Quan Déu perdona però el poble i els bancs no

El procés ho canviarà tot. Ha mogut peces que semblaven inalterables a Catalunya i a España. A l’Estat, s’està posant en qüestió el bipartidisme i la Constitució, fet que els hi ha costat anys i panys perquè Pasqual Maragall ja en parlava a començament de la dècada del 2000. El van tractar de boig. Han saltat Rubalcaba, saltarà Rajoy, ha aparegut Podemos, Izquierda Unida a passat a ser "Izquierda Hundida". A Catalunya ha caigut Pujol, han fet caure Mas i caurà Convergència, i el PSC (aaai el PSC!). Semblava que una figura de la nostra política era inamovible, eterna, celestial. Però no, Duran i Lleida ho deixa.

Al capdavant d’Unió des de 1987, el dirigent democristià és el símbol de la vella política, un concepte que s’està posant molt de moda. El polític de carrera que ha anat de cadira en cadira. De despatx en despatx. D’hotel en hotel. De reunió en reunió. De comissió en comissió. Navegant entre aigües entre Barcelona i Madrid. Entre el Palace i Pedralbes. Entre el Círculo Equestre i la CEOE. Un dirigent al que la Transició li va anar com anell al dit o a l’inrevès, va saber adaptar-s’hi i apostar pel pactisme. El peix el cove ben abrigat per la Catalunya del que no es mogui res. La del Planeta i la Patronal. Fins i tot va ser el polític més ben valorat a Espanya. I tant, els catalans som simpàtics a l’Estat quan fem el que els ens diuen i el nostre patriotisme no passa de fer quatre castells i tocar la gralla. I el català en la intimitat. Això era Duran, un català folklòric.

Però Catalunya ha evolucionat mentre Unió i Duran s’han quedat en la Transició. En el segle XX. Fa anys que Barcelona i la resta del Principat està en el segle XXI i viu una segona transició que mou els fonaments de l’Estat. I ara tot just Espanya se’n dona compte. Tot just Unió se n’adona ara. Massa temps als despatxos i molt poc tocar el carrer. Els resultats del passat 20D varen acabar de despertar un partit polític que no pot apostar més per la indefinició, pel pactisme amb ningú al davant i pel navegar entre dues aigües. No havent-hi a Madrid el que hi ha. Duran ja no serà mai més el pont entre Barcelona i la capital de l’Estat. Per molts no ho va ser mai. La seva última carta era que Junts pel Sí i la CUP no es possessin d'acord en fer govern. Anar a unes noves eleccions. Catalunya, altre cop, li fallava. 

I deixa el partit assegurant que Unió podrà revertir la situació. Quan està més enfonsat que mai per culpa seva, sense bases, sense múscul, sense un duro a la caixa. Però assegura que les seves idees són les millors pel país. O sigui, no és Duran i Unió els que s’equivoquen, és Catalunya. Autocrítica nul·la. Pobre Duran. Pobre Unió. Més pobre que mai, ja que el partit està endeutat fins a dalt i amb cap representació parlamentaria, ni al Principat ni a l’Estat. Adéu a la principal font d’ingressos. Arrogant i egoista. Poc solidari i poc empàtic. Duran és tot allò que no vol el seu Déu, tot allò que no ens agrada. El Senyor sap perdonar però el poble, no. I els bancs, tampoc. Alguna cosa em diu que tornarà...


Jordi Caixàs

Comencem a veure Ítaca

Habemus data. Ahir el President Artur Mas anunciava la data del 27 de Setembre com a dia per celebrar les properes eleccions. Era quelcom que tothom demanava. D’aquesta manera s’acabava el "culebrot" entre Convergència i Esquerra que ja feia massa que durava. Hi ha acord, diuen.

L’acord és que no hi ha acord, perquè, desenganyem-nos, aquestes no seran unes eleccions plebiscitàries. Almenys, en aquesta entesa, tots han cedit. No hi haurà llista ni única ni unitària com volia Mas. Les eleccions seran a la tardor i no el Febrer o el Març com volia Junqueras. Un acord en el que tots cedeixen és més que un acord, és política. I a Catalunya es fa política.

Ara toca mirar a l’horitzó. Per endavant queden 8 mesos durs per tothom, ja que els catalans tindrem sobredosi d’eleccions. N’hi haurà de municipals, al Barça, les autonòmiques i les generals. Quatre plebiscits importants i essencials en un país que molts titllen de nazi. Al contrari, aquest 2015 es preveu un empatx de democràcia. A molts els molesta. A Catalunya ens encanta.

I sí, ara toca remar. I fer-ho junts. Hem de convèncer per després vèncer. Anirem per separat així que cadascú ho farà a la seva manera. El millor d’aquest acord és que el full de ruta és comú. Però primer caldrà tenir majoria absoluta, sense aquesta, tot això és paper mullat. Si en aquestes eleccions l’independentisme fracassa serem cadàvers com a nació. Espanya no tindrà pietat. I ara, amb raó. “Catalunya vol estar amb Espanya” diran. I tindran legitimitat per fer de tot. I de tot, vol dir, de tot.

Per això aquests 8 mesos han de servir per eixamplar el perímetre del sobiranisme. De la dreta a l’esquerra. Ens ho hem de creure tots perquè una nació no s’independitza sense l’una i l’altre, ens necessitem tots plegats. Com més millor. Pensar que ens podem independitzar sense el senyor Mas i l’empresariat català és una quimera. Pensar que ens podem independitzar sense els moviments populars de barri també. Volem la independència per canviar-ho tot, almenys la gran majoria.

Aquest acord és fràgil, no massa concret i arriscat. Fràgil perquè d’aquí a 8 mesos aquesta entesa es pot trencar, i diversos cops, tractant-se de Catalunya. Poc concret perquè no sabem com seran les llistes ni qui les formarà, si els independents podran anar amb els partits que vulguin o no. I arriscat perquè si perdem, morim com a Nació. El 27 de Setembre tenim una cita amb les urnes i amb la Història. Hem d’estar a l’altura i amb la mirada endavant i a l'horitzó. Comencem a veure Ítaca.

@palamospower

Visc en un bucle. Acabem amb això

Decideixo passar aquest 12 d'Octubre desconnectat del món. Tot el dia fora. Sense internet, sense Twitter ni Facebook, i sense veure cap telenotícies ni cap portal web. Només amb aquest nom: "dia de l'Hispanitat", ja em vénen totes les picors al cos. I podria ser pitjor, perquè abans en deien "El día de la raza". El concepte "Hispanitat" m'espanta, m'atabala, desconec si hi estic inclòs. No sé què és això però fa anys que ho sento. L'any passat també. I penso que res ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Cap al vespre és quan m'incorporo a la xarxa i al món per a veure com ha anat el dia i veig que ha anat com en els últims anys, amb una manifestació per part dels que volen una Espanya unida i, per tant, una Catalunya dins l'Estat Espanyol. O sigui, els catalans que neguen el dret a decidir. El passat 12 d'Octubre els unionistes també van quedar a la Plaça Catalunya i els feixistes a Montjuïc. Escolto els mateixos discursos, veig a la mateixa gent (o potser menys), observo les mateixes banderes, llegeixo les mateixes declaracions, tinc les mateixes reaccions. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Amb prou feines s'emplena la plaça. Es veu menys gent que l'any passat però els unionistes diuen que ha estat tot un èxit, que hi ha hagut més gent que mai. Que la "minoria silenciosa" s'ha manifestat. Jo diria que s'han quedat a casa, al voltant de 6 milions de persones, o més. Veig els feixistes de sempre, aixecant el braç, amenaçant, organitzant-se, atemorint amb total impunitat mentre per una estel·lada en una pista de bàsquet et poden apallissar i multar. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Sánchez Camacho i Albert Rivera com a caps de cartell. Polítics mainstream que senyalen Mas i Junqueras com a "culpables" de la deriva sobiranista de Catalunya. Parlen de la corrupció de Pujol i de Millet. Parlen d'igualtat i de no separar, criden consignes per una Catalunya dins d'Espanya i ho fan en castellà. Catalunya estima Espanya. Espanya estima Catalunya, diuen ells. Cap dels seus partits, però, sembla demostrar aquest afecte. Si estimes Catalunya no et vols carregar el seu idioma, el seu sistema educatiu, les seves competències, la seva cultura. Cap del dos sembla recordar que als seus partits també hi ha hagut corrupció. Cap dels dos sembla recordar que això no és una dèria d'Artur Mas. Segueixen sense entendre res o fent veure que no han entès res. Segueixen fent el seu paper. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

La portada de La Vanguardia porta polèmica. Sembla que la foto que han utilitzat per il·lustrar la manifestació del 12-O és de l'any passat. Potser es pensen que ens mamem el dit. Que som tontets i que ens ho tragarem. 
Rectifiquen, error humà, diuen. Però no, l'error és editorial, la seva línia encara va amb allò de la tercera via, esperant una resposta de Madrid. Són així des de que va arribar Màrius Carol i Albert Gimeno a la direcció. Dic mentida, La Vanguardia ha estat així des de sempre. Esperant alguna cosa de Madrid. Porten més de cent anys esperant. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Aquest any la polèmica l'ha posat el diputat del PP José Antonio Coto, afirmant que Tomàs Molina havia dit que el 12-O a la tarda plouria i al final no ho va fer. Segons el polític popular, això va perjudicar la concentració ja que molta gent va decidir quedar-se a casa, fet que justificaria que hi hagués menys gent que l'any passat (recordem que la seva superior, Sánchez Camacho, havia dit que eren més que mai). Culpa Tomàs Molina i TV3 de la poca asistència, com si la catalana fos la seva televisió de referència. Normalment el Partit Popular portava la política a unes quotes baixíssimes, ara les porta cap al cel. El nivell de segons quins partits i segons quins polítics és de vergonya. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 

Escolto la gent del carrer. La gent que va a manifestar-se; alguns ho fan per Espanya, uns fins i tot, per Catalunya. D'altres (tristament) en contra d'aquesta. Uns quants no són ni d'aquí, han vingut d'arreu de l'Estat Espanyol a emplenar la plaça. Ni així, pobrets. Han punxat. Alguns entrevistats són de vergonyeta, penso amb tots els respectes. Els seus arguments són pobres, dèbils, molt debatibles i molt rebatibles; tant que al segon ja podries contestar el que contestes sempre, perquè ja estàs més que entrenat. Com Artur Mas davant Ana Pastor. Fàcil. Sento que els seus arguments, si se'n pot dir així, són els mateixos de sempre, els mateixos de l'any passat. Estan decidits i nosaltres també. No canviarem la nostra opinió i ells tampoc i estem en el mateix punt que el passat 12-O. I penso que res no ha canviat. Res de res. Visc en un bucle. 


L'única manera que veig de sortir-ne és votant. 

Acabem amb això.

Una llei difícil d'avortar

Gallardón ha dimitit. És important el subjecte però també el verb perquè això de dimitir no es conjuga massa a Espanya. Però parlem del subjecte. El Ministre de Justícia abandona el càrrec i, de passada, la política. La política li ha fet una mala passada, podriem dir. La polèmica llei de l'avortament, que ell mateix va capitanejar, no ha arribat a bon port i per aquest motiu (o potser n'hi ha més que no sabem, presumptament) deixa la política després de trenta anys. Ahir es feia públic que Mariano Rajoy la paralitzava per la falta de concens polític. 

Gallardón reaccionava marxant. L'honra. Tot i això podem dir que els hi ha costat a tots una miqueta, ja que desde que es va voler tirar endavant tothom s'hi va oposar, no només els partits de l'oposició sinó la societat civil en general. Col·legis de Metges, Associacions feministes, etc. La gent del carrer. Les dones, les que de veritat els afectava. De fet, les lleis es fan per donar drets a les persones, i la de Gallardón era una llei que en treia. Bon final per tots. A partir d'ahir les dones són més dones. Veurem fins quan. 

Punt i final a aquesta llei, o punt i seguit. Per Galladrón, final a una carrera política camaleònica. Final per aquell a qui l'ala dreta del Partit Popular el qualificava de comunista, ja que era dels progressistes de la dreta espanyola. Es portava bé amb la faràndula. Jove. Aire fresc al partit que li va costar l'enemistat amb Esperanza Aguirre. Alcalde de Madrid que apuntava més alt després de convertir la capital de l'Estat en la més endeutada de totes, va entendre que si volia apuntar més alt havia de girar a la dreta. Dit i fet. Va anar del braç de Rajoy i va dir "sí" a tot, inclosa la reforma de la llei de l'avortament, un favor a l'Església Espanyola, o de fet, la Conferència Espiscopal Espanyola. Aquella que tants favors li ha fet al Partit Popular. Tocava passar comptes però algú es podia cremar. Ha estat Gallardón. La de l'avortament ha estat el fiasco més gran d'aquesta legislatura.

Gallardón se'n va i marxa. Digne. Digne, dins la dignitat que ja havia perdut. Marxa l'etern aspirant a candidat per liderar el Partit Popular, mai sabrem si a un pas del tro però marxa cremat i cansat d'esperar, els escàndols familiars tampoc l'han ajudat. Deixa un forat. Queda una vacant al Ministeri de Justícia que serà per Rafael Català, que no us enganyi el cognom, és home de confiança de Soraya Sáenz de Santamaría. 

Amb el rei Felip a Estats Units i amb Mariano Rajoy a la Xina, Soraya está de vicepresidenta en funcions però no té potestat per nombrar Català com a Ministre. Per tant, a Espanya, no hi ha ni rei, ni president, ni Ministre de Justícia, un forat legal que Artur Mas hauria d'aprofitar. Publicar la Llei de Consultes i el referèndum. Camp obert i situació perfecte pel President de Catalunya i el Parlament. Tot perfecte i sobretot, sense Felip, Rajoy i sense Gallardón, la llei de consultes seria difícil d'avortar. Pensem-hi.

La porra no parla idiomes

En els temps que corren tots ens hem d’estrènyer el cinturó. Hi ha hagut retallades en el món sanitari i també en educació, i és previsible que n’hi hagi en més camps de la nostra societat per tal que els números quadrin. Passa amb tots els treballadors públics, a nivell de comunitat autònoma i a nivell d’Ajuntaments, on en alguns, fa anys que s’està reduint el sou als empleats.

Aquesta setmana els afectats han estat els Mossos d’Esquadra. Els cossos policials autonòmics no s’han escapat de les retallades i han fet sentir ja el seu malestar. Alguns van decidir tancar-se en una comissaria (acte força qüestionable), però la mesura més significativa, i polèmica, ha estat la d’anunciar que utilitzaran el castellà en les comunicacions internes i també a l’hora de dirigir-se al ciutadà. 

Vagi per davant que la meva simpatia pels Mossos és inexistent. Però més enllà de la meva posició, de la mesura d'utilitzar el castellà se'n diu, simplement, rabieta. Una rebequeria de nen petit. Castejón, el portaveu del sindicat SME CC.OO, ha assegurat que la mesura és per fer constar que la Generalitat se centra més qüestions estètiques i accessòries, que no pas en els problemes "reals" que té el cos policial. Excuses de sindicalista espanyolista. Amenaçar amb utilitzar el castellà és una vergonya pels Mossos d’Esquadra; un cos, ja de per si desprestigiat, que l’únic que fa amb aquesta acció és posar-se encara més a la població a sobre. Però és que a més, la mesura és fatal per ells mateixos i els perjudica.

Primer de tot perquè els Mossos ja parlen en castellà, i massa que ho fan. Així que això no seria una amenaça, ja que bona part del cos, està format per catalans castellano parlants, i bona part de la gent ha hagut d'aguantar com un Mosso se li dirigia en castellà. Fet que passa més sovint, a la província de Barcelona. 

En segon lloc, deixant de parlar en català el que està fent és treure drets a la ciutadania, perquè el català és un dret. Però la majoria d’ells no ha pensat, ni pensa, en la ciutadania sinó amb com pot cobrar més, treballant menys, o en quan li queda per tenir festa. 

En tercer lloc, aquesta amenaça la fan els sindicats perquè el govern és nacionalista, i per tant, tocant la llengua, toques la fibra de la Generalitat. S’equivoquen. Catalunya no és la Generalitat. Tocant la llengua no toques al govern d’Artur Mas, sinó toques a un país, una ciutadania i una manera de fer. Al contrari, el que han fet és que ara el govern a qui tu pretens atacar tingui la majoria del recolzament popular, perquè tu passes, automàticament a ser el dolent del conflicte. 

En quart lloc, hi ha membres dels Mossos d’Esquadra que estan totalment en contra d’utilitzar com a llengua vehicular el castellà. O sigui, que els sindicats han parlat poc, o gens, amb els seus membres a l’hora de prendre mesures. Per tant, quina credibilitat tenen? A qui representen?

El que passa és que ser Mosso d’Esquadra fins ara era, el que es diu vulgarment, un “chollo”: treballar poc i cobrar molt. Els sous eren totalment desorbitats i això va provocar que tothom volés entrar al cos. Fent que de Mossos d’Esquadra amb vocació n’hi hagi molt pocs. Què passa quan fas una feina pel sou i pels drets, i de cop, et treuen part dels dos? Doncs que no et queda res, perquè mai has estimat la teva professió. Això és el que passa al cos de Mossos. Hem emplenat de policies sense vocació el carrer i ara se’ns revolten. Doncs senyors, ho sento molt però això s’ha d’acabar. Proposo una solució antiga, que firmaria el mateix Fraga o Saura, aquella tan antiga com la del suc de porra. O el provar la propia medicina. Que els Mossos peguin als Mossos, que d’això en saben un munt. O que la Policia Nacional pegui als Mossos. O que la Guardia Civil pegui als Mossos. Més igual, la porra no parla idiomes.  

Resultats de l'enquesta

La majoria de la gent que visita aquest bloc, i vota, creu que el candidat perfecte per passar una nit electoral a un garatge, ple de gent, i inflar-se la cara a cops de puny és...Albert Rivera. El candidat de Ciutadans s'endú un 30 per cent dels cops de puny de l'enquesta. No em sorprèn. Segurament les seves idees, el seu discurs i la seva actitud envers la llengua catalana encen la ira de desenes de persones que visiten aquest bloc o no ho fan. 

Darrera seu un altre clàssic amb un discurs semblant. Alicia Sánchez-Camacho. Amb un sol vot menys que Rivera. Aquí s'ajunten diferents motius crec. El primer el seu discurs. El segon aquella boca. Aquells llavis que es presten al cop de puny més que al petó desenfrenat.

Puigcercós és el tercer, en discordia. Com ara fa 4 anys. No podria assegurar-vos si aquest cop també serà bronze. I per darrera seu Joan Laporta. Un home que desperta passions, positives o negatives, però que mai deixa indiferent. Jo aquest si que me l'imagino en una baralla (qué no me toques!). 

Sobta veure com Mas i Montilla. Els dos candidats que han sortit als mitjans no desperten l'odi que desperten els altres. En la moderació hi ha l'acceptació potser. Per cert, Herrera ha tret un vot! Pobret si no té ni mitja hostia! Qui el voldria apallissar a un bon jan com ell?

A, Carretero ni un vot. Segurament molts de vosaltres us haureu preguntat Carre...què? Carisma 0.