de Londres a Estats Units, en concret a Hollywood, la tardor de 1937, amb un nom fals, el de Hedy Lamarr. Aconsegueix fer-se a la meca del cinema una carrera amb la Metro Goldwing Meyer i es casa amb Gene Markey, guionista. Es casa 4 cops més, fet que fa que l'etiquetin de nimfòmana. 

El 1939 esclata la Segona Guerra Mundial, i Hedy contempla el que passa a Europa des dels Estats Units, però no per això es despreocupa de la situació al vell continent. A més, sap que els governs es resisteixen a comprar míssils teledirigits perquè podien ser interceptats per ràdio pels enemics, així que la massacre sobre la població civil pot ser de proporcions immenses. Com així va ser. 

El 1940 coneix a un músic, Georg Antheil. Mentre l'escoltava tocant el piano, Hedy se li va ocórrer que la freqüència per dirigir un míssil per ràdio es podia canviar constantment (com es fa també tocant el piano) i d'aquesta manera no podria ser mai interferit. Només feia falta fabricar un transmissor que anés canviant de freqüències seguint un patró fix. El seu cap va anar donant voltes sobre això durant molt de temps. Fins que l'Agost del 1942 va enllestir l'aparell i el va patentar. Era un "commutador de freqüències". El va cedir a l'exèrcit però van declinar utilitzar-lo per ser massa enrevessat així que Hedy va haver de seguir amb la seva carrera en el món del cinema. 

A Bufalo però, uns enginyers van utilitzar uns transistors que utilitzaven l'idea que Hedy i Antheil havien pensat i patentat. El 1962, amb la crisi de Cuba, el govern va adoptar el concepte per a les comunicacions militars, però la patent de Hedy havia caducat feia tres anys. A partir de llavors, el sistema de commutació de freqüències, el frequency hopping es va aplicar a més camps, fins que va arribar a la telefonia mòbil i a la transmissió de dades per cable. O sigui, que el Wifi que utilitzem ara, o el Bluetooth, són sistemes que es basen en el que Hedy Lamarr, una actriu de Hollywood, va pensar i patentar durant la Segona Guerra Mundial la base de les comunicacions actuals. Fet que molta gent ignora. 

La història de Hedy Lamarr és la història d'una dona lluitadora, inconformista, amb talent, que va voler salvar vides i que va canviar, potser sense voler-ho el fil de les comunicacions. La seva, és una de les 50 vides que ens descobreix Maria Lluïsa Latorre en el seu llibre Dones Invisibles. Un retrat a 50 dones de diferents èpoques, que van canviar la humanitat, cadascuna en el seu camp, i que no han estat reconegudes com hauria de ser. Un llibre interessant que, no només vol denunciar el masclisme històric sinó donar llum, i veu, a unes dones que tot i cridar ben alt en el seu moment molta la gent les va fer callar, molt poca gent les va voler escoltar, i molt pocs les hem pogut sentir.