Som 7.000 milions

Ja som més de 7.000 milions de persones al món! Aviam quan peta tot! 

Si voleu veure quin número d'habitant sou o a quin ritme de naixements i morts van els diferents països, aquesta setmana molts ens hem entretingut amb la BBC, aquí

Hedy Lamarr, una dona invisible

Si us parlo d'Hedy Lamarr la majoria de vosaltres, per no dir tots, no sabreu de qui us parlo. Potser els més entesos en cinema em sabreu dir que va ser actriu i una de les estrelles més glamouroses del Hollywood d'abans de la Segona Guerra Mundial. Tot i tenir aquesta carta de presentació Lamarr té una vida digna d'admirar i el món li deu molt més que unes quantes pel·lícules. 

Hedwing Eva Maria Kiesler va néixer a Viena el 9 de Novembre de 1913. La seva família era jueva. Des de ben petita desenvolupa una traça especial per les arts i es desenvolupa bé amb el piano i la dansa. De fet, acaba estudiant art dramàtic i interpretació, i s'hi dedica de ple, tot i que havia estudiat enginyeria durant tres anys. Extasi, una pel·lícula txeca és l'obra que la fa saltar a la fama, i també fa que un ric austríac fabricant d'armes, Fritz Mandl, s'enamora bojament d'ella i aconsegueixi el consentiment dels pares per casar-se amb ella. Corria l'any 1933. 

Hedwing, que sempre havia estat molt energètica, es troba tancada a un castell de Salzburg, amb un home gelós i possessiu. Allà observa també la barbàrie del mercat de la venda d'armes, ja que el seu marit fa negocis amb l'Itàlia feixista i l'Alemanya nazi. És allà on aprèn tecnologia armamentística i reprèn la seva carrera d'enginyeria, que havia deixat abandonada feia anys. La situació de soledat es converteix en insuportable i decideix escapar de Salzburg. Marxa a París i d'allà a Londres. I de Londres a Estats Units, en concret a Hollywood, la tardor de 1937, amb un nom fals, el de Hedy Lamarr. Aconsegueix fer-se a la meca del cinema una carrera amb la Metro Goldwing Meyer i es casa amb Gene Markey, guionista. Es casa 4 cops més, fet que fa que l'etiquetin de nimfòmana. 

El 1939 esclata la Segona Guerra Mundial, i Hedy contempla el que passa a Europa des dels Estats Units, però no per això es despreocupa de la situació al vell continent. A més, sap que els governs es resisteixen a comprar míssils teledirigits perquè podien ser interceptats per ràdio pels enemics, així que la massacre sobre la població civil pot ser de proporcions immenses. Com així va ser. 

El 1940 coneix a un músic, Georg Antheil. Mentre l'escoltava tocant el piano, Hedy se li va ocórrer que la freqüència per dirigir un míssil per ràdio es podia canviar constantment (com es fa també tocant el piano) i d'aquesta manera no podria ser mai interferit. Només feia falta fabricar un transmissor que anés canviant de freqüències seguint un patró fix. El seu cap va anar donant voltes sobre això durant molt de temps. Fins que l'Agost del 1942 va enllestir l'aparell i el va patentar. Era un "commutador de freqüències". El va cedir a l'exèrcit però van declinar utilitzar-lo per ser massa enrevessat així que Hedy va haver de seguir amb la seva carrera en el món del cinema. 

A Bufalo però, uns enginyers van utilitzar uns transistors que utilitzaven l'idea que Hedy i Antheil havien pensat i patentat. El 1962, amb la crisi de Cuba, el govern va adoptar el concepte per a les comunicacions militars, però la patent de Hedy havia caducat feia tres anys. A partir de llavors, el sistema de commutació de freqüències, el frequency hopping es va aplicar a més camps, fins que va arribar a la telefonia mòbil i a la transmissió de dades per cable. O sigui, que el Wifi que utilitzem ara, o el Bluetooth, són sistemes que es basen en el que Hedy Lamarr, una actriu de Hollywood, va pensar i patentar durant la Segona Guerra Mundial la base de les comunicacions actuals. Fet que molta gent ignora. 

La història de Hedy Lamarr és la història d'una dona lluitadora, inconformista, amb talent, que va voler salvar vides i que va canviar, potser sense voler-ho el fil de les comunicacions. La seva, és una de les 50 vides que ens descobreix Maria Lluïsa Latorre en el seu llibre Dones Invisibles. Un retrat a 50 dones de diferents èpoques, que van canviar la humanitat, cadascuna en el seu camp, i que no han estat reconegudes com hauria de ser. Un llibre interessant que, no només vol denunciar el masclisme històric sinó donar llum, i veu, a unes dones que tot i cridar ben alt en el seu moment molta la gent les va fer callar, molt poca gent les va voler escoltar, i molt pocs les hem pogut sentir.

Per què?

Sé que faig un flac favor a aquesta noia però és que l'ocasió ho mereix. Ella mateixa es grava i es penja a la xarxa, així que què voleu? Es tracta del video d'una noia, bastant refeta, que es planta davant d'una càmera intentant cantar I will always love you de Whitney Houston. La cosa no li acaba de sortir bé. No acaba d'agafar el to, però no se li pot negar que tossuda, la noia, ho és una estona.



La pregunta és: Per què? Per què hi ha gent que es penja a la xarxa fent el rídicul d'aquesta manera? És allò de "val més que parlin malament de tu que no pas que no en parlin"? Tan desesperada pot estar una persona per estar disposada a penjar-se a la xarxa fent el rídicul? No ho entenc.

Mal temps. Poca feina

Avui ha estat un dia gris. Gos. Ha estat plovent tot el dia, i ja sabem que la nostra mentalitat llatina fa que els dies de pluja ens autoimposem quedar-nos a casa. Llegim, mirem la televisió, netejem o naveguem per internet. Avui, he fet una mica d'aquestes coses. Però de les quatre, internet m'ha permès conèixer una frekada que la lectura, la neteja o la televisió no m'han aportat. La xarxa és una font de recursos que no s'atura i no té fi. No hi ha cantonades. Tot i que hi ha qui vol pensar que sí.

El cas és que navegant, navegant em trobo amb un rellotge fet de petites personetes. No té més. Ho reconec. És una curiositat sense cap reflexió al darrera però l'havia de compartir. No generarà cap tipus de debat seriós, al contrari.

El rellotge el formen diferents personetes que es van movent per recrear el moviment de les broques. Són broques "humanes", però al clickar, es converteixen en un rellotge digital. Tot molt curiós. El millor és agafar i convertir la pantalla en petita, o en gran, o en petita, o en gran. I així poder veure com els petits humanets, se'ls gira feina, i s'han de reorganitzar i tornar a formar el rellotge.

Que hi ha millors maneras de perdre el temps? Sí, però poques amb un rellotge tan curiós com aquest.

Aires nous de la Xina

L’edifici de la Casa d’Àsia és impressionant. La seva façana és el reflex de la Barcelona del segle XIX, quan els arquitectes modernistes treballaven al seu gust. Darrera la careta, a l’interior de l’edifici, hi trobem elements arquitectònics autòctons però barrejats amb pinzellades d’art xinès, potser japonès o hindi. Un mestissatge que fa difícil ubicar-lo en un espai-temps artístic en concret. Una barreja que el fan únic i singular a la que si ha de sumar els ja clàssics cacauets amb mel i les copes de cava de rigor que ofereixen al visitant.

En aquest edifici de finestres i columnes que parlen del passat sense dir ni una paraula, s’hi va celebrar ahir una conferència sobre el present i el futur. En concret, del panorama digital xinès. Un context que potser no coneixem del tot i que Isaac Mao (@isaac) es va encarregar de descubrir al llarg de dues hores. Va valer la pena.

Mao és un dels bloggers més antics del seu país, enginyer informàtic per l’Universitat de Xangai, és també considerat com una de les persones més influents en el “Mapa de la Dècada 2006-2016” de l’Institut del Futur.

Una bona carta de presentació per aprofundir en el que ja sabem: a la Xina es censura i internet és el futur. Sí, però a partir d’aquí es pot ampliar la sentència. Mao va parlar dels 7 grans gegants del poderós país asiàtic, de l’enorme transcendència i necessitat d’internet que tenen per seguir creixent. Això fa doncs, que la hipotètica situació d’una tallada de la xarxa, com ha passat a Egipte, sigui inviable. Els set gegants no s’ho poden permetre.

Però qui controla internet al país? Se’ns dubte el govern. I ho fa de dues formes. Filtren que no surti res a fora i filtren que no entri res perillós de l’exterior. El poderós buscador Baidu s'encarrega d'això. Conseqüències? 4000 blogs tancats o bloquejats i milions d’internautes que “salten la muralla”, expressió que utilitza Mao per referir-se a la resistència dels usuaris, i que sembla d’allò més encertada en el país de la Gran Muralla.

Però aquesta dèria per evitar les relacions socials entre usuaris, per evitar-ne el contacte; aquesta obsessió per censurar tot el que pot ser perillós pel govern se’ls hi torna en contra. D’una banda, perquè no deixa operar a les grans empreses tal i com voldrien. Mao va posar l’exemple de la xifra 64, o sigui: 4 de juny. Data dels fets de Tiannamen. Quan va sortir la versió d'un programa informàtic 6.4 ningú va poder accedir a les seves prestacions ni a tot el que comportava el nou model. Simplement perquè aquesta xifra és prohibida a la Xina.

Aquesta censura també fa que la gent tingui cada cop més ganes de “saltar la muralla”. “Si tu em borres els meus comentaris jo buscaré la manera de tornar-los a escriure” venir a dir Mao. Es calcula que el país elimina el 95% dels missatges escrits en diferents blogs o forums. Una xifra que esgarrifa. Aquesta actitud porta a la gent a buscar xarxes socials fora dels clàssics blogs. A moure’s. A compartir informació. A utilizar l’RSS per seguir als usuaris de referència. A piratejar pàgines. A inventar-se un nou llenguatge per saltar-se les prohibicions i les paraules censurades. La informació és transversal, no va de dalt a baix. Aquesta és precisament la filosofia del “sharisme” del que Mao n’és un dels gurus. Una referència.

El mateix conferenciant avisava que al final la censura serà inútil perquè els usuaris aniran sempre per davant.

En un temps on les coses es mouen a la velocitat d’un tweet, on als països àrabs (curiosament els que crèiem més retardats en qüestions tecnològiques) demostren que poden a fer trontollar estructures de poder amb un teclat i molt valor; costa pensar que la Xina finalment pugui contenir a tota una massa de milions d’internautes que no estan disposats a seguir tal com estan ara. Saben què hi ha fora i no es conformen amb el que se’ls hi ofereix aquí. Podrà el gran gegant asiàtic reprimir aquesta generació de pirates xinesos 2.0?

L'empenta de Verkami

Cansat de veure com les institucions no fan res pels nous projectes? Necessites algú que financiï la teva genial idea perquè no tens diners? Doncs per això ha nascut Verkami, una pàgina web que fa d'enllaç entre persones que tenen un projecte, ja sigui social, cultural o artístic, i persones disposades a donar els seus diners perquè aquestes genials idees s'arribin a cumplir.

Tot això es pot arribar a aconseguir mitjançant el micro-mecenatge. Un sistema que ha adoptat Verkami però que ja està molt establert als Estats Units. Sense anar més lluny Kickstarter o Indie Gogo s'han convertit en un referent a la xarxa.

Es tracta d'aportar una quantitat de diners amb un mínim de 5 euros de la teva butxaca i fer que aquest diners vagin a parar a un projecte sense finançament públic o de cap tipus. Entre els primers projectes que es beneficien d'aquest sistema hi tenim la pellicula El Cosmonauta, una companyia de dansa a Tanzània apadrinada per l'escriptor Mathew Tree, o el viatge solidari en bicicleta arreu del món, anomenat Biciclown.

Verkami és una iniciativa d'en Joan Sala i els seus dos fills, en Jonàs i l'Adrià, que tot i que els temps no estan com per donar diners a projectes poc consolidats, han aconseguit tirar endavant Verkami. "La veritat és que aquesta iniciativa ens està treient molt de temps, de fet, tant jo com el meu fill Adrià ens hi dediquem gairebé en exclusiva" diu en Joan.
L'objectiu però és que Verkami vagi creixent i que tota la familia s'hi dediqui de plè, "això voldrà dir que hi ha molta gent disposada a donar els seus diners i molts projectes finançats". Actualment es pot dir que són pioners a l'estat espanyol pel que fa a micro-mecenatge però en un futur "confiem en que es canviï la mentalitat i aquest tipus de sistema acabi arraigant" senyala Sala. "De fet, quan la gent dona diners a una ONG ja està fent mecenatge, podriem dir que el nostre projecte és més o menys el mateix."

Gràcies a aquesta familia de Mataró i els centenars de petits mecenes els autors artístics, culturals i socials poden trobar una bombona d'oxígen als seus projectes. Una empenta als seus somnis. I tot gràcies a Verkami, suma de dos conceptes de l'Esperanto: verko que significa obra o creació artística o científica i ami que vol dir amor o estimar.

ARA repassarem un diari

Porto uns dies mirant-me el diari ARA. Llegint-me'l. És cert que tot just va sortir el passat diumenge, però crec que en tinc suficient per fer-me una idea i tenir un criteri. Us diré què en penso: No m'agrada. I dient això no dic que sigui un mal diari i perdoneu-me per ser un "mal català".

Aquest nou rotatiu aposta per una altra cosa. Més reflexió, més històries, més reportatges. I menys actualitat. Perquè l'actualitat ja no està al paper, està a la xarxa. Estic d'acord amb aquesta nova filosofia. Twitter, Facebook i milers de portals han substituït els diaris de sempre. Necessitem (o no) la informació a l'instant. Això ja ho posen encertadament al portal web. Així que el paper ha de buscar la reflexió, la opinió. Fer païr la noticia.

Això és el que intenta fer aquest diari, l'ARA. Tot i això el disseny crec que no és l'adequat. Molta lletra. Moltíssima, a totes les pàgines. El rotatiu es fresc al començament, amb bons gràfics, termòmetres i colors al principi. Dona una bona primera lectura, però a mesura que s'avança el lector s'agota. O almenys a mi em passa. Ja que a mesura que es passen les pàgines desapareix la frescura per donar pas a la lletra. Molta lletra. Seria una espècie de PAÍS en català.

Crec que l'aposta és bona. Arriscada. Hi escriuen bones plomes. Bons "personatges" que inclús no escriuen massa del compte. Fan petites càpsules i això està genial. Però també abusen de certes persones que no paren de sortir en diferents mitjans. No direm noms, però hi ha alguns/algunes periodistes/as que surten a molts mitjans, a masses. I la seva vàlua potser no donaria per tant. És una opinió, però crec que si aquest diari pretén ser diferent, també ho haurien de ser les persones que li donen contingut.

S'han aixecat moltes espectatives, com si els catalans anéssim a tenir tots un fill en comú. Com si ens hi anés el futur del país en aquest recull de papers, colors i històries. Com si l'ARA canviés les nostres vides. Potser deu ser això, les espectatives van ser massa altes i m'he acabat decepcionant. Potser acabarà millorant amb el temps però de moment li poso un 5 pelat. Segur que millorarà, n'estic convençut. Però una Vanguardia en català com la que s'està gestant, li pot fer molt mal en un món ja de per sí complicat. ARA toca madurar.

Cançons de segona mà

Hi ha cançons que passen a la història i cançons que no. Normalment les bones perduren en el temps, i això comporta que, no només la canti el grup o la persona que la va escriure o interpretar per primer cop sinó les generacions posteriors. Això és el que passa amb Yesterday de The Beatles, Love me Tender d'Elvis Presley o Wonderwall d'Oasis o moltes altres. Hi ha infinitat de grups o cantants que versionen aquest tipus de cançons.

Abans costava molt conèixer una versió d'algun tema en concret. Ara ja no tant. Si vas a secondhandsongs podràs descobrir quantes versions té, per exemple, la teva cançó preferida. 

És cert que no la podràs escoltar on line des de la mateixa pàgina, però sí que et revelarà, com ho ha fet amb mi, que Deep Purple va fer una versió de Help! dels Beatles l'any 1968. A partir d'aquí ja depen d'un mateix el recuperar-la o no. Ja sabeu que internet té infinitat de possibilitats per aquestes coses...